L’única veritat, de l’escriptor d’Agres Francesc Bodí són gairebé un miler de pàgines de pura i apassionant literatura. Quan l’Aurora Martí abandona Cuba després del triomf de la revolució castrista, inicia també un viatge interior que l’endins en el seu passat mentre intenta situar-se en les noves coordenades que la vida li planteja. “Acostumada a la imprevisibilitat lògica del futur, haurà d’enfrontar-se amb la imprevisibilitat màgica del passat”.
Parlem amb l’autor de L’única veritat (Lletra Impresa Edicions), Francesc Bodí.
L’única veritat és una novel·la monumental que es mou en diversos gèneres. Com la qualificaríeu?
Em resulta difícil d’aplicar-hi etiquetes. La novel·la és un gènere literari ja bastant ampli per ell mateix. Crec que va ser Baroja qui va dir que la novel·la era un sac on cabia tot. I, a més a més, els subgèneres no sempre hi fan justícia. Serveixen per a orientar al lector, això sí, però són més cosa dels crítics que no dels escriptors. Jo diria que L’única veritat, igual que la resta de les meues novel·les, és una obra que té un poc de tot. Com la vida, realment. És així com han de ser les novel·les. L’art en general, i la literatura en particular, ens ha de permetre contemplar el món des d’una perspectiva diferent, accedir a la part de darrere de les coses. La ficció és sempre revolucionària, perquè ens permet albirar més enllà del que ens mostren la rutina i la quotidianitat del dia a dia, perquè ens empeny a fer-nos preguntes incòmodes, perquè ens posa davant l’espill de la vida, cara a cara, amb llibertat absoluta, sense traves ni estelladors de cap tipus. Això és una novel·la per a mi. I, en aquest sentit, ha de tenir de tot.
Així doncs, més enllà de les etiquetes, li puc dir que L’única veritat conta la història d’una dona, Aurora, nascuda a Cuba i filla d’un emigrant valencià, que decideix fer un viatge de retorn al passat familiar. Als seixanta anys s’adona que tot el seu món ha desaparegut, que allà ja no li queda res, i sospita que potser son pare no li ha dit tota la veritat sobre el seu passat. I mamprèn el viatge de tornada que son pare no ha pogut fer. En la vida sempre hi ha coses que no podem fer, que se’ns queden a mitges perquè arriba la mort i ho interromp. El de la protagonista és, per tant, un viatge espacial, transatlàntic, però també temporal. I no només exterior, sinó també interior, perquè li permetrà conèixer-se a si mateixa. Com la vida, vaja. La protagonista haurà d’enfonsar-se segle i mig fins arribar a les arrels de la nissaga. I en aquest procés descobrirà coses que no esperava, perquè si el futur és imprevisible per definició, el passat, de vegades, encara ho és més.
La novel·la comença quan ella abandona l’illa, i narra tot aquest procés de recerca, que en el fons no és més que una metàfora del procés vital que suposa la màxima socràtica del coneix-te a tu mateix. I açò no és poca cosa, perquè aquest procés, tant el de la vida com el de la novel·la, està ple de misteris. La meta del viatge cap a Ítaca és el propi viatge. Passem la vida perseguint metes sense adonar-nos que la vida és el que passa mentre nosaltres perseguim aquestes coses que creiem molt importants. I la novel·la ens ha d’empènyer a reflexionar-hi.
A través de la ficció, per via emotiva, estètica, a través de les imatges, de les metàfores, ens ha de posar cara a cara davant l’espill, sense deixar que la rutina, les presses, la quotidianitat ens impedisquen veure la part de darrere de les coses. I jo he intentat que L’única veritat siga açò, un viatge al fons de l’ésser humà, als misteris de la condició humana, la qual cosa, per cert, no és gaire original en literatura.
Com ha estat el procés d’escriptura, que us ha ocupat uns vint anys?
Però val a dir que no hi he treballat de forma exclusiva, en aquesta obra. N’he escrit un parell més durant aquest període. El que passa és que L’única veritat era un projecte molt vast ja des del principi, i vaig haver de fer algunes aturades. No és que l’obra anara creixent pel seu compte, perquè en realitat ja estava tot planificat des del començament. Jo planifique bastant les novel·les, no improvise, i ja sabia que aquesta seria llarga, perquè la trama requeria una extensió considerable. L’extensió és un element més de la novel·la, i ha d’estar d’acord amb la resta d’elements, amb el plantejament global de l’obra, diguem-ne. Però treballar una novel·la costa. Jo m’ho agafe molt seriosament. Cal escriure i reescriure de forma constant, corregir, repassar, tornar a corregir i tornar a repassar. Retocar coses que, per molt que les hages planificat, després no acaben de funcionar. Ajustar moltes peces, qualsevol petit reajustament provoca rebots i en demana d’altres… I com més llarga és una novel·la, més llarg és el procés. I no parle només del contingut, de l’argument, sinó també de la forma, de l’estil, perquè una novel·la és, sobretot, forma, estil.
No hem d’oblidar que és l’estil el que converteix una història en una novel·la. I, pel que fa a l’estil, cal repassar cada frase, cada paraula, perquè aconseguesca copsar el matís adequat, perquè denote i connote el que jo vull, perquè diga algunes coses i en suggeresca d’altres i n’oculte les que convé ocultar pel bé de la intriga. I, sobretot, perquè sone bé. Les frases, les paraules, tenen la seua música. I cada novel·la té la seua pròpia musicalitat. No hi pot desentonar res, ni tan sols a nivell fonètic. En fi, és un procés que de vegades resulta esgotador i necessites aturar-te, per dos motius: per descansar i per agafar distància. De vegades cal deixar que el text es refrede abans de tornar a enfrontar-s’hi. Per escriure novel·la cal molta paciència i molta constància. Si la novel·la és llarga, lògicament l’esforç s’incrementa.
Heu estructurat la novel·la en tres grans apartats que es van succeint en la narració: El cel del retorn, El saló de la nissaga i Les preocupacions del segle…
L’estructura és un dels elements més importants de la novel·la perquè permet connectar la resta d’elements que la integren i distribuir el pes de cadascun. Cada novel·la requereix la seua estructura. I jo vaig decidir aquesta estructura perquè em permetia reflectir un dels temes més importants de la novel·la i que, a més a més, havia de funcionar com a eix vertebrador, que és el temps. Si en qualsevol viatge el temps és important, en un viatge cap al passat encara ho és més.
En la vida nosaltres dividim el temps de forma artificiosa en passat, present i futur. El passat ja ha esdevingut i està, per dir-ho així, tancat. Només cap recordar-lo, alçar-ne acta i prou. El futur, en canvi, està absolutament obert, és imprevisible. Però tots dos són, diríem, irreals. El present, en canvi, és l’únic real. Si més no, això creiem. Però la cosa no està tan clara. Perquè el present se’ns enfuig de les mans. Tan bon punt fem una cosa, tan bon punt pensem o sentim quelcom, ja s’ha convertit en passat. En canvi, el futur i el passat són més reals del que pensem, perquè estan en nosaltres, perquè ens constitueixen: el passat són els records, i el futur són els desitjos, els projectes. I nosaltres som també els nostres records i els nostres desitjos. Sense els nostres records i els nostres desitjos no seríem nosaltres mateixos. O siga, que el nostre present, aquest que se’ns enfuig entre els dits, està carregat de passat i de futur. Tots duem aquestes dues motxilles a l’esquena mentre vivim un present terriblement fugaç.
I la protagonista de L’única veritat no és diferent. En el seu viatge de retorn, el passat, el present i el futur havien de dialogar de forma permanent. Si no, es perdia l’essència de la novel·la. La ment humana funciona així, contínuament fem connexions entre el que ens està passant i els records i els projectes. Per això la trama està dividida en tres subtrames que van confluint, com una trena que avança cap al final.
Cada capítol té el seu propi títol, però va acompanyat sempre del subtítol de la trama a la qual correspon, per situar al lector. El cel del retorn és la trama, diguem-ne, del present, la part que enllaça amb el present de recerca de la protagonista. Aquest títol és en realitat una metàfora que fa referència a l’escena que inicia la novel·la, quan ella abandona Cuba i enceta el viatge, i la paraula “cel” hi juga un paper molt simbòlic. Les preocupacions del segle fa referència als inicis de la nissaga, uns inicis situats, val a dir que convencionalment, segle i mig abans, i aquest títol és també metafòric. Com que els inicis estan vinculats a la vida monàstica, en aquest àmbit religiós la paraula “segle” significa pecat, temptació, i “les preocupacions del segle” són els afers que ens allunyen del cel, de la vida monàstica, les coses que ens vinculen al temps, a la vida terrenal, a la dimensió física, i que ens allunyen de la vida eterna. I, per últim, El saló de la nissaga al·ludeix a la construcció de la nissaga, i també és un títol metafòric, i també té un paper molt simbòlic, perquè aquest saló és una estança concreta de la casa pairal, un saló que simbolitza tant el procés de construcció de la casa i de la família, com el poder assolit.
El temps, la història, són uns dels grans protagonistes del llibre, que es mou en els segles XIX i XX i els seus esdeveniments. Però heu dit que no és una novel·la històrica…
És el problema de les etiquetes que deia abans. Per a mi una novel·la històrica és una novel·la que narra fets històrics de personatges històrics. I L’única veritat no fa això. Està ambientada històricament, això sí. Perquè si hi vull contar coses que passen en la primera meitat del segle XX, o en el segle XIX, necessite ambientar-la de forma adequada. És un requisit de qualsevol novel·la que estiga ambientada en el passat. Per coherència, per versemblança, però també perquè com a escriptor necessite situar-me en aqueixa època si he d’escriure d’ella, necessite saber com pensava la gent aleshores, com sentia, com parlava, etc. Si ho hi ha un procés rigorós de documentació, es ressent la versemblança de l’obra perquè jo no m’hi trobe a gust en la pell dels personatges que cree i que he de fer viure, interactuar, evolucionar. Però això no converteix la novel·la en històrica.
És de veres que hi apareixen alguns personatges històrics, però hi apareixen al·ludits, com a rerefons, com a elements d’ambientació per a situar l’acció. Si de cas, només hi ha una excepció: Cabrera. Però amb matisos. El general Cabrera té un protagonisme diferent, perquè en un moment donat necessite, per exigència del guió, que la nissaga de la novel·la entronque amb un personatge històric, i les característiques de Cabrera em donen molt de joc. Però el Cabrera de la meua novel·la és un personatge literari, no real. Diguem-ne que, per exigències literàries, manlleve a la història un personatge i li faig fer les coses que a mi m’interessen, que són en realitat les coses que la novel·la demana. O siga, literatura.
Per cert, pel que fa a la relació entre la Història i la literatura, hi ha una anècdota digna de menció que explique al final del llibre, en una mena d’epíleg. Mentre em documentava per fer la novel·la, llegint un article de Pere Anguera sobre l’anticlericalisme a Reus em vaig assabentar d’una escena que conta el senyor Anguera esdevinguda al convent de Sant Francesc de Reus. L’escena mostrava a la perfecció el clima que s’hi vivia en aquell moment. Aleshores em va cridar l’atenció i em va arrencar un somriure, però no li vaig donar més importància. Molt de temps després em vaig adonar que tenia molta força literària, que era molt simbòlica. Era tan potent que, al remat, vaig decidir manllevar-li-la a la Història i introduir-la en la novel·la. Això sí, avançant-la uns anys i desplaçant-la més de tres-cents quilòmetres cap al sud, i amanint-la amb d’altres elements, diguem-ne, més adients a la trama de la novel·la. En fi, literatura…
I més enllà d’això d’aquests elements d’ambientació històrica, què hi ha de ficció i què de realitat a L’única veritat?
La novel·la és un gènere de ficció, i en aquest sentit tot el que hi ha en una novel·la és ficció. Però la ficció es nodreix de realitat, la qual cosa no significa que una novel·la tinga “trossos”, per dir-ho així, reals i trossos de ficció, sinó que l’escriptor beu de la realitat, com ho fa qualsevol altra persona, és a dir, l’escriptor viu, té problemes, s’enamora, treballa, pateix pèrdues, assaboreix èxits i fracassos, cova il·lusions i de vegades s’emporta revessos i bufetades, s’angoixa, gaudeix, s’emociona, coneix gent, desitja, dorm, fa projectes, se’n penedeix, somia, parla i sent parlar els altres, i ho observa tot, i de vegades ni tan sols és conscient que ho observa.
L’única diferència amb la resta de persones és que a l’escriptor li agrada fer versions de la realitat. Als escriptors ens agrada crear mons nous, que són sempre mons alternatius, propostes diferents, la qual cosa, per cert, revela que en el fons tenim un cert punt de disconformitat amb el món real. I, per a crear aquests mons, necessitem una eina, que són les paraules, i una matèria, que és la vida mateixa, però ja mastegada i digerida i convertida en una pasta que la imaginació podrà treballar amb total llibertat. L’únic límit que ha de tindre la imaginació és la versemblança. Sense versemblança la novel·la no funciona.
Per això totes les novel·les són ficció, i per això mateix totes les novel·les es nodreixen de realitat. I L’única veritat no és cap excepció. Si de cas, hi ha un element, que és el que potser connecta de forma més directa la ficció literària amb la realitat: els temes. I els temes de L’única veritat són, crec, els grans misteris de l’existència humana: l’amor, la mort, la família, la terra, les passions com a forces redemptores de l’ésser humà, l’art, el temps, la funció de la pròpia literatura, la relació entre la realitat i la ficció, la memòria, la religió, les contradiccions humanes, etc.
Tampoc en açò soc gaire original. Al remat, són les grans preocupacions de la humanitat, preocupacions i preguntes que no pot contestar la ciència ni el mètode experimental.
La lectura de L’única veritat és apassionant i atrapa des de la primera pàgina. I són gairebé mil pàgines…
Sí, sembla que en açò hi ha consens. Si més no, és el que diuen els lectors. I per a mi és un afalac, perquè no hem d’oblidar que totes les funcions i objectius que li vulguem atribuir a la novel·la fracassarien si l’obra no “atrapara”. I més encara en una obra tan extensa.
La intriga és un element bàsic de la novel·la. Cada novel·la requereix la seua dosi d’intriga, n’hi pot haver molta o poca, però sense gens d’intriga una novel·la no se sostindria. I la intriga és fa a còpia d’el·lipsis, dosificant-ne la informació que el lector anirà rebent, de manera que sempre es quede amb la mel a la boca, és a dir, amb algun filet solt que l’empente a continuar llegint. I en L’única veritat l’estructura hi juga un paper fonamental, en tot açò, perquè funciona com un ordit sobre el qual els diferents fils argumentals van creuant-se, de forma que el lector, a poc a poc , va descobrint el tapís.
En tot cas, val a dir que la intriga es manté fins a l’última paraula. El lector veu el tapís complet en l’últim moment, però mentrestant no pot deixar de llegir. Això és el que m’han dit els lectors. Per a mi, és clar, no hi ha intriga, perquè la intriga la dissenye jo, i per tant mai no tinc la certesa de com funcionarà l’obra fins que no m’ho diuen els lectors. Per això, fins que arriba aquest moment, la prova de foc, que en diríem, als autors ens toca patir.
Com està funcionant la novel·la?
Pel que em diu l’editor, sembla que està funcionant molt bé, tant al País Valencià com al Principat. A la gent li agrada, els mitjans se n’han fent ressò i està funcionant molt el boca a boca. A mi, aquest últim aspecte de la recomanació entre lectors m’il·lusiona especialment, potser perquè jo no tinc xarxes socials. De moment va per la segona edició. N’estic satisfet. És un plaer saber que la gent gaudeix amb una lectura teua. De fet, és el màxim plaer a què pot aspirar un escriptor.
L’única veritat. Francesc Bodí. Lletra Impresa Edicions. Gandia, 2021. 896 pàgines. 22,00 €
