Pere Caimó està considerat un dels grans herois de la història catalana, com el va definir Carles Rahola. Nascut a Sant Feliu de Guíxols del 1819, va formar part d’una família l’indianos que s’establiren a Puerto Rico al primer terç del segle XIX. Quan retorna vint-i-vuit anys després porta al sarró un grapat d’idees progressistes i es converteix en un dels líders de republicanisme federal i protagonista del naixement de la Primera Internacional i de la lluita contra del carlins.
Antoni Strubell ha dibuixat la apassionant aventura personal i social de Pere Caimó en una novel·la (publicada per l’editorial gironina Llibres del Segle), que s’insereix en una època apassionant de la història del país. Professor, activista social i polític, Strubell ha reivindicant també d’altres figures poc conegudes però fonamentals de la història de Catalunya com Isabel Vila, la primera sindicalista catalana, i Josep Sunyol, el president del Barça assassinat pels feixistes a l’any 1936.
Com descobreixes la figura de Caimó?
Bàsicament a través de converses amb Francesc Ferrer i Gironès a casa seva a Romanyà de la Selva als anys 80 i 90. Ell em va parlar de l’obra de Carles Rahola, Vides heroiques (1932), en què sorprèn tothom descrivint Pere Caimó i Abdó Terrades com els grans herois de la història catalana. Però seran els propis escrits de Caimó i els articles que sobre ell fa l’amic i ex-arxiver de Sant Feliu de Guíxols, Àngel Jiménez, a la revista L’Àncora, que més dades m’aporten juntament amb el seu llibre El federal Caimó que publica el 1975 amb Josep Clara.
Que et va atreure del personatge?
Tot. En gran part la tremenda injustícia de l’oblit en què havia caigut. És incomprensible. Qui ha lluitat més per la democràcia a Girona que ell? M’atrauen també la claredat i l’evolució ideològiques que mostra en combinació amb una temeritat romàntica molt seductora. És un home al·lèrgic a la injustícia i a l’explotació de l’home per l’home. Com a líder nat, no es fa enrere de res arribant a liderar un exèrcit per declarar la República a Girona. Fins i tot s’enfronta a l’exèrcit de Prim al Foc de la Bisbal de 1869. Però la seva aportació en el camp de la cultura tampoc és negligible. Jo defenso que va convertir Sant Feliu en la ciutat més lliure de la Catalunya del seu temps. Sincerament. Protagonitza constants actes heroics que el lector es trobarà al llibre. És una figura fascinant. Un regal per a qualsevol novel·lista.
Perquè decideixes donar-li forma de novel·la i no d’assaig o estudi?
Recordo converses amb en Francesc Ferrer, ja molt malalt, en què parlàvem de com popularitzar les fascinants figures del XIX, Isabel Vila i Pere Caimó. S’havia d’intentar, modestament, que la gent els recuperés com a grans referents. Els assaigs ja hi eren, mínimament, amb dos llibres de Ferrer sobre Isabel Vila i els materials esmentats sobre Caimó. Però eren llibres esgotats i al carrer aquestes figures eren desconegudes. El gran historiador americà Howard Zinn, que vaig conèixer i traduir, també va confessar-me que havia vist que amb assaigs i classes universitàries no n’havia fet prou per popularitzar l’apassionant història que volia ensenyar. Per això va decidir escriure l’obra de teatre Emma sobre la sindicalista americana Emma Goldmann que va ser un èxit mundial, de Broadway fins al Japó. La ficció (novel·la, cinema, teatre) és la gran palanca per fer conèixer la història. És el que hem intentat fer, molt modestament i amb un cost personal molt gran, amb les obres de teatre Isavel (2013) i Isabel Cinc Hores (2019), projectes ambiciosos i independents en què participaren grans professionals com ara el músic Toni Mas, les actrius Carme Sansa i Iris Vilà (el gran Carlos Gramaje va fer de Caimó a Isavel) i els genials Kim Planella i Joan Planas entre d’altres. Ara intento aprofundir aquesta via amb la novel·la. Per altra banda hi ha el tema interpretatiu que permet de donar força i consistència a la història. Marguerite Yourcenar va dir que la història i els seus grans personatges només es podien entendre de debò a través de la ficció, de la novel·la bàsicament. Vull pensar que Francesc Ferrer i Carles Rahola veurien amb satisfacció Caimó. I Àngel Jiménez segur que l’hi veu. Vull pensar que, modestament, estem ajudant a fer sortir Caimó de l’armari de la història.
És una novel·la històrica, com ha estat el procés de documentació dels personatge i l’època?
Més enllà dels molt documentats treballs d’Àngel Jiménez, he fet molta lectura sobre el món dels indians, sobre el segle XIX a Sant Feliu i Puerto Rico, sobre el Republicanisme Federal, sobre la Primera Internacional, l’esclavisme, el món del suro i la maçoneria. El llibre de Francesc Ferrer Els moviments socials a les comarques gironines també és clau per conèixer el procés d’implantació de la Primera Internacional a casa nostra, en què Sant Feliu va tenir-hi un paper clau, cosa que espero sorprengui el lector. Crec que la novel·la n’exposa una realitat desconeguda i fascinant. També he llegit molt sobre Prim, el Sexenni Democràtic, els pobres comunards francesos, o sobre el Mònaco de 1870 i el París de 1855. Pel tema de la Sardana Llarga, em van ajudar en Jaume i la Núria Bassa de Torroella i també els escrits d’Anna Cortal de l’Esmuc de Barcelona. Aquí també hi ha una gran sorpresa a l’entorn de la nostra Sardana, de la què Caimó va ser impulsor a través del Casino dels Nois que presidia. En canvi, per documentar-me, no he pogut anar a Puerto Rico pel COVID, però n’he llegit molt. I sobre Mayagüez, la ciutat natal de la mare de Pau Casals on emigra la família Caimó. No hi he pogut anar. Però em consolo en saber que Eva Baltasar, I’autora de Boulder, tampoc no ha estat mai a Islàndia! Avui internet ho pot tot.
Quina part de ficció i quina d’història hi ha a la novel·la?
Vaig fer un fascinant curs sobre com fer una novel·la amb Albert Pijuan al Laboratori de Lletres del Poblenou. En una novel·la històrica no pots fer que Napoleó guanyi a Waterloo. Però sense el recurs a certa imaginació que permet la novel·la (obrint la porta a certa legítima extrapolació de les dades de què disposem) no podríem comprendre el relat complet de la història. Ens permet veure-la amb molta més coherència i profunditat. És com el joc d’entreteniment d’unir punts d’un dibuix que trobem als diaris. Els punts ens els donen els arxivers i historiadors. El novel·lista fa les ratlles d’unificació que poden ser més rectes o més corbades. Permet d’entrar en la psicologia i en les preses de consciència dels personatges i així explicar processos altrament inexplicables. En aquest sentit, recordo un novel·lista que, en ser preguntat al cap d’un temps, va dir que no recordava exactament què era documentat a la seva obra, i què imaginat. Se li havia fos en una sola realitat! En el fons, un novel·lista està fent dos passos més que l’arxiver i un pas més que l’historiador a l’hora de recompondre i popularitzar la història. I a això se li ha d’unir la idea crucial d’oferir un relat que enganxi. Jo penso modestament que la meva novel·la pot ser vista com una aportació, també, a la història. Crec que el fet que bons historiadors com Quim Nadal, Enric Pujol o Aurora Madaula (o, com no, el propi Àngel Jiménez) m’hagin presentat el llibre, n’és una garantia. O que la revista Sàpiens l’hagi elogiat. Sí, hi ha fets i personatges a què dones més relleu del que tradicionalment se’ls ha donat. Però també és cert que s’ha tret importància a coses que en tenien molta, com el mateix Foc de la Bisbal que Caimó va liderar. Significativament, va ser molt més mitificada a la premsa francesa que no a la peninsular!
Podem definir la figura de Caimó com la d’un revolucionari?
I tant! En el sentit d’enfrontament amb el poder establert i creació d’una societat nova, absolutament. Qui pot haver més revolucionari? El descric a la novel·la com “un mango madur del Carib que accidentalment ha caigut en un cove de raïm Chardonnay”. Ell torna amb 35 anys, després de 28 anys d’exili a Puerto Rico, i en poc temps es converteix en el líder social inqüestionable del republicanisme al nord del país. No és casualitat que amb ell d’alcalde de Sant Feliu, s’implanti a la ciutat la Primera Internacional i s’hi porti a terme la vaga obrera més llarga mai vista a les comarques gironines. Això a més de tallar amb els impostos dels burots, abolir els quintos i el decapitar el poder dels eclesiàstics a la ciutat, expulsar-ne la Guardia Civil, capitanejar la Milícia Nacional, desarmar bucs de guerra espanyols i tantes coses més. Algú dóna més perfil revolucionari que ell?
La revolució de Caimó beu també de les idees més progressistes?
Sí. Caimó de fet és una mena de compendi d’idees progressistes. Les “americanes” i les europees provinents de la Revolució Francesa. D’Amèrica aporta l’ideal antiesclavista i descolonitzador que dominaria a partir de mitjan segle XIX el moviment independentista a Puerto Rico. Un cop a Catalunya, amb el temps es farà company de partit dels cabetians Narcís Monturiol i Francesc Sunyer, amb el cooperativista Tutau i l’activista republicà Josep Anselm Clavé. És senyal de progressisme i dinamisme social pur. De fet, crec que els republicans federals són la gran baula que falta a l’hora de recompondre la història dels catalanisme a casa nostra. I fixem-nos que dels seus rengles surten els primers independentistes, no pas del camp d’allò que tradicionalment hem entès com a catalanisme ortodox.
El republicanisme federal va tenir una gran implantació a les comarques empordaneses…
Sí. Però compte amb la tendència d’infravalorar la importància dels republicans federals al conjunt de Catalunya i de creure que només eren importants a l’Empordà. La gent ha de saber que dels 37 diputats que el conjunt del país va enviar a les Corts de Madrid, el gener de 1869, 28 eren republicans federals! És a dir, 28 de 37! A Girona, 5 dels 7 diputats són republicans federals. Com podem ignorar això i la significació que té? Penso amb Josep Termes que és la primera gran fita, en el camp de la política, del famós “fet diferencial” català. Francament, és molt més contundent que res del que va assolir el catalanisme més ortodox. Inclús en el camp cultural, els republicans federals van ser els grans promotors de la Sardana Llarga. És un altre element que he intentat traslladar a la novel·la gràcies a les aportacions d’Anna Cortal i l’amic Jaume Bassa.
Pere Caimó va ocupar també càrrec públics. Com es combina l’esperit revolucionari amb els càrrecs polítics?
Aplicant el que tens al programa. És clar que això li va portar una suspensió com a alcalde el 1872 per negar-se a aplicar un impost que segurament hagués comportat molts desnonaments a Sant Feliu. DE fet Caimó va ser molt més conseqüent i ferm que molts altres republicans federals. El que més, diria jo.
Tots i que els catalans ens agrada mirar el passat, encara hi ha molts capítols de la nostra història que són ben desconeguts, i que tampoc no s’ensenyen a l’escola.
Ben cert. Però, ai l’escola! Com s’està demostrant darrerament, nosaltres els catalans no manem ni a les nostres escoles. No tenim llibertat, com la tenen els països normals, per interpretar-nos. Ara, personalment, crec que seria important ensenyar la lluita per la república i la independència que ens ha caracteritzat al llarg dels segles. És més “adoctrinament” no fer-ho que fer-ho penso! De vegades dissimuladament, penso que la causa de la llibertat sempre hi és present a la nostra història.
Què poden aprendre avui dia els nostres polítics de figures com la de Pere Caimó i d’altres revolucionaris catalans del seu temps?
Tot. Que un cop fas un pas al davant per representar el poble que t’ha votat amb el programa que has presentat, ho compleixes amb totes les conseqüències o dimiteixes. Com s’està veient avui, no fer-ho és obrir la porta a VOX. Caimó va ser del tipus de polític que el país necessita urgentment si no volem desaparèixer dins el marasme espanyol. Caimó no ho hagués permès!
Caimó. Toni Strubell. LLibres del Segle. Girona, 2021. 330 pàgines. 19,00 €
