Dir que el periodisme ha de ser crític podria semblar una redundància innecessària, però els temps que vivim, en què molts mitjans dels pretesament seriosos sustenten la seva supervivència en la mentida al servei d’una ideologia i un poder i en què la gran majoria de la dita classe política viu al llindar de la mediocritat més absoluta, la (re) lectura dels escrits de Ramon Barnils palesa l’actualitat de les seves reflexions.
Barnils va ser un periodista de llarg recorregut, que va treballar, entre molts altres, a mitjans com El Correo Catalán, Tele/eXpres (amb Manuel Ibáñez Escofet al capdavant), La Vanguardia, Catalunya Ràdio o El Temps, setmanari en el que es va implicar des del seu naixement, amb la voluntat de crear una publicació d’alta qualitat en català i amb mirada global. Contra el nacionalisme espanyol aplega 164 dels seus articles publicats a El Temps.
Periodista crític, lluitador per la llibertat
Destaca Ramon Barnils per la claredat de les seves exposicions, la finesa dels seus arguments i un sentit crític en els seu anàlisi de l’actualitat més immediata i d’altres reflexions més intemporals. Barnils era un esperit lliure i s’expressava sense manies, amb respecte i sempre argumentant. Era capaç de sintetitzar amb precisió, en el limitat espai d’un article d’opinió, allò que volia dir i ho deia amb nitidesa i una fina ironia marca de la casa; sempre amb la mirada posada en un concepte global de país (Països Catalans, clar i nítid) i amb el mateix marc mental. Tot plegat des de la seva insubornable lluita per les llibertats i la democràcia: “incansable lluitador per la llibertat amb la lletra com a única arma per a defensar la democràcia i la justícia”, diu el President Carles Puigdemont al pròleg del volum.
I sí, les reflexions de Ramon Barnils són encara vigents: “Que Madrid havia d’intervenir -directament vull dir- en la campanya electoral al Principal era cantat: fa cinc-cents anys i escaig que ho fa, i li va bé”. I ho rebla, comentant la detenció de Carles Castellanos ordenada per un jutge de l’Audiència Nacional espanyola l’any 1988: “l’efecte electoral cercat: que el lloc dels independentistes no són les urnes, sinó les presons”.
La mirada àcida de Barnils sobre la professió periodística era també crítica, amb el desig d’uns mitjans crítics i objectius: El País és el Boletín Orteguiano dels Estado (BOE) i profetitza que “La ideologia d’El País, cada vegada més caricatura d’ell mateix (…)”.
Diu la Núria Cadenes a l’epíleg que aquests articles es llegeixen amb el llapis a la mà. Ben cert. Són articles escrits per a la reflexió del lector i tots i cada un d’ells aporten algun raonament, sobre política i partits, sobre mitjans i periodistes, sobre nació i llengua, sobre la Generalitat d’Amunt i la d’Avall, en definitiva sobre el país i la seva societat.
Sí, Ramon Barnils més imprescindible i necessari que mai.
