La relació entre el cantant francès Serge Gainsbourg, autor de cançons tan famoses com “Je t’aime moi non plus”, i el pintor Salvador Dalí havia estat una nota a peu de pàgina de diversos llibres fins la publicació del llibre Gainsbourg i Dalí, moi non plus (Edicions Cal·lígraf) del periodista i delegat de Cultura de l’Agència Catalana de Notícies, Pere Francesch. Un assaig en format de crònica periodística que indaga en el lligam entre els dos artistes i en compara les personalitats i la influència que va tenir, sobretot per a Gainsbourg, la figura de Dalí. De la mà de diversos testimonis, Francesch convida el lector a “sentir-se identificat” amb la història, sorgida d’una extensa documentació.
El títol del llibre sorgeix de la cèlebre frase pronunciada per Salvador Dalí l’any 1951: “Picasso és espanyol, jo també. Picasso és un geni, jo també. Picasso en deu tenir setanta-dos, i jo quaranta-vuit. Picasso és conegut en tots els països del món, jo també. Picasso és comunista, jo tampoc”, en francès, moi non plus. Disset anys després, el cantant francès Serge Gainsbourg va crear la seva cançó més universal “Je t’aime moi non plus”, manllevant l’adverbi moi non plus.
Excèntrics, escatològics i creadors d’obres immortals
L’assaig qualifica els dos protagonistes de provocadors, excèntrics, escatològics, reis de l’autopublicitat, l’escàndol i el luxe, amants de la controvèrsia i creadors d’obres immortals, en les quals l’erotisme i la sexualitat hi són molt presents. Francesch també apunta que la “introversió” de la parella d’artistes els va dur a crear-se un “alter ego”. “Van posar-se una màscara, i tots dos van haver de pagar un preu molt alt per portar aquestes màscares, sobretot al final de la seva vida”, remarca el periodista.
Francesch retrata la relació entre Gainsbourg i Dalí a través de l’assaig i el relat periodístic en primera persona a partir d’una extensa documentació i de diversos testimonis, entre els quals destaca l’amic de Dalí i també pintor Antoni Pitxot, el seu secretari Enric Sabater, la cantant i una de les parelles de Gainsbourg, Jane Birkin, el fotògraf Roberto Battistini (creador de la imatge Gainsbourg en Dalí) i els periodistes Arnaud Viviant i Albert Mallofré.
El llibre defensa un periodisme pausat, que fuig de la immediatesa. “Em costa escriure sobre coses que no he viscut o que no he vist”, admet Francesch, i argumenta que per aquesta raó va apostar pel gènere de la crònica. “Com a periodista, vaig decidir reivindicar una manera clàssica del periodisme que és poder entrevistar gent i tenir hores per documentar-me i visitar l’hemeroteca”, explica l’autor.
Gainsbourg i Dalí, moi non plus neix de l’afició de Francesch per la música del cantant francès. Una “obsessió” que el va dur a buscar els seus vincles amb Catalunya i la ciutat de Barcelona, i així fins a trobar “al mig de l’equació” Salvador Dalí. “A partir d’aleshores, les coses que vaig anar descobrint van ser una sorpresa”, assegura el periodista.
Una relació al llarg dels anys
Com s’explica en l’obra, les vides de Serge Gainsbourg i Salvador Dalí van quedar unides no només per les seves coincidències artístiques i personals, sinó també per les trobades que van mantenir al llarg de la seva vida. La primera d’aquestes va ser l’any 1948 després que Gainsbourg gaudís de diverses trobades sexuals amb Elisabeth Lévitzky, que s’acabaria convertint en la seva primera dona, en un apartament parisenc propietat de Salvador Dalí.
A finals dels 40 en aquell mateix apartament es trobarien per primera vegada Gainsbourg i Dalí. Els dos artistes també coincidirien a l’Hotel Meurice, al restaurant Maxim’s o al Club Elysée Matignon. La relació entre dels dos va estar fins i tot a punt d’acabar en una col·laboració artística, que finalment no es va produir.
