A Aquella porta giratòria, llibre amb el qual va guanyar el premi Josep Pla l’any 2016, Lluís Foix repassava la seva etapa a La Vanguardia, diari en el que ha treballat al llarg de tota la seva carrera fins arribar al màxim càrrec de directe de l’històric diari. Una part d’aquesta trajectòria Lluís Foix l’ha passada com a corresponsal a Londres i Washington; una etapa, la londinenca, que rememora a Una mirada anglesa (Columna Edicions), un bell i evocador relat que conjuga l’experiència personal del periodista i una meravellosa immersió en la cultura, la llengua i la societat britàniques.
L’aristocràcia del periodisme
Al fil de la narració de la seva estada a Londres com a corresponsal i “ambaixador” de la Vanguardia i la família Godó (“eres el corresponsal de la marca, del país”), Lluís Foix s’endinsa en la cultura britànica i els ambients de periodístics i culturals de Londres. Recrea la seva feina però també les lectures, les passejades i unes vivències en les que comparteix moments amb Shakespeare, Churchill o Sherlock Holmes.
Per a Lluís Foix, els corresponsals eren “l’aristocràcia del periodisme”. Amb una “autonomia total” es permetia una rutina de “llegir diaris, passejar, llegir molt…” abans d’escriure i enviar una crònica que es publicaria tal i com havia esta escrita.
Tot i que Lluís Foix reconeix que “a mi em van enviar per casualitat a Londres, no trobaven ningú” amb 27 anys, certifica que la feina de corresponsal “era la culminació d’una professió”. En el seu cas li va permetre viure el declivi dels laboristes i l’arribada de Margaret Thatcher al poder: “els periodistes destacàvem que era la primer dona primera ministra”, sense perspectiva en aquells moments per a copsar que “encetava un corrent conservador que arriba fins avui dia i que ha influït tant en el seu partit com en el partit de l’oposició. Blair era bastant thatcherista”, reconeix Foix. De fet una dels aspectes que remarca Lluís Foix sobre la feina dels corresponsals és que “no ens adonàvem del que passava. Ho entenem molt temps després. Amb el temps veus que escrivies sense saber res; escrivies i prou”.
El fet de poder viure a Londres va permetre a Lluís Foix “veure aquell món de les formes, de la gent vestida amb un cert estil…”, i clar, l’ambient periodístic de la ciutat: “Fleet Street, el carrer de la premsa, d’on sorgien les notícies, on es feia un periodisme contrastat però on hi havia també els diaris sensacionalistes. Els periodistes anaven sempre als mateixos pubs, seien als mateixos llocs, eren la mateixa tribu”. Per a Foix “la gran premsa del món és la britànica, la de les celles altes, la seriosa”.
Llibreries, cementiris, paisatges
A Una mirada anglesa Lluís Foix recorre llibreries de vell, antiquaris, pubs, cementiris, el paisatge urbà de parcs i jardins… “Els anglesos estimen les coses velles, antigues” i reconeix “el complex de superioritat dels anglesos amb la seva llengua”. De fet, el veterà periodista destaca tres aspecte que “mantenen els anglesos forts malgrat el declivi: la llengua de Shakespeare, la Parlament [la seva democràcia] i la BBC. Sembla que mai no passi res”. Però la “fascinació” de Lluís Foix pels anglesos va “decaure una mica” amb el Brexit, quan es va crear un “discurs molt arrelat al país” per la sortida britànica de la Unió Europea que va ajudar a fundar.
Una mirada anglesa és, com reconeix el seu autor, una mica “vintage”. Es parla d’un periodisme que ja no es fa avui dia, és diferent. El llibre deixa constància que les coses eren d’una altra manera; el periodisme tenia una gran autonomia i llibertat per dir les coses”.
Una mirada anglesa. Lluís Foix. Columna Edicions. Barcelona, 2021. 288 pàgines. 19,90 €
