El poeta Pere Suau (Bunyola, 1975) ha estat reconegut amb els més importants premis de la poesia catalana com el Rei en Jaume l’any 2002 per l’obra Cremaran vespres i albes; el Miquel Àngel Riera per He estotjat un ram de versos per al teu dolor (2002); el Miquel Martí i Pol per Gust d’ametller o de lluna (2012, ex aequo); el 44è premi de poesia Marià Manent per Cignes tenebrosos (2020); el 13è premi de poesia Jordi Pàmias amb el poemari Cors artesians (2021); i el 3r premi Vila der Porreres per l’obra Pascor (2022).
Suau presenta aquests dies al Principat (a Girona i Barcelona) el seu darrer poemari, les “versions lliures” dels Himnes Òrfics (Edicions Cal·lígraf), un dels grans textos de la literatura grega clàssica que, fins ara, restaven inèdits en català.
Aprofitant la seva estada al Principat, parlem amb ell d’aquest Himnes, de poesia i de la petja que Grècia ha tingut a la cultura catalana.
Què són els Himnes Òrfics?
Són 87 Himnes, atribuïts tradicionalment a la figura mítica d’Orfeu, i que s’adrecen a tots els déus i deesses del panteó grec, així com a determinades parts de la pròpia naturalesa, com per exemple, els niguls, els astres o els vents. Sembla que aquests Himnes Òrfics eren recitats per un sacerdot, en comunitats d’iniciats, mentre s’espargien unes aromes determinades, per tal de pregar pel favor del déu o de la deessa, a la qual el poema era dedicat. Els Himnes tenen una estructura que es repeteix sempre, la qual cosa afavoreix aquest aspecte ritual i comunitari. En primer lloc, es descriu la bellesa del déu o de la deessa en qüestió, per finalment, de manera humil i submisa, pregar per obtenir algun dels favors que aquesta divinitat pot proporcionar. Aquests són, per a mi, els dos elements claus dels Himnes Òrfics: la bellesa descrita pel cantor i el prec humil davant aquest espectacle contemplat, per tal de ser agraciat amb un dels dons divins.
Com arribeu, com a poeta, a aquests Himnes?
Tenc un amic a qui li agrada molt fer-me arribar llibres poc coneguts, però que gairebé sempre són textos fonamentals en la construcció de la nostra tradició i identitat més autèntica. En aquest sentit, em va fer arribar els Himnes Òrfics en una versió castellana i ja des del primer moment en vaig quedar enamorat, per la qual cosa els vaig voler llegir en català, perquè tenia la necessitat de saber com “sonaven” en la nostra llengua aquells poemes que tenien més de 3.000 anys d’antigor. Quan vaig assabentar-me que no hi havia traducció d’aquests poemes grecs que poden ser considerats, en certa manera, el naixement de la nostra poesia occidental, em vaig entristir i un poc enfadar i, precisament, li vaig comentar aquest fet a l’amic Octavio Cortés, que era qui m’havia fet arribar el text i qui, a més, ha escrit el meravellós pròleg que encapçala el llibre. Ell em va dir que no “ploràs” més i que em posàs a traduir-los. Animat i agullonat per les seves paraules, vaig començar aquestes versions, que no traduccions, perquè he de deixar ben clar que jo no sé grec. Un altre factor clau va ser el fet que des de sempre he admirat molt un llibre de Rainer Maria Rilke, els seus famosos Sonets a Orfeu, la qual cosa em va esperonar encara més a posar fil a l’agulla, perquè a través d’aquest llibre extraordinari he sentit tothora una fascinació molt especial per la figura d’Orfeu i per tot el món òrfic.
Heu fet una versió lliure ans que una traducció, com ho heu encarat?
Com deia, el que he fet són versions lliures i no traduccions canòniques. Per un d’aquells fets de l’atzar, mentre em rodava pel cap la possibilitat d’emprendre aquesta aventura, jo estava llegint les meravelloses versions de poesia xinesa que va fer Marià Manent i vaig pensar que el poeta de Premià havia emprès la seva tasca tenint en compte dos fets fonamentals: l’amor pel text que havia de ser “versionat” i l’amor per la llengua, en aquest cas el català, en què ell va fer la seva versió personal.
No em vull comparar amb un poeta i un traductor tan excels com Marià Manent, Déu me’n guard, però en el fons, quan vaig emprendre aquesta dèria, sense saber si algun dia arribaria a bon port o si els textos veurien la llum, només tenia presents aquests dos fars: la passió per uns textos que em tenien fascinat i l’amor per la nostra llengua, aquest català, delicat i arrauxat que tant estim. D’aquesta manera, vaig començar a fer camí i, per tant, puc dir que aquestes versions són sobretot fruit de l’amor per un textos i de l’amor per la nostra llengua amb què he après d’estimar el món en el qual vivim.
Dieu que el llibre és un homenatge al món grec arcaic…
En el fons, un dels fets que més em va captivar d’aquests 87 Himnes era la mirada que s’hi percep des d’un primer moment.
Què és el què hi trobarà la persona que els vulgui llegir? Hi descobrirà una mirada meravellada del món contemplat; tot el que aquest home grec veu al seu davant el deixa fascinat, corprès, commogut. La naturalesa, molts cops antropomorfitzada en forma de déus i deesses, és vista en tot el seu esplendor, grandesa i bellesa. I aquest home grec antic admira tot això des de la més absoluta submissió d’aquell que sap que tot allò que l’envolta el depassa, d’aquell que sent que ell és, tan sols, una part insignificant de tot aquest fresc, magnífic i majestuós.
Qui, actualment, encara gosa contemplar així el món?
L’home racional modern ha oblidat aquesta mirada plena de meravella i descoberta i s’ha cregut superior a la mare naturalesa. Les conseqüències d’aquesta manera de mirar, racional i egòlatra, d’aquest home modern actual són evidents, és a dir, un planeta en emergència climàtica total i en què els grans valors de tots els temps han estat fagocitats per un únic tòtem omnipresent: el poder ferotge dels diners.
Per aquest motiu, per a mi, els Himnes Òrfics són un homenatge a aquest món grec arcaic en què l’home convivia, encara, amb harmonia total amb el seu entorn.
I també un homenatge a la nostra llengua. Realment heu fet un exercici de treball sobre la llengua catalana realment impressionant…
Mil gràcies per aquestes paraules que crec que són excessives. Allò cert és que quan vaig decidir emprendre aquest projecte volia que la nostra llengua hi pogués sonar el més noble que jo, humilment, fos capaç de fer-la sonar. Foren moltes les hores dedicades a cercar la paraula o l’expressió que millor podia encaixar en cada un dels Himnes i, en aquest sentit, mai no em conformava amb la primera solució i sempre intentava trobar aquell mot que per la seva sonoritat o bellesa més em contentava. Si el lector troba en aquestes versions un poc de la profunda bellesa que jo percep en el nostre idioma, tot l’esforç haurà valgut la pena. Com a lector, sempre vaig tenir en ment un text, l’Odissea en la traducció de Carles Riba. Evidentment, aquestes versions meves estan anys llum de la grandesa de la traducció de Riba, però la noblesa d’aquell català era el meu nord, la meva guia, la brúixola per no perdre les fites correctes. El català, com tots els idiomes, és un tresor construït amb l’esforç pacient i anònim d’anys i anys. Hem de ser conscients que per tal que una paraula encara transmeti tot el que transmet són moltes les persones que l’han estotjada en el cofre de la seva memòria. No ens podem permetre menystenir aquest esforç de generacions i generacions que han conservat la lluïssor de les paraules. En aquesta línia, els qui escrivim no podem oblidar aquest deute; som custodis d’un foc que no vàrem encendre nosaltres però del qual hem de tenir cura perquè pugui il·luminar noves generacions. Aquest és el deute que cada escriptor té amb la seva llengua, un deute que ha de ser, a la vegada, com hem dit més amunt, un homenatge sincer i agraït.
En uns temps de destrucció de l’entorn i del nostre ecosistema, el retorn a la natura, “al món no contaminat per la mirada racional”, com dieu, sembla més pertinent que mai?
Aquest és un element fonamental dels Himnes. La naturalesa, en tot el seu esplendor, és, sens dubte, el gran protagonista del llibre. Si un himne, per exemple, està dedicat a Posidó, en el fons està parlant de la força i de la grandesa de la mar. Si un altre poema està dedicat a Selene, ens trobam amb una descripció ullpresa de la bellesa i del misteri de la Lluna. Si un altre himne té com a protagonista Hèlios, és de la vigoria i de la rauxa del sol d’allò que estam parlant. No hi ha, en aquests poemes, un “jo” vanitós i egoista. Hi ha un conjunt de poemes que descriuen la bellor de la natura, al mateix temps que transmetem la idea que aquell home grec arcaic sabia perfectament que només podia ser feliç i complet si respectava amb humilitat i submissió les forces naturals que l’envoltaven. El pecat actual ha estat oblidar això. El pecat ha estat creure que l’home és superior a la naturalesa i, per tant, es pot permetre de no respectar-la i de controlar-la segons la seva voluntat. Si aquest és el terrible pecat actual, els Himnes Òrfics, per la seva banda, ens ofereixen una metzina per a tal mal: la contemplació meravellada del món i el respecte submís envers aquesta naturalesa sagrada. Per això crec que és un llibre profundament actual, perquè ens posa davant nostre tot aquest egoisme destructor en què només el déu del capitalisme és adorat, malgrat devorar-ho tot. Alimentam un déu, el capitalisme ferotge i deshumanitzat, en què nosaltres mateixos som el seu propi aliment. Orfeu veu el món d’una manera diametralment oposada i aquests Himnes en són la seva mirada més pura i més primigènia, més autèntica i més poètica.
Deia la Maria Àngels Anglada que sense el mite grec, hauríem de renunciar a una part important de la nostra cultura. Realment la petja de la cultura grega ha estat fonamental per a la cultura catalana?
Jo pens que la nostra essència és fonamentalment i profundament grega. Quan llegesc l’Odissea sent que m’hi trob bé, perquè allà és ca meva. Els valors grecs de bellesa, saviesa, humilitat, senzillesa, arrelament a un espai i a uns cicles naturals són uns valors que conformen el nostre patrimoni espiritual més pregon. Quan Ulisses arriba a Feàcia i és rebut amb hospitalitat per la seva gent, és a dir, convidat a un bon sopar d’exquisides menges i delicats vins i, satisfeta la gana i la set, comença a parlar amb els qui amb ell comparteixen taula, jo hi veig reflectida la nostra manera de ser: un vespre d’estiu amb amics o amb família en què compartim aliments, beures i ànima al voltant d’una taula parada. Aquesta és la nostra cultura! ¿Per què ara ha de semblar molt millor menjar un plat xinès precuinat que no fer un bon pa amb oli amb productes de la terra? Aquesta cultura grega és la nostra autenticitat i no l’hauríem de perdre. Els Himnes, en aquest sentit, són autèntics perquè són el producte genuí d’un lloc i d’un temps. En relació amb la qüestió del mite grec, cal dir que, des del meu punt de vista, el mite grec estructura la nostra manera de pensar perquè hi introdueix un element fonamental: la Bellesa. El mite grec és bell i per aquest motiu perdura, perquè la Bellesa, malgrat tot sempre perviu; per això els Himnes Òrfics encara perduren i encara ens commouen, perquè en el fons són sobretot un cant a la Bellesa del món.
Era doncs una certa anomalia que aquests Himnes Òrfics no tinguessin una versió en la nostra llengua…
Si vaig decidir fer-ne aquesta versió que, gràcies a Edicions Cal·lígraf ara es pot llegir i a qui agraesc molt el risc de publicar un textos tan especials, és perquè jo creia que la nostra cultura, la nostra llengua es mereixia que Orfeu també “cantàs” els seus Himnes en català. I sí, com afirmau en la pregunta, per a mi era una anomalia que aquests poemes, que com he dit fa més de 3.000 anys que ens revelen els seus secrets i meravelles, no poguessin ser llegits en català. Per aquest motiu, sense ser traductor, vaig decidir emprendre la ruta. Orfeu havia tocat la porta de casa i la realitat era que no podia fer-lo esperar. Esper que el lector pugui perdonar tots els errors que de ben segur les meves versions contenen, però per una persona com jo que tant estima la poesia, si el déu Orfeu es posava, a ma vora, a tocar la lira, no em quedava més remei que ser-ne un servidor fidel i devot. La veritat és que si aquestes versions serveixen per omplir un buit, que certament pens que teníem com a cultura en català, la feina està més i més que pagada.
El també poeta Josep Pizà diu de vostè que és “un veciador compulsiu de la paraula, de la llengua”. Creieu que la vostra obra poètica encaixa amb aquesta definició?
Agraesc molt aquests mots que escriu l’amic Josep Pizà en el magnífic escrit que serveix per situar lingüísticament quina és la meva proposta en relació amb la llengua utilitzada. És un poc el que comentava abans; els qui dedicam una part de la nostra vida a escriure no ens podem permetre no cuidar les paraules, no “veciar-les”. Jo tenc molt clar, com a poeta, que les paraules no estan al meu servei per tal que elles diguin el que jo els vull fer dir. És tot el contrari, és el poeta qui està al servei de les paraules per tal que elles puguin dir el que volen dir. El poetes passen, però els mots romanen. És el riu de l’idioma qui parla a través dels escriptors, per aquesta raó és tan important que els escriptors tenguin cura de la seva llengua. I sí, crec que aquesta definició encaixa amb el que m’agradaria que fos la meva obra poètica; una altra cosa és si després un acaba aconseguint el que vol. Orfeu, per a mi, és en certa manera aquest riu intemporal de l’idioma que ressona i ressona. Els poetes, en el fons, deixam el nostre temps de veu a Orfeu, per tal que ell pugui seguir cantant la bellesa i l’espectacle de tot allò creat.
Heu escrit poesia però també l’heu cantada. Els recitals musicats i els enregistraments són una manera d’eixamplar els límits de la poesia, més enllà de les pàgines d’un llibre?
He tengut la sort que, gràcies al pianista Antoni Bujosa, la meva poesia ha estat musicada molts de cops, cosa que li agraesc profundament. Actualment, aquesta sort de què parlava encara ha estat més gran, perquè amb el cantant d’Antònia Font, Pau Debon, i el pianista Antoni Bujosa hem iniciat un projecte que es diu “Debon canta Suau”. En aquesta proposta unim paraula, música i cant. En el fons, aquesta ha estat sempre l’autèntica essència de la poesia de tots els temps.
En aquest sentit, com eren recitats els Himnes Òrfics?
Un sacerdot acompanyat de música cantava els Himnes en reunions de grups d’iniciats, és a dir, en comunitat. Així la poesia assolia el seu autèntic missatge últim: transformar el cor d’aquell que escoltava el poema, d’aquell que, en comunitat, “vivia” l’experiència transformadora del fet poètic.
Orfeu, amb el seu cant i amb la seva lira, era capaç de trasmudar el cor de les bèsties que l’escoltaven. Aquest és el vertader poder d’Orfeu i de la poesia: ser ferits per la seva genuïna bellesa i ser transformats pel seu profund missatge.
En aquesta direcció, tota la gent que ha assistit a l’espectacle “Debon canta Suau” ens diu que la força del mot recitat i cantat res no té a veure amb una lectura silenciosa en una pàgina d’un llibre. Orfeu sempre ha estat això: paraula recitada, paraula musicada, paraula viscuda.
Com a poeta heu rebut el reconeixement de grans premis literaris. Quin creieu que és paper que ocupa la poesia en el mapa cultural actual?
La poesia, certament, sempre s’ha mogut en un cercle reduït de seguidors, per això agraesc molt que mitjans com el vostre hi dediquin temps. El seu paper, per a mi, és central pel motiu que deia abans: aquell que ha estat ferit per la llança de la poesia ja no pot ser mai el mateix i té una mirada nova que li farà veure les coses d’una altra manera. Jo estic convençut que aquesta mirada poètica el fa una persona més íntegra i més rica i, per tant, contribueix que aquest món pugui ser un poc millor. En una societat en la qual tot ha estat venut de manera barroera al capitalisme més atroç (pensem en la destrucció de la naturalesa, en la mercantilització del sexe o en la pèrdua dels valors més genuïns) seguesc pensant que la poesia és, juntament amb l’amor, un dels pocs reductes que aquest capitalisme no ha pogut encara profanar, per la qual cosa la seva llum ha de ser central en la construcció d’una cultura més humana, més respectuosa i més habitable. Jaume Plensa diu que els poetes, desgraciadament, no poden viure de la Poesia però que, els autèntics, viuen per a la Poesia. Jo crec que aquest viure per a la Poesia ha de ser un poc un dels centres transformadors d’aquesta societat que en molts d’aspectes ha perdut completament el nord. Orfeu, us ho puc assegurar, és un guia extraordinari i molt expert en l’art de no perdre el rumb veritable.
Aquests Himnes requereixen una lectura atenta i pausada…
Sí, m’agradaria animar els lectors i les lectores que facin una lectura pausada i gojosa d’aquests Himnes. No es tracta de llegir-los amb presses (Orfeu té tot el temps del món!). Tot el contrari: els Himnes, si els sabeu tenir, pacientment, a la vostra vora, us acabaran regalant les seves delicioses joies. Si un dia sabeu que hi ha d’haver una lluna plena preciosa, ompliu un tassó de vi i esperau que la seva llum us il·lumini, tot llegint l’Himne dedicat a Selene i a Dionís. Si enmig de la nit us agrada contemplar la bellor d’un vespre estel·lat, per favor, acompanyau aquest gaudi amb la lectura de l’Himne dedicat als Astres. Si sortiu a fer una volta amb barca o contemplau la mar des d’algun dels meravellosos llocs del nostre territori, reservau-vos una estona per llegir l’Himne dedicat a Posidó. Si estau enamorats, llegiu-li a la persona que estimau l’Himne dedicat a Eros. En esclatar la primavera, feis companyia a les flors, recitant-los l’Himne a Persèfone. En els dies de pluja, escoltau ploure llegint l’Himne dedicat als Niguls i, en aclarir-se el dia i veure de bell nou el sol, acompanyau la seva rejovenida lluor amb la lectura de l’Himne dedicat a Hèlios. I així, podria proposar-vos innúmeres ocasions en què aquests Himnes us poden fer companyia. Si els apreneu a estimar, Orfeu us regalarà els múltiples dons que atresora i, tot recordant l’Himne dedicat a Eros, la vostra vida serà més plaent i gaudiosa:
A EROS
Amor sens mida, compareix, sacre i immaculat,
nimfeu d’on tothora plaers adeliciats i mel·lífers ragen…
Himnes Òrfics. Versions lliures de Pere Suau Palou. Edicions Cal·lígraf. Figueres, 2023. 174 pàgines. 20,00 €
