El món de l’art té les seves pròpies regles i a voltes els artistes cauen en la seva teranyina engolidora que en molts casos pot acabar anant en contra del mateix creador. Maties Palau Ferré va quedar engolit en aquesta xarxa i va patir alguns episodis descoratjadors per la seva cruesa i d’altres de col·laterals, com una popularitat mai buscada.
El nom de Palau Ferré és un dels grans de l’art català del segle XX. Dibuixant, pintor, ceramista, va destacar primer a Barcelona i després al gran París dels artistes dels anys cinquanta. Amb la mirada, les influències i el cor del seu entorn de Montblanc, on va néixer el 1921, Pala Ferré va viure les seves incursions en els cercles artístics com a capítols puntuals, que va tancar quan s’instal·la definitivament a la seva vila natal, als anys seixanta. Allà, ell es convertirà en el pol d’atracció i seran molts els noms del món de l’art, o simplement seguidors i curiosos, els que el visitaran al seu estudi, i des d’on treballarà de manera continuada.
Picasso número 2
Qui fora comparat amb Picasso per la premsa francesa que veu en l’obra postcubista del català “la millor continuació dels valors estilístics de Pablo Picasso”, va partir durament els rigors d’un draconià contracte amb un marxant que l’any 1971 li planteja un pacte que, en la lletra petita, l’obliga a pintar per metres quadrats. El marxant li proposava comprar la seva obra amb uns xalets, en una, si més no, curiosa operació artística, que implicava a més els hereus de Palau un cop traspassés. Com sigui, Palau Ferré no s’ha llegit la draconiana lletra petita del contracte, que el vinculava de manera permanent amb el marxant. La cosa, de difícil solució, acaba als tribunals i obliga a l’artista de Montblanc a lliurar al marxant 49 metres i 20 centímetres de tela pintada a l’oli, a banda dels quadres ja lliurats. Era el mes de maig de 1974.
Aquest fet marcarà l’obra de l’artista, que tanmateix reflectirà la “tristesa” en els protagonistes del seus quadres, amb tonalitats més fosques, falta de vitalitat; “quan la vida no acompanya, la pintura se’n ressent”.
Saldat el compte amb la justícia, decebut, reclòs al seu “paradís” de Montblanc, Palau Ferré pren un decisió dràstica: segueix pintant (“no pot abstenir-se de la seva creativitat”), però crema les seves obres després d’enllestir-les. Però la seva popularitat és de tal dimensió que fins i tot li proposen d’exposar les cendres dels seus quadres als Estats Units. Però no serà fins el 1989 que tornarà a exposar a casa nostra i també als Estats Units, on és apreciat i valorat, reconegut i estimat, fins a la seva mort l’any 2000.
La història de Maties Palau Ferré és, certament, apassionant. És un dels grans noms de l’art català, tot i que, en general, prou desconegut per al gran públic. L’historiador Francesc Marco-Palau n’ha dibuixat els traços més destacats en aquest breu assaig, a l’espera de la gran biografia del personatge que està treballant. En tot cas és una bona manera d’apropar-se a l’univers creatiu, personal i emocional de l’artista de Montblanc, més enllà de la dura anècdota que va marcar la seva trajectòria. Ho fa amb bona literatura, passió pel personatge familiar, i, també amb gran capacitat narrativa, que l’acosten al perfil biogràfic més periodístic. Interessantíssim.
