El poeta i rapsode empordanès David Casadellà presenta el seu tercer poemari imprès, White, que havia estat precedit per Negre, sempre negra (El Llop Ferotge, 2012) i Rougehamort (Neopàtria, 2015).
Principalment, David Casadellà és un poeta que es mou en els recitals en viu, en espectacles que ha presentat, sol o e manera col·lectiva, arreu de Catalunya. Molts d’aquest espectacles estan embolcallats per música en directe i projeccions audiovisuals. I és que la música, el rock ens atreviríem a dir, marca profundament l’obra del poeta, així com de manera inequívoca L’Empordà com a espai geogràfic, o més aviat, el seu Petit Empordà delimitat pel Montgrí a un costat, les Illes Medes i el far de Sant Sebastià com a frontera marina i l’estació de trens de Flaçà, com a punt de fuga.
Cara A i Cara B
Si ens els anterior llibres de David Casdellà la música hi tenia una presència destacada, en aquest nou poemari, el rock és l’eix preeminent que acompanya i inspira aquest White. De fet, el volum s’articula en dos part, Cara A i Cara B i el mateix autor manifesta aquesta influència musical recordant com “En el món on jo vaig néixer, el dels 60’s, fins que van aparèixer els Beatles, la música es difonia en singles, discs de vinil petits, on a la cara A hi havia el tema que es volien promocionar amb l’objectiu d’ésser reproduïts fins a l’esgotament a les radiofòrmules musicals”. Així que aquesta segona part del llibre “intenta complementar els poemes de la cara A”.
Però com solia passar amb molts discos, la Cara B aplega un conjunt de poemes i notes que ens permeten acostar-nos a la personalitat de l’autor. Els textos inclouen recomanacions musicals per acompanya els versos, d’El Último de la Fila a Umpah-pah, o David Bowie o Lou Reed, tots ells autèntiques referències per a tota una generació que es va educar amb una banda sonora permanentment sonant.
Poemari poc convencional
White és un llibre “poc convencional, una banda sonora poètica”, amb la qual l’autor perfila els seus referents personals, tant filosòfics com vitals i culturals. La forma i el llenguatge poden ser contundents i sense concessions, entre l’experimentació i el joc:
el puto present existeix
el passat només, record
el futur només, il·lusió
L’estil de David Casadellà és perfectament reconeixible en aquest poemari, amb el seu estil marcat per les repeticions, el treball amb la llengua, els jocs constructius i de-constructius… La intensitat de l’obra requereix de pauses meditatives en la lectura, de tornar enrere, de rellegir i remirar, d’enllaçar poemes, notes i músiques. I com les bones obres musicals, la barrera entre cara A i B es dilueix en una obra única i vital.
