Don DeLillo és un dels autors més imprescindibles de la literatura nord-americana. Cada un dels seus títols mereix la màxima atenció pel que tenen de bona literatura i també per la mirada reflexiva que fa de la societat americana. La seva darrera novel·la, El silenci, curta i intensa, ofereix un cop més una reflexió sobre la societat tecnològica en què vivim i com, sense adonar-nos-en, la tecnologia ha colonitzat les nostres vides.
Quan el vol de reton a casa, després d’una vacances a Europa, pateix un accident, en Jim i la Tessa es troben amb un panorama certament curiós en un primer moment: el món es troba en una mena d’estat de pausa, sense electricitat que faci funcionar els aparell electrònics, ni llum als fanals… caos absolut, mentre caminen per uns carrers deserts.
Caos i també desconcert. La parella havia quedat per a veure la final de la Super Bowl a casa d’uns amics i es troben impossibilitats de comunicar-se amb el món però també estranyament palplantats davant una televisió en negre, com deu està passant a milions d’americans. Les parets mestres que emmarquen el seu món s’esfondren i les preguntes i reflexions (sobre la ciència, la religió, la guerra i la nova pau…) se succeeixen entre les dues parelles amigues, ja d’una certa edat, i un jove cinquè convidat. “Estem vivint una realitat improvisada? (…) Un futur que se suposa que encara no havia de prendre forma”, reflexionen.
Què és el nostre món sense tecnologia sinó un retrocés a la caverna i com fer front a totes aquesta deriva, que inevitablement porta la societat a una paràlisi propera a la mort (“com és avançats, més vulnerables”). Aquesta desconnexió digital es presenta com una plaga o potser com un acte bèl·lic, d’una guerra no convencional, lluny dels esquemes tradicionals a què culturalment estan avesats els protagonistes, i amb un enemic invisible i no declarat.
Els cinc personatges protagonistes viuen un aïllament respecte al món però també respecte a ells mateixos, cadascun d’ells (i també cada parella) l’encara d’una manera determinada. El silenci podria ser el primer capítol d’una novel·la de ciència-ficció, però es converteix en un text que obre la porta a una profunda reflexió sobre el nostre món i la nostra realitat, a l’atzar de qualsevol pandèmia. “I després què?”, es pregunten.
