La creació de la Fundació Bernat Metge és una de la fites culturals més importants de la història de Catalunya. La publicació dels volums de la col·lecció homònima, equiparava la cultura catalana al nivells de les literatures més destacades arreu del món i, encara avui, les seves traduccions de clàssics grecs i llatins i la qualitat dels seus volum són un fet diferencial a nivell internacional.
Els primers anys del segle XX van ser una època de gran agitació cultural i social arreu d’Europa, i Catalunya no n’era una excepció. “Eren anys d’aprenentatge intens en els camps de la política, l’activitat editorial i els debats intel·lectuals”, i la Fundació Bernat Metge naixia, el 1922, amb un esperit universal i alhora també nacional. Es tractava no només d’incorporar les traduccions dels clàssics grecs i llatins a la societat internacional, sinó també d’edificar l’edifici lingüístic del que havia de ser el català modern.
Integrar la cultura catalana dins l’Europa essencial
El mecenatge el posava Francesc Cambó, advocat i financer de gran fortuna, que tenia una vessant política al front de la Lliga Regionalista. L’home de confiança de Cambó al front de la Fundació va ser Joan Estelrich, vigorós, actiu i incansable, que s’havia interessat pel ressorgiment classicista a França a través de l’associació Guillaume Budé, que publicava edicions bilingües de clàssics grecs i llatins. La Bernat Metge es creava “amb l’objectiu d’integrar la cultura catalana ‘dins la llatinitat, dins l’Europa essencial’”. La vessant més científica i literària vindria de la mà de Carles Riba, un jove que despuntava de manera creixent en l’univers literari i cultural català; de fet, la història ha acabat vinculant de manera nítida el nom de la col·lecció Bernat Metge amb el de Riba.
A partir d’aquest punt inicial Raül Garrigasait, escriptor i hele·lenista, editor a la Bernat Metge i actual director de La Casa dels Clàssics, dibuixa la historia d’aquella aventura editorial i cultural d’altíssima volada i que manté encara avui la seva presència com un referent indiscutible de la cultura catalana.
La cultura clàssica, bressol de la catalana
La cultura clàssica, Grècia sobretot, són el bressol indiscutible de la cultura catalana. En aquest sentit, la col·lecció Bernat Metge no era solament un exercici de traducció, era també un element de construcció cultural i, fins i tot, de reivindicació. Reconeixia Carles Riba l’any 1915 que “No res menys a Catalunya, ara per ara, una traducció és una obra de combat”, i els volums i les traduccions de la Bernat Metge, les obres de Lucreci, Xenofont, Ciceró o Sèneca havien d’ajudar a construir una llengua.
Eren moments intel·lectualment excitants, com bé reflecteix Garrigasait al seu text: tertúlies, grups literaris, diaris, publicacions… El 1907 es crea l’Institut d’Estudis Catalans (que l’any 1922 s’integra a la Unió Acadèmica Internacional) i el 1932 es publica el diccionari Fabra, el Diccionari General de la Llengua Catalana. Com deia el mateix Riba: “Assistim a un espectacle rar i magnífic: una llengua que és com si es creés sota les nostres mans”.
Entre els noms vinculats a la Fundació hi trobem, a banda del mateix Riba, com a director i traductor i catedràtic, els de Joquim Balcells, Manuel de Montoliu, Joan Crexells, Josep Vergès, Joan Petit, Jaume Serra Hunter Joan i Pere Coromines, Miquel Dolç, Joan Triadú i un llarguíssim etcètera. I la llarga llista d’autors traduïts, a Horaci, Plini el Jove, Ciceró, Plató, o l’extraordinària traducció de Riba de les tragèdies d’Èsquil, publicades el 1933, que foren definides per Josep Maria de Segarra com “un dels brillants més considerables de la corona de la nostra cultura”.
La col·lecció Bernat Metge va tenir també el suport de la societat, que es va subscriure als diferents volum que es publicaven, amb unes tirades certament importants fins i tot per a temps actuals.
Els vaivens dels seu temps
Políticament, la Fundació Bernat Metge es va veure involucrada en els vaivens del seu temps. D’una banda el mateix posicionament polític de Francesc Cambó al capdavant de la Lliga Regionalista i de Joan Estelrich, amb el seu visceral anticomunisme, però també pels atacs de la dictadura de Primo de Rivera que va comportar “reunions reduïdes i gairebé clandestines” per a aconseguir publicar els volums. Eren temps de “maridatge de l’humanisme amb l’ànima nacional”.
Més tard, amb la Guerra Civil espanyola, la Bernat Metge passa a ser tutelada per la Generalitat de Catalunya, amb Cambó a París i donant suport als franquistes. Cambó preveia que un cop la guerra hagués acabat, “els mèrits adquirits durant la guerra pesarien més que el seu catalanisme”, i confiava que podria “contribuir a moderar “els horrors de la repressió anticatalana” que sabria que vindria”.
Després de la guerra els col·laboradors més reputats de la Bernat Metge es trobaven morts, exiliats o bé depurats, i l’estat espanyol va procedir a la “destrucció completa del sistema literari; ni llibres, ni diaris, ni actes públics”. Els volums de la col·lecció van haver d’eliminar els noms dels vençuts de les seves pàgines (Carles Riba, Lluís Nicolau d’Olwer, Ferran Soldevila) i substituir-los per les seves inicials. Els títols publicats són pocs: 1 el 1942, 2 el 1946 i 1947, 1 el 1948, 4 el 1949…
“Volums admirables que encara esperen molts lectors”
L’any 1947 moria Francesc Cambó, el 1958 Joan Estelrich i el 1959 Carles Riba: les tres ànimes de la Fundació Bernat Metge. Es continuava publicant però els tiratges eres “exigus”, amb un nombre reduït de subscriptors que es mantenien fidels al projecte.
L’any 2017 el projecte pren una nova embranzida quan el Grup Cooperatiu SOM adquireix la col·lecció (com diu l’autor “passàvem del mecenatge d’una família de l’alta burgesia al món cooperativista: potser eren signes dels temps”) i es crea poc després la Casa dels Clàssics, amb la voluntat d’ampliar els lectors i donar més visibilitat als clàssics.
A dia d’avui s’ha publicat 429 volums de la col·lecció Bernat Metge, sens dubte, una de les aventures editorial i cultural més important de la nostra història, com bé recull, amb precisió i rigor i bona literatura Raül Garrigasait en aquest volum.
