Francesc Ferrer i Gironès va escriure l’any 1985 un llibre que s’ha convertit en un clàssic de l’estudi de la repressió espanyola contra Catalunya. A La persecució política de la llengua catalana (Edicions 62), Ferrer i Gironès recollia i analitzava, per primera vegada, totes les disposicions legals o governamentals, així com altres instruccions oficials dictades per l’Estat espanyol i el francès contra l’ús de la llengua catalana, d’ençà de Lluís XIV i Felip V i fins aquell moment. De manera més recent, Damià del Clot ha aprofundit en la repressió contra l’independentisme català a Lawfare. L’estratègia de repressió contra l’independentisme català (Voliana Edicions) i Anatomia del Deep State espanyol (Pòrtic Edicions).
Ara, el catedràtic d’Història Moderna de la UAB Antoni Simon (Girona, 1956) s’endinsa en la concepció dels catalans com a enemics interiors d’Espanya, tot analitzant el paper dels catalans en el pensament polític espanyol. Així diu l’autor que “sembla ben assentat que els catalans són l’enemic interior d’Espanya o, més precisament, del nacionalisme espanyol dominant”, que comporta les manifestacions d’anticatalanisme o catalanofòbia que “han experimentat una fase d’acreixement en els últims anys”. Aquesta consideració dels catalans com a enemic interior arrela, de manera moderna, en la teoria política del jurista filonazi alemany Carl Schmitt, tot i que abans ja al segle XVI “la intel·liguèntsia castellanocortesana va elaborar la idea d’una pàtria espanyola concebuda com a unitat política peninsular”, amb Castella com a capital de l’imperi espanyol. El pas dels anys han situat els catalans com a heretges i dissidents que cal combatre per a mantenir la unitat d’Espanya, que esdevé una qüestió mítica. Personatges com el Ramiro Lesdesma, un dels herois del martirologi franquista que va destacar com a bel·ligerant anticatalà i que “asseverava que, encara que tots els catalans fessin una demanada d’independència, calia contestar amb ‘lenguaje de cañón’”.
L’arribada de la dita democràcia a l’Estat espanyol després del franquisme no ha alterat, en el fet essencial, aquesta concepció dels catalans. Teòrics com Andrés de Blas Guerero, habitual de mitjans considerats progressistes com El País, entre d’altres, i membre de la progressia intel·lectual vinculada al PSOE, “postula l’anihilació del catalanisme polític”, tal com feien “els vencedors del 1939 i també propugna el think tank de la FAES”.
Aquesta consideració de Catalunya i els catalans com a enemics d’Espanya ha implicat no només la classe política i funcionarial de l’estat, sinó també el món universitari, periodístic i cultural. S’ha reflectit en disposicions legals de tota mena que han comportat prohibicions, censures i repressió judicial amb la presència en el Codi Penal de “lleis anacròniques en un sistema democràtic” (com el delicte de sedició), la vulneració de drets fonamentals o la vulneració de garanties processals, com hem vist en el cas de la repressió dels fets vinculats al referèndum de l’1-O del 2017.
Efectivament, com referma Antoni Simon en les conclusions del seu estudi, “és difícil defugir la idea que l’enemic interior sigui una part constitutiva de la ideologia del nacionalisme espanyol”. Un nacionalisme espanyo, que “no s’ha desempallegat de la concepció totalitària segons la qual l’Estat pressuposa que l’existència d’un enemic i que el combat contra aquest és el que dona la raó última de la seva existència”.
El llibre del professor Simon és una brillant anàlisi d’aquest sentiment de catalanofòbia que sembla ben arrelat en la cultura política i social espanyola.
La construcció de l’enemic interior. Els catalans en el pensament polític espanyol. Antoni Simon Tarrés. Editorial Afers. Catarroja, 2024. 248 pàgines. 20,00 €
