Fred Vermorel i la seva dona Judy van viure de manera directa l’explosió de vitalitat que va representar el fenomen punk i l’ascens i la caiguda el grup més representatiu del moviment, els Sex Pistols. El seu llibre Dios salve a los Sex Pistols (Editorial Contra) és una crònica de primera mà, directa, d’uns anys d’extrema vitalitat i d’uns anys que van sacsejar la conservadora societat britànica, que va lluita de manera aferrissada contra el punk.
Quin era l’entorn social que va propiciar l’aparició dels Sex Pistols?
El context social en què va néixer el grup va ser la depressió. Molt atur, un panorama trist, un futur trist, la crisi del petroli… També va ser el final de la dècada del 60, que va ser un període de glamur i esperança. Sembla que hi havia massa rock progressiu, massa pompositat, massa dificultat per gaudir de les teves coses preferides. Calia quelcom més senzill i dinàmic, quelcom més evident i brutal.
El llibre documenta l’ascensió i dissolució del grup, però va ser un ascens i una caiguda molt ràpids. Per què?
La ràpida pujada i caiguda va ser deguda al fet que era el moment propici, sociològicament, culturalment i en altres aspectes, perquè el grup i el punk sorgissin. Però part del motiu del ràpid ascens va ser el fet que tot havia estat assajat a Nova York, és clar, on es va inventar el punk. El punk es va inventar allà i va ser importat per Malcolm McLaren al Regne Unit. Una pregunta que em faig sovint és: per què no es va consolidar a Amèrica? A Nova York, que va ser la seva terra natal, el punk va morir allà i va renéixer al Regne Unit. Probablement, perquè no hi havia una estructura de gestió, no hi havia cap ímpetu ni dinàmica de gestió a Amèrica.
Tot va venir de McLaren i Bernard Rhodes, que van gestionar els Clash, i van formar un grup estret de joves motivats ideològicament i culturalment conscients. Una elit que entenia el poder de l’avantguarda en termes de tàctiques i retòrica i d’imaginari i sedició.
Pel que fa a la ràpida caiguda, es va dissenyar deliberadament i conscientment, en part per l’esgotament de la mateixa banda, però sobretot pel pla de Malcolm McLaren, per l’estratègia de McLaren per destruir creativament la banda. La destrucció creativa era un terme que utilitzava sovint. També significava programar esdeveniments als Estats Units, més que no pas al Regne Unit. El Regne Unit estava acostumat als escàndols. Amèrica era territori verge.
Quin paper va tenir en la separació del grup la gira americana?
Els Sex Pistols i d’altres bandes punk britàniques haurien triomfat i prosperat en el context musical de Nova York. Però els van programar concerts deliberadament a llocs, per exemple al Far West o al territori dels vaquers, on a la gent li xocaria la seva música sense entendre res, i on podria haver-hi gent amb armes que s’oposés a la banda, cosa que podria donar lloc a titulars encara millors, del que ja tenien. No tenien escrúpols.
El paper de les discogràfiques no és especialment positiu. Els Sex Pistols d’alguna manera van ajudar a desemmascarar el seu funcionament?
Un altre aspecte de l’estratègia de gestió va ser desmitificar les companyies discogràfiques i la mística que envoltava els èxits i les llistes. Aquesta desmitificació es va incorporar a l’esquema com una estafa que es va presentar conscientment com la gran estafa del rock and roll.
Però, per descomptat, no hauria funcionat si el grup no hagués estat una gran banda, amb grans melodies, una gran actitud i, per descomptat, una gran imatge per a les discogràfiques. Un altre aspecte d’això és el fet que McLaren i Rhodes i Vivienne Westwood sempre van assumir deliberadament l’escena indie. No volien que la banda publiqués amb segells punk independents. Volien desmitificar i atacar i assaltar les majors. I, per tant, van esperar fins que finalment EMI els fa fitxar, tot i que ho va fer a contracor.
I la resta, ja la sabem. La resta és història.
Però el punk no era només música? L’estètica i l’actitud dels Sex Pistols també van connectar amb la gent jove.
L’estil dels Sex Pistols. Sortia de la col·lisió de nois de classe treballadora que estaven sense feina i patien l’esgarrapada de la depressió. Era la col·lisió d’aquests joves amb una elit educada de classe mitjana i joves exgraduats d’escola d’art molt desimbolts com McLaren, Jamie Reed Westwood i Bernard Rhodes.
El punk ha sobreviscut amb certa vitalitat més enllà dels moments d’explosió al 1976-77, per què ho creu?
El punk ha sobreviscut més enllà del boom inicial. Abans d’aquell període de quatre anys d’activitat frenètica. Però no de la manera que podríeu pensar. No en una pàl·lida imitació del punk feta per moltes bandes anomenades punk, com es pot veure avui a internet.
El punk s’ha mantingut com una via exemplar per crear una escena, per fer enrenou d’una manera creativa i bonica. Va ser una bonica entremaliadura. I aquesta tradició ha continuat realment en la seva forma més pura per artistes com Damien Hirst i Tracy Emin.
El seu llibre és com un documental en paper. Aporta informació objectiva, a partir dels protagonistes directes. Això fa que sigui encara avui dia un document imprescindible per entendre aquells anys, no només dels Pistols, sinó del punk en general.
El que pretenia amb el llibre és aportar els materials en brut de la història, les transcripcions de les entrevistes sense editar i el batec d’aquells temps.
Quin record té d’aquells anys quan mira enrere?
Mirant enrere en aquella època, recordo una alenada d’aire fresc, una mena de catarsi i creativitat col·lectiva.
