S’ha escrit prou de la pandèmia causada pel coronavirus. Just amb el tancament del món occidental arribaven els primer llibres reflexionant sobre les conseqüències a diferents nivells. Slavoj Zizek i Paolo Giordano van ser dels primers que vam poder llegir, encara confinats i des de llavors un munt de volum han reflexionat sobre el tema, bé a nivell mèdic, social, econòmic o cultural.
El filòsof Jordi Pigem publica una interessantíssima reflexió sobre com els efectes de la pandèmia estan transformant la societat i el món en què vivim a Pandèmia i postveritat (Fragmenta Editorial). Escriu Pigem sobre com el capitalisme s’ha adaptat i forçat la nova realitat per a evolucionar en un tecnocapitalisme que, a cavall de les noves tecnologies, està transformant l’existència humana. És el desenvolupament tecnològic (no només en el camp del treball) que provoca que “cada cop vivim més entre quatre parets, davant d’una o diverses pantalles”. Alhora els robots tenen cada cop més autonomia i personalització. És un canvi que comporta “personalitzar els robots i, alhora, robotitzar les persones”, per més paradoxa que pugui semblar.
Jordi Pigem té ben presents un parell de novel·les com Un món feliç d’Aldous Huxley i 1984 de George Orwell i com aquestes dues referències de la literatura distòpica poden ser llegides avui dia com una crònica (gairebé) real d’un món en què “la tecnologia ha deixat de ser un instrument i avui porta les regnes”. Noms com els d’Apple, Microsoft, Google Amazon o Facebook han substituït les tradicionals empreses del sector del gas i el petroli i acumulen fortunes de tal dimensió que imposen les seves lleis per sobre dels estats i la política. Amb la pandèmia aquestes empreses tecnològiques ha obtingut “ingressos descomunals” alhora que colonitzen més aspectes de les nostres vides, que es mostren despullades amb rastre digital que generem.
Pigem ha estructurat el seu assaig en catorze apartats que analitzen aspectes com que vivim en un món centrat en els entreteniments, en què hi ha un declivi de la “capacitat d’atenció i de memòria”; com conflueixen dues formes de poder en què el tecnocapitalisme imposa les seves regles i els polítics restriccions com confinaments, vacunacions obligatòries, etc., “Mesures amb què, suposadament, cap persona assenyada pot discrepar”; o com, en definitiva, “el que és artificial eclipsa el que és natural” i on “les persones passen a convertir-se en recursos humans” i el botiguer de tota la vida que aconsella i acompanya és substituït per la caixera amb contracte precari que es dedica a escanejar codis de barres, fins que, al seu torn, sigui substituïda per un robot.
Les grans preguntes finals que es planteja Pigem són què ha passat amb la salut i amb la vida, per concloure que “vivim en un món centrat en les empreses, no en les persones”, on l’autonomia sobre la nostra salut “queda reduïda al mínim”. Tanmateix, la vida plena ha quedat relegada i, a partir de 2020, s’ha centrat en la por, la distància i la renúncia en nom de la mera supervivència biològica, lluny de la plenitud que culturalment hem heretat de la Grècia clàssica, aquell “esperit humà” que representa el que som, més enllà de la tecnologia i el control que ens imposen.
El relat que dibuixa Jordi Pigem esdevé una reflexió lúcida sobre el nostre temps més actual i un futur immediat que ja és aquí. És un text breu que proposa temes de reflexió sobre la nostra realitat i com el món s’està convertint en la distopia que llegíem en Huxley i Orwell.
Pandèmia i postveritat. Jordi Pigem. Fragmenta Editorial. Barcelona, 2022. 142 pàgines. 16,50 €
