Quan en Lluís Molins assisteix a un sopar d’antics alumnes de l’internat on va estudiar de petit, els records i les vivències d’aquella època es fan ben presents. Eren els anys vuitanta, quan encara existia l’EGB i el BUP. La moral catòlica era encara ben present, més encara a les comunitats rurals, i en molts indrets el clero tenia una bona presència en el sistema educatiu. Aquell internat on va estudiar en Lluís era un món a part dins la societat, aïllat i amb les seves pròpies regles, tant els comportaments, i funcionament com les de caràcter “social”.
Però aquella època no va ser de bon record per a en Lluís Molins, convertit avui en un escriptor reconegut. Va patir abusos i assetjament tant per part dels seus companys, sobretot per part del “popular, simpàtic i sorneguer Miquel Prats”, que trenta-sis anys després, “encara és el puto amo”, i també per part dels professors capellans, que recordaven als alumnes més joves la necessitat de “ser amable”.
Oriol Molas (Camprodon, 1968) va una precisa descripció d’aquells anys d’internat, dels abusos vistos en aquell moment i amb la perspectiva dels anys, dels silencis i complicitats, del paper de la família i les amistats en un relat intens i emotiu, sorneguer en alguns moments. Aquell internat no tenia res a veure amb l’educació, ni la societat era prou madura per a acceptar certes actituds que haurien de romandre, inevitablement, ocultes en els plecs de la memòria.
Aquella memòria marca la vida de l’escriptor d’èxit que tothom ha llegit i els fets viscuts per ell i els seus companys, les seves actituds, suren en aquell sopar d’exalumnes. El mal és permanent, com també, potser, el desig de revenja.
El llapis vermell. Oriol Molas. Edicions de 1984. Barcelona, 2023. 192 pàgines. 18,50 €
