En un recent article al New York Times, Behrouz Boochani es referia a la White Australia policy, la política oficial d’immigració que va regir a Austràlia entre el 1901 i el 1973 “que prohibia a les persones no blanques la immigració al país, amb la pretensió de convertir Australia en una nació blanca”. Les conseqüències d’aquell “llegat xenòfob” hauria de tenir un fort impacte en la vida del mateix Boochani i en la de milers de peticionaris d’asil i immigrants.
Efectivament, Behrouz Boochani (escriptor, periodista i activista kurd) va ser confinat de manera il·legal a un centre de detenció de l’illa de Manus a Papua Nova Guinea, sota jurisdicció australiana. De manera sistemàtica, el govern australià enviava els sol·licitants d’asil a aquesta illa, fins que el 2016 el Tribuna Suprem va declarar que aquelles detencions eren il·legals.
Boochani va arriba el 2013 a Manus i hi va estar tancat durant sis anys. Cap altre amic que les muntanyes és el relat d’aquella detenció, que, ateses les extremes limitacions en les condicions de vida, va narrar en missatges de text de WhatsApp. Amid Tofighian es va encarregar de les traduccions del persa a l’anglès i a partir d’aquest llengua el llibre ha estat traduït arreu del món, amb la traducció catalana a cura de Josefina Caball.
Cap altre amic que les muntanyes és el relat del confinament de Boochani al Centre Regional de Tramitació Extraterritorial de l’Illa de Manus d’Austràlia. Un relat corprenedor, dur, brutal, potent. La recerca d’un món millor, lluny de persecucions, misèria, guerres, brutalitat, es va convertir en un mal son per a milers de persones que van veure limitada la seva vida per un estat pretesament modern i capdavanter al món. El centre estava pensat per a dissuadir els confinats en la petició asil i provocar el seu retorn. Les condicions eren dures en l’aspecte material i pensades per a denigrar i limitar emocionalment els presoners.
La condició humana
La narració de Boochami és un exercici de reflexió sobre la condició humana, un relat que planta a la cara de les societats occidentals i provoca en el lector sentiments d’indignació, ràbia, impotència, reflexió… Ens traslladem amb Boochami i els altres refugiats a Manus, però també ens veiem surant per les aigües del Mediterrani, amb el tracte inhumà i indigne que les dites democràcies occidentals ofereixen als refugiats, en molts casos fugits de guerres i misèries que els han organitzat aquests mateixos països que ara els repel·leixen.
Escriu Boochani un relat bell i literari, salpebrat de poesia, en el que el pes de la dura realitat sura a cada una de les seves pàgines, una duresa que s’imposa de manera implacable. No és només el confinament i les condicions de vida extremes, sinó també les normes absurdes que, per exemple, impedeixen una darrera trucada d’un pare al seu fill moribund, emparada en uns hipotètica normativa; és la insensibilitat dels guardes i personal; és el paper reservat al personal originaris de l’illa, els Papus, relegats a les tasques de més ínfima categoria; són… tantes coses…
Impassibles davant la crueltat
Explica l’autor com “la presó sembla una ruïna” i com tot plegat està pensat per a deshumanitzar el confinat i recordar-li constantment la seva condició de refugiat, la seva condició miserable i com la seva existència en aquell camp està totalment en mans dels seus “amfitrions”: “Ens hem tornat impassibles davant la crueltat de la presó”.
Aquest llibre ha servit per a “visibilitzar una vergonya internacional”, que tot i ser el relat d’un refugiat és també la historia de milions de refugiats i migrants a tot el món. Cap altre amic que les muntanyes és un document de denúncia i alhora una bella història literària, dura i extraordinària.
Premi del PEN Català
D’altra banda, Behrouz Boochani serà reconegut amb l’XI Premi Veu Lliure-PEN Català coincidint amb la celebració del Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit el 15 de novembre. D’aquesta manera, l’entitat reconeixerà “el seu compromís amb la defensa dels drets humans i la llibertat d’expressió”.
