Com se sol dir habitualment, la realitat supera àmpliament a la ficció. Si bé en alguns passatges la història d’Eduard Snowden podria semblar digna de les millor pàgines de John Le Carré, la seva no és, però, una història inspirada en la realitat, sinó que és pura i dura realitat. És la història d’un país que pretesament és la democràcia més avançada del planeta, però que s’ha acabant convertint en un gran germà en alguns aspectes proper al totalitarisme.
Una xarxa d’espionatge global
Snowden va denunciar al seu moment com el govern dels Estats Untis estava recopilant dades de les comunicacions dels ciutadans per tal de construir una gegantina base de dades dels seus moviments digitals. L’àmbit territorial no eren solament els Estats Units, sinó que l’espionatge s’estenia arreu del món.
Edward Snowden va treballar com a analista per als serveis de seguretat dels Estats Units. Nen prodigi de la informàtica, la vocació de servir al seu país el va portar a allistar-se a l’exèrcit i a treballar per a la CIA, primer, i més tard en empreses privades a les que els serveis d’intel·ligència havien subcontractat els serveis informàtics. No deixa de ser curiós que un tema tan delicat i important com és l’espionatge informàtic es subcontracti a empreses privades que fan mans i mànigues i apliquen els seus trucs per a treure’n el màxim benefici econòmic.
El ciutadà és el producte
En les seves estades treballant arreu del món, del Japó a Hawaii, Snowden va anar recopilant dades que apuntaven a una imaginària xarxa d’espionatge als ciutadans amb l’excusa de la seguretat nord-americana i la seva lluita contra el terrorisme. Convençut que en termes econòmics el “producte” informàtic preeminent era el ciutadà i les dades i informació que generava en tant que usuari d’aplicacions i xarxes informàtiques, Snowden va descobrir com el govern estava construint superordinadors capaços de recopilar totes l’activitat que els ciutadans d’arreu del món generaven a través de xarxes informàtiques i de telecomunicacions, amb la previsió no només d’espiar-los (ciutadans anònims o personatges importants com càrrecs polítics), sinó també de controlar-los i controlar en tot moment la seva activitat, que es podia tornar en contra seva, des de visitar una pàgina web fins a parlar amb algú pel mòbil (i des d’on es parlava) o temes més banals com quin llibres hem demanat en préstec a la biblioteca. Són dades que generem tots nosaltres i que “Els algoritmes les analitzen buscant-hi pautes de comportament establert per extrapolar comportaments futurs, una mena de profecia digital (…)”. i ho rebla dient que “la previssibilitat és de fet manipulació”.
Snowden pren la decisió de denunciar aquests fets i empren el camí de l’exili i la fugida. Filtra la informació a la premsa i el món sencer sap d’aquestes pràctiques totalitàries. Snowden és acusat de revelació de secrets i espionatge i ha de viure en permanent estat d’excepció, primer a Hong Kong i més tard a Rússia. El llibre Vigilància permanent és la crònica dels fets que el van portar a denunciar el govern nord-americà. Fins a vint editorials d’arreu del món l’ha publicat, amb la voluntat de denunciar la deriva totalitària dels estats en connivència amb les grans corporacions per tal de controlar els ciutadans.
Lluita per la llibertat
Més enllà de la narració de la seva història personal i la trajectòria que el va portar a ocupar llocs relativament importants en els organigrames dels serveis d’intel·ligència, en tot cas, amb accés a material extremadament secret, Snowden intenta que el lector sigui conscient que les seves dades informàtiques poden ser (i de fet ho són) utilitzades per analitzar el seu comportament i personalitat. Si bé els ciutadans poden pensar que no tenen res a amagar, Edward Snowden planteja el tema de la privacitat, de la llibertat expressió o de la Llibertat, senzillament. “Qualsevol govern elegit que depengui de la vigilància per mantenir el control d’una ciutadania (…) ha deixat de ser una democràcia”.
Podria servir de colofó una frase d’Edward Snowden que ens hauria de fer reflexionar en aquests temps que corren: “en un estat autoritari, els drets deriven de l’estat, que els garanteix al poble. En un estat lliure, els drets deriven del poble i els garanteix l’estat”. Snowden va lluitar amb la premissa que no voler ser un “súbdits” que renuncia als seus drets, sinó que vol ser un “ciutadà”. La seva lluita continua actualment a la fundació Freedom of the Press.
