Vam tenir coneixement del detectiu Simón Prisco arran del seu primer cas, La sonrisa helada (Edicions Cal·lígraf, 2016), en el que investigava la mort d’una jove barcelonina de família benestant a Innsbruck, amb unes inquietants ramificacions.
El nou cas de Prisco gira al voltant de la mort de Pol Satí, un conegut cantautor d’èxit català durant una cavalcada de reis a Barcelona, on feia de rei ros. Aparentment es tracta d’un atac de cor, però la desconfiança del seu entorn porta Simón Prisco a investigar un cas que es presentarà complicat i, tanmateix, amb algunes ramificacions insospitades.
Al fil de la investigació, Prisco s’endinsa en el món del negoci i l’espectacle de la música, de les difícils relacions entre els membres del grup, als beneficis que pot reportar un hit casual, el que hi ha darrere un enregistrament o un concert, fins al particular món dels periodistes musicals, amb un Quim Colom (crític musical) dibuixat finament i humor gruixut. Odis, enveges, interessos i una façana que no corresponia amb el veritable Pol Satí, són les capes de la realitat a les que s’enfronta el detectiu.
Detectiu proper
Una de les virtuts de Simón Prisco és que és un detectiu creïble. Ha viscut les seves coses, ha viscut al límit i ara és una persona assentada i en procés de normalitzar la seva relació amb la vida. Josep M. Hernández Ripoll ha creat un personatge arquetípic però també real i els casos que ha d’investigar són igualment assumibles pel lector. Solitari gelós del seu espai de llibertat, Prisco és tossut i incisiu i a voltes prou encantat com per a no veure-les venir. Destaca el seu sentit de l’humor fi (un humor que es trasllada al conjunt de la narració) i la seva empatia amb el lector.
Pàgina a pàgina, la trama va avançant i sortejant els embats que es presenten a Prisco, que sempre troba una escapatòria al carreró sense sortida que sembla el cas. Tanmateix, el relat d’Hernández Ripoll en endinsa en un món, el musical, que ell coneix bé de la seva etapa com a periodista (va ser el responsable el mític suplement musical de l’Avui, Rock & Classic) i ens ofereix una radiografia de la Barcelona de l’època del tombant de segle, una ciutat que caminava a passes forçades cap a la deshumanització, i una societat que es preparava per la dependència tecnològica.
L’obra és plena de referències musicals i culturals, socials i sentimentals. Les cançons que s’esmenten al llarg de la narració bé poden configurar una banda sonora no només de Simón Prisco sinó també d’una època determinada.
En uns temps en què la dita novel·la negra nòrdica ha colonitzat bona part del gènere, és d’agrair trobar-se amb una narració consistent, que manté les essències del gènere. A La mort del rei Gaspar hi ha persecucions, sexe, vigilàncies i seguiments, pallisses i d’altres accidents de la natura, espionatge i tràfic d’informació, bons i dolents… I molta literatura, amb la que Hernández Ripoll va guanyar el III Premi Empordà de Novel·la.
