La literatura rock té les seves pròpies regles. Fer una ullada a l’interior de l’ànima d’un artista, a la part que no es veu a les portades, al que hi ha darrere els escenaris, és sempre atractiu i ens ofereix una imatge poc habitual del personatge.
Alguns llibres de memòries del rock estan pensats per a establir la veritat oficial de cara a la posteritat. Moltíssims d’aquests llibres no aporten massa res i tenen un destinatari gairebé únic en els fans més acèrrims.
Brett Anderson, però, ha escrit una narració que es pot encarar més enllà de la faceta d’estrella del rock del protagonista, de frontman d’una banda d’èxit planetari com és Suede. D’entrada perquè es tracta d’un text molt ben escrit, amb bona literatura a les seves pàgines. I també perquè defuig els tòpics habituals d’aquest tipus de llibres.
Dura infantesa i joventut
El llibre d’Anderson, Mañanas negras como el carbón, ens situa en la infància i adolescència del músic, just abans de la consolidació de Suede. L’autor no defuig una mirada aspra i sincera a la seva infantesa, a la duresa de la seva vida en una família modesta i de les constants dificultats a les que havien de fer front: «De pequeño no creo haver tenido especial consciencia de que fuéramos pobres».
Sense acritud, però sense amagar res, Brett Anderson ens situa en la complexitat de les seves relacions familiar, amb les obsessions paternes properes al deliri («Convivir con la excentricidad de mi padre significava tenir la contínua sensación de que su estado de ánimo podria agriarse de forma súbita i caprichosa») i la vida al carrer, els jocs amb altres nens anant amunt i a vall.
Punk, post-punk… i Suede
La joventut va comportar el descobriment d’altres experiències i l’arribada de la música, amb el punk i el post-punk, els Sex Pistols («el primer elepé que me compré jamás y el presagio de una histpira de amor vitalícia con la música alternativa»), The Cult, Joy Division, Cocteau Twins i, per damunt de tots, els Smiths, que, d’alguna manera són presents en cada pàgina del llibre. De fet, aquest volum de Brett Anderson ens remet, en la sinceritat i manera d’escriure’l amb l’Autobiografia de Morrisey.
Instal·lat a Londres, amb la música con a objectiu vital, Suede va prenent forma amb diferents grups previs, amb actuacions amb poca gent o fins i tot literalment sense ningú de públic. Són, un cop més, dificultats constants, només superades per la convicció del rock com a manera de viure («Puede que el dinero no permita adquirir la felicidad, però su ausencia puede hacer que la vida sea miserable que te cagas, y Londres puede ser un sitio especialmente brutal si uno es pobre»).
Però, mica amb mica, amb constància, i l’autenticitat que inspirava el grup, amb lletres que Anderson basava en fets i experiències personals, la relació amb el públic es va intensificar tot i les típiques confrontacions entre els membres de la banda i les fluctuants relacions d’amistat. La coneguda disputa amb Bernard Buttler hi és també present i Anderson l’encara amb la mateixa sinceritat amb què enfoca els diferents capítols de la seva vida.
La narració s’atura just quan, a principis del 1993, el grup signa el seu primer contracte discogràfic que els portaria a enregistrar Suede, amb el qual es convertirien en estrelles del rock i revitalitzadors de la música britànica.
Acabada la lectura, intensa i apassionada, d’aquest llibre esperem la seva propera continuació. Mañanas negras como el carbón, és un volum vital, honest i literàriament descatable, un viatge fascinant a les entranyes d’una estrella del rock. I, per cert, fantàstica portada!!
