Montserrat Besses (Barcelona, 1957) té una dilatada experiència com a corresponsal a París. Durant més de dotze anys va analitzar la política francesa per als lectors del diari Avui i per a TV3, televisión on ha format part del serveis informatius. També ha dirigit programes i documentals de televisió i va formar part de l’equip fundacional de Sense ficció, un dels espais senyera de la nostra televisió.
A Totes les cares de França (Editorial Pòrtic) Montserrat Besses fa una mirada analítica a la França actual, un país que pivota al voltant de la política d’Emmanuel Macron, però que té una societat crítica que “es mobilitza sovint i per múltiples causes”, com explica l’autora en aquesta entrevista.
Traceu el vostre relat sobre la França actual a través de diferents representacions de la Marianne. Són tantes representacions com cares pot tenir França?
“Marianne” és el nom que rep la representació de la República. És un nom popular que va expandir primer en Occitània i després a tot el país. Estem parlant del segle XVIII. Que la República l’havia de representar una dona dreta, vestida a l’antiga i amb gorra frígia, es va establir pràcticament l’endemà que va ser abolida la monarquia. Des d’aleshores el símbol de la República ha adoptat un nombre infinit de variants, depenent del moment polític, de l’artista, de les autoritats… No hi ha cap Marianne més oficial que altra, excepte la que apareix en el logotip de la marca de l’Estat. Marianne pot aparèixer en forma de monument, de dibuix, d’imatge digital, de caricatura… Podem trobar una Marianne digna i serena, que vetlla pels valors republicans, o una Marianne lluitadora, o una Marianne que plora a causa dels atemptats, o una Marianne que ha rebut una bala de goma de la policia, o una Marianne que defensa els valors ecològics. I quan a causa de les peripècies històriques i polítiques , la República ha estat suprimida, Marianne ha viscut en la clandestinitat, però ha viscut. La gent s’ha fet seva la figura de Marianne. És un cas molt especial, per no dir únic.
Darrerament de França sembla que només se’n parli per les protestes al carrer…
Els francesos es mobilitzen sovint i per múltiples causes. I això crida l’atenció dels mitjans de comunicació. El 2023 va començar amb grans manifestacions per protestar per la mesura de fer passar l’edat de jubilació dels 62 als 64 anys. I no era tant una qüestió de dos anys amunt o avall, que també, sinó que el que estava en joc era un model de societat. Les protestes que es van incrementar quan la primera ministra va utilitzar un article concret de la Constitució, el 49.3, que permet que un projecte de llei sigui aprovat sense debat parlamentari (l’oposició pot aleshores presentar una moció de censura i fer caure el govern, cosa que evidentment no va passar). Les manifestacions multitudinàries, que van aplegar el conjunt de sindicats, un fet històric, van durar mesos però el moviment es va acabar esgotant.
Després van venir els greus incidents de principis d’estiu, als barris perifèrics i al centre de nombroses ciutats, a causa de la mort d’un jove en un control policial. La situació va ser de molta tensió.
Ara, en plena tardor, el que fa sortir els francesos al carrer (quan les manifestacions són autoritzades, ja que no totes ho són) és el conflicte del Pròxim Orient.
França és un exemple general de la distància entre govern i la gent del carrer?
França és un dels països on aquesta distancia és fa molt visible. Faltaria saber per quina raó no es fa visible en altres llocs… Els francesos quan volen protestar, protesten. El que no vol dir que sempre aconsegueixin els seus objectius.
“Arrogància” podria ser una bona paraula per definir Macron?. Al llibre dieu el dibuixeu com el President de les grans proclames i les declaracions buides…
Macron porta unes quantes llufes penjades , ”arrogant” i “president els rics” serien les més conegudes. S’ha de reconèixer que ha fet mèrits per portar enganxades aquestes etiquetes. A Macron li agrada dir l’última paraula respecte el tema que sigui. I sovint ho fa en un to tenyit de menyspreu o del que ho sap tot. I sobretot li agrada parlar. Parlar i parlar. És inesgotable. I no tot el que diu es porta a terme, no tot el que diu és concret, no tot el que diu respon a la realitat. De vegades la seva retòrica s’interpreta com una manera hàbil d’ensarronar els interlocutors. S’han fet estudis molt interessants sobre el seu vocabulari i la seva oratòria.
Macron és o vol ser un rei sense corona?
Macron està a favor del que els francesos anomenen “verticalitat”. Algunes declaracions polèmiques que va fer fa uns anys sobre la figura d’una mena de “rei” que podia mancar als francesos, eren sobretot per desmarcar-se del que havia estat l’eslògan del seu predecessor, el socialista François Hollande, que parlava de ser un president, un home “normal”. Per Macron, el president no pot ser “normal” (en el sentit de “banal”) perquè la funció que ostenta no ho és gens de “normal”. D’altra banda cal tenir en compte que és la Constitució de 1958, la que atorga aquest protagonisme al cap de l’Estat, la que li dona uns poders molt amplis i una funció omnipresent en la vida política. No és un invent de Macron.
Amb els armilles grogues, semblava que la gent es podia organitzar al marge de sindicats i partits?
Aquell va ser un moviment sobtat i imprevisible, malgrat algunes declaracions de polítics que deien, a posteriori és clar, que es veia venir. La gestió d’aquella crisi, que va durar mesos i mesos, amb aldarulls i violències molt greus, va ser un pur desastre. Macron va haver d’admetre que no havia copsat fins a quin punt les classes populars se sentien marginades. S’han fet un munt d’anàlisis i estudis de tota mena per comprendre què va ser i què va representar aquell fenomen. El que està clar és que a la societat francesa i sobre tot a la classe política ha quedat una mena de “síndrome de les armilles grogues”.
I tot plegat com ha acabat?
Es podria dir que tot va acabar amb una ensarronada verbal de Macron, per utilitzar les paraules que deia abans. El president va organitzar l’anomenat Gran Debat, una mena de marató de debats en nombrosos llocs de França, on el president hi anava i debatia a peu dret, en mànigues de camisa amb un munt de gent. Debats de sis, set o vuit hores, sense interrupció, on tothom podia sortir estabornit. Tothom menys Macron… Macron tenia resposta a tot i a cadascun dels interlocutors, com sempre. Uns interlocutors que no eren precisament els que es manifestaven o ocupaven les rotondes del país, ni tan sols es corresponien amb el seu perfil. Els veritables protagonistes de les protestes no van participar directament en la gran escenificació de Macron. De mica en mica el moviment es va anar esgotant i aviat va arribar el COVID 19 i el confinament.
No es pot parlar de França sense referir-se a les perifèries, les banlieues que descrius amb detall i que són tot un món al marge de la gran façana de les cuitats més modernes…
Els barris perifèrics pobres i marginats continuen sent un polvorí des de fa anys. Hi ha problemes enquistats des de fa dècades, una concentració de crisis, de mutacions. Des del fracàs escolar a la degradació de l’habitatge, de l’aïllament social i urbanístic al tancament de comunitats de diferents orígens sobre elles mateixes, de la delinqüència a la joventut desarrelada, del gueto al rebuig del país i de les institucions. En el fons hi ha una problema de desigualtat social que es declina en un munt de conseqüències. I no hi ha cap solució miracle ràpida i eficaç. Les crisis esclaten a partir d’un detonant. Aleshores se’n parla molt, després arriba el silenci però els problemes persisteixen.
I tampoc sense referir-se al fenomen de la immigració, la integració, la laïcitat….
Immigració, integració, laïcitat , per reprendre els mateixos termes, son reptes constants i no resolts que provoquen tota mena de polèmiques. L’exemple més evident i actual és el projecte de llei sobre immigració que comença aquests dies a discutir-se al Senat i que ja provoca tota mena de divisions.
També són un punt remarcable els atemptats del 2015. Com van afectar a la nació francesa?
Va ser un trauma col·lectiu, aquell 2015 va deixar ferides indelebles en tota la societat. I de manera més recent podem parlar encara d’un altre atemptat que, el 2020, va causar un gran impacte: la decapitació del professor d’institut Samuel Paty. A classe, en el marc d’un curs sobre llibertat d’expressió, Paty va mostrar -segons el manual que seguia – unes caricatures de Mahoma que van ser a l’origen de la matança al setmanari Charlie Hebdo que les va publicar. Malgrat que Samuel Paty va avisar que ensenyaria aquells dibuixos i que els alumnes que no volguessin veure tenien permís per sortir de l’aula, la polèmica a les xarxes i declaracions d’alguna alumna van encendre els ànims fins arribar al seu assassinat. Aquell atemptat ha condicionat l’actitud de molts docents a tots els nivells. I des de fa unes setmanes, la por de professors i professores ha augmentat encara més. El mes passat, a la ciutat d’Arràs ,un altre professor va ser assassinat, a l’institut on ensenyava, per un exalumne islamista. Va ser pocs dies després que esclatés novament el conflicte al Pròxim Orient.
Parleu també dels intel·lectuals, que han estat una figura molt influent (tant a dreta com a esquerra) i molt francesa. Potser estan avui en hores baixes?
La veu dels intel·lectuals no és la mateixa que havia estat en altres èpoques. Hi ha especialistes remarcables en camps diversos però no aquelles figures influents, conegudes per tothom el discurs de les quals era escoltat a nivell internacional. Potser citaria una excepció: Edgar Morin, que ha fet ja 100 anys però que continua tenint una paraula viva i àgil connectada plenament amb l’actualitat.
De fa un anys l’extrema dreta ocupa un espai destacat a la política i la societat francesa. Cap a on creieu que evolucionarà aquesta societat?
El Reagrupament Nacional (abans Front Nacional) va obtenir un resultat a les darreres eleccions legislatives que ni els mateixos dirigents del partit podien somiar. La seva líder, Marine Le Pen, continua la seva tasca de maquillatge de les seves idees de base. Es mostra prudent a l’hora de parlar, mesura gestos i paraules. L’objectiu és no fer por i aconseguir una respectabilitat que li permeti arribar a l’Elisi a les pròximes eleccions presidencials del 2027. Hi ha altres grups encara més ultradretans, com “Reconquete!” d’Éric Zemmour, amb actituds més agressives, que fan que Le Pen aparegui moderada.
Creieu que França (i els valors que l’encarnen de llibertat, igualtat i fraternitat) segueix sent un referent social, econòmic, cultural… com ho era fa anys?
França, com a referent, ha perdut punts, el món ha canviat. Les influencies del món anglosaxó son molt fortes. Però com a veïns tan propers potser hauríem de mirar amb més atenció com evoluciona la política i el país en el seu conjunt. Potser això permetria veure venir alguns problemes. I pel que fa als valors de “llibertat, igualtat, fraternitat” son valors republicans i universals. Valors imprescindibles arreu. No cal que s’associïn només al blau, blanc i vermell de la bandera francesa.
Totes les cares de França. Montserrat Besses. Editorial Pòrtic. Barcelona, 2023. 480 pàgines. 19,50 €
