Tot i ser un llibre de ficció, la darrera novel·la d’Ada Castells té molt de personal i real. La fil de la mort de la seva mera (la Raquel al llibre), la Sara fa una repàs a la seva relació i també la relació amb les seves germanes. La Raquel ha estat sempre, fins el mateix moment del seu traspàs, una dona de caràcter, geniüda, d’idees clares i, aparentment, poc disposada a la transacció.
És evident que la Raquel no es pot considerar un model objectiu de mare. El seu egocentrisme, la seva manera de ser; el seu anar per la vida sense mirar als demés, amb el pas apressat per la voluntat decidida, prescindint de tot el que considera superficial, encara que això pugui ser la mateixa família; o donant importància vital a allò que per a molta gent és purament anecdòtic, fa de la Raquel un personatge antipàtic d’entrada.
Un relat intens i emocional
Però la voluntat del llibre no és la revenja. La voluntat de la narració és la reconciliació emocional, una manera de tancar amb una certa tranquil·litat d’esperit un capítol fonamental de la vida de la narradora. La història amb la seva mare pot semblar tenir més ombres que clars, però la mirada reflexiva i pausada que s’intensifica al llarg de la narració li fa veure tot amb un cert matís de color. Les píndoles d’humor hi sovintegen i també la voluntat de mirar-s’ho tot plegat des d’un punt de vista positiu, malgrat com aquella actitud distant de la mare hagi influït en les tres germanes fins al punt de condicionar les seves pròpies vides i crear una mena de front comú de protecció mútua entre elles.
A mesura que ens endinsem en el relat, la Raquel se’ns presenta en tota la seva complexitat vital i emocional, situada en el seu context geogràfic, social i històric (la dita Guerra Civil, la postguerra, les limitacions, les esperances…), fet que ens dona una perspectiva real no d’aquella mare, sinó de moltes altres mares passades i presents. De fet, la narradora confronta aquella Raquel amb la mare en què ella mateixa s’ha convertit i es compara, també, amb la seva filla adolescent. Tots plegats són, com no, fills del seus temps i les seves circumstàncies.
Mare no és un llibre de xafarderies. L’Ada Castells ha escrit una novel·la de sentiments i emocions, que es llegeix en un sospir i que fa sospirar en arribar al punt i final, on, inevitablement, hem de reflexionar també sobre les nostres mares, sobre el nostre paper de mares i pares i sobre el fet de viure.
