Tot i que Alejandro Lerroux va morir el 1949 i que avui dia per a molts passejants per les xarxes socials el seu llegat és la que va ser la seva casa, a la Sierra madrilenya, actualment habitada per “estranys fenòmens paranormals”, el cert és que el seu llegat polític continua ben present a casa nostra. El Diccionari d’Història de Catalunya defineix el lerrouxisme com un discurs basat “en els valors del patriotisme espanyolista i l’anticlericalisme”, que va créixer gràcies a la “desorientació obrera, la dretanització nacionalista i el pes de la immigració”, a les primeres anys del segle XX a Catalunya.
A partir d’aquesta ideologia lerrouxista, Josep Asensio (Barcelona, 1984) analitza a l’assaig El fantasma de Lerroux algunes idees, pràctiques i lliçons que es poden extreure del llegat lerrouxista en la política catalana actual. Asensio és col·laborador habitual en diversos mitjans i autor del pòdcast La Milícia, centrat en conflictes bèl·lics i culturals.
Contra les llibertats de Catalunya
Defineix Asensio el lerrouxisme com “tota política feta a Catalunya en nom dels febles (els pobres, els obrers, els immigrants i fins i tot, darrerament, els indepes) amb l’objectiu, conscient o accidental, de liquidar les ànsies de llibertat dels catalans”. A partir d’aquesta premissa la comparativa amb la política catalana recent ens porta els noms d’Arcadi Espada, Cayetana Álvarez de Toledo, Federico Jiménez Losantos i un llarg etcètera de personatges que tenen imatge política amb el partit Ciutadans. Reflexiona Asensio sobre aspectes com “el desgast de justificar-se contínuament” per part del nacionalisme català, que parteix de la vinculació lerrouxista de catalanisme i burgesia: “La política catalana no pot avaluar-se en funció de la mirada que li aboca al damunt la política nacional espanyola”.
Lerrouxisme transversal
Però el lerrouxisme no és només una pràctica de polítics o intel·lectuals de dretes. Ja Josep Benet parlava del “gran pànic al nacionalisme” d’alguns polítics d’esquerres com Jordi Solé-Tura i criticava, en aquesta línia, “la resurrecció nefasta del lerrouxisme” provinent de partits d’esquerres. I és que el lerrouxisme és transversal, perquè, de fet, no hi ha ningú que el promogui oficialment, i segons Asensio “el testament de Lerroux sobre la política catalana té una dimensió esotèrica que es fonamenta, com tantes altres coses en els sobreentesos”.
Analitza Josep Asensio elements com el de Tabàrnia, el manifest Libres e iguales d’intel·lectuals espanyols o la utilització de la immigració a Catalunya entre els anys 1950 i 1975 (com si es tractés d’una unitat compacta) com a actiu polític en favors d’interessos de García Albiol, Albert Rivera o… Pablo Iglesias i Gabriel Rufián. I també, com s’aborda l’auge de l’independentisme, que “ha desbordat els corrents principals de la política catalana”, i com s’ha convertit en la “direcció majoritària dins del nacionalisme català” malgrat les elits econòmiques ubicades ideològicament en el que es coneix com el pont aeri.
El fantasma de Lerroux no és una biografia ni un assaig sobre Alejandro Lerroux, sinó sobre el seu llegat en la política catalana. És, però, una obra ben documentada, assentada sobre els fets històrics que va protagonitzar Lerroux en aquells anys convulsos de les primeres dècades del segle XX. Un personatge i una ideologia que es projecta, sense una reivindicació expressa i nítida, en la política catalana (i espanyola, en tant que hi incideix) actual, o, en tot cas, en l’anomenada democràcia espanyola llegada pel franquisme.
I és que el fantasma de Lerroux segueix aquí i “tothom el sacseja per al que més li convé”.
El fantasma de Lerroux. Josep Asensio. Edicions de 1984. Barcelona, 2022. 160 pàgines. 17,90 €
