La presència de l’historiador Joan B. Culla als mitjans de comunicació és constant des de fa molts anys. La seva opinió és habituals a les tertúlies polítiques dels magazines matinals de diverses emissores de ràdio i canals de televisió i les seves reflexions ocupen espais destacats a la premsa escrita. També ha publicat prop d’una vintena de llibres, entre els que destaquen volums referencials com El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923) o d’altres d’història política contemporània com La dreta espanyola a Catalunya (1975-2008).
Amb la història viscuda Joan B. Culla ens proposa un relat en clau personal, en el que repassa la seva trajectòria sobretot en la seva faceta més pública. A banda de la seva trajectòria universitària el volum sen centra en els aspectes en què tenim més present a Culla: seves col·laboracions periodístiques en tant que analista de l’actualitat i escriptor de peces d’anàlisi històrica conjuntural. Al fil de les seves col·laboracions a emissores con Catalunya Ràdio, podem seguir l’evolució social, periodística i política d’alguns programes com “El matí de Catalunya Ràdio” i les successives etapes amb periodistes referencials al capdavant com Josep Cuní, Antoni Bassas o Mònica Terribas i, també, clar, les evolucions d’aquests programes i emissores (COMRàdio, Ona Catalana, etc). L’autor ens ofereix una visió des de dins de les tertúlies polítiques, amb els llaços d’amistat i respecte o de fòbies i distàncies.
Periodisme i cosa pública
Evidentment aquest volum presenta la història viscuda per Joan B. Culla narrada des del seu punt de vista, però ofereix alguns aspectes interessants que, potser, han quedat oblidats per la rapidesa de successió d’esdeveniments. Són interessants les seves anotacions sobre la Fundació ACTA articulada la voltant del pujolisme amb nom com el mateix Culla, Pilar Rahola o Vicenç Villatoro, entre d’altres i que venia a ser un espai de reflexió política i social amb intenció d’influència; les anades i vingudes a la conselleria de Cultura dels govens de Jordi Pujol, amb personatges de la talla intel·lectual de Max Cahner; o la seva mateixa relació amb el president Pujol, en els anys esplendorosos de govern, un cop retirar el president a la seva fundació política, i de manera més recent, amb la seva separació de la vida pública arran dels controvertits fets d’Andorra. Igualment s’esplaia Culla en la seva relació amb Israel, un tema sempre controvertir al nostre país.
Aquesta “història viscuda” no conté grans misteris revelats de la política catalana dels darrers temps, però sí interessants aportacions i opinions que ens ofereix una visió d’allò que ha passat de manera global amb alguna incursió al detall. Sens dubte que un dels capítols més interessants és la seva sortida (i també els inicis de les seves col·laboracions i la pervivència la llarg dels anys) del diari El País, per tant com ens ofereixen una visió de la deriva ideològica espanyolista i conservadora del diari abans icona del progressisme, i com aquesta deriva s’ha fet a costa de la qualitat i l’objectivitat periodística i amb l’expulsió com a col·laboradors de molts articulistes catalans i valencians.
Tanmateix al llarg de tot el relat, Joan B. Culla ens va oferint pinzellades de la seva relació amb un ampli espectre de personalitats política, socials i culturals, del president Tarradellas a la resta de presidents de la Generalitat i un llarg etcètera de noms.
En tant que la història viscuda per Joan B. Culla és també una part de la nostra història recent, aquestes memòries és llegeixen amb atenció i intensitat, explicada per un observador privilegiat.
