Eusebi Ayensa: “Kavafis ha entrat a Catalunya per la porta gran”

Eusebi Ayensa (Figueres, 1967) és un dels grans hel·lenistes catalans. És autor de més de quaranta llibres sobre literatura i història grega i catalana, sobretot medieval i contemporània. És membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i de l’Acadèmia d’Atenes i ha dedicat una atenció especial a l’obra poètica del poeta nord-català Josep Sebastià Pons  (de qui acaba de publicar una guia literària, juntament amb Miquela Valls) i, sobretot al poeta alexandrí Konstandinos P. Kavafis, a qui ha dedicat diversos llibre, el darrer d’ells la seva Poesia completa en dos volums. 

Kavafis és un autor molt present a la cultura catalana? 

De fet, ara que estic molt posat en aquest llibre sobre Kavafis a Catalunya amb el qual he guanyat el Premi Joan Fuster d’assaig, jo mateix he quedat sorprès per la quantitat de referències de Kavafis a la cultura catalana. És a dir, Kavafis és present en la literatura, això ja ho sabíem, i molt, des del mateix Carles Riba, que a part de traductor també era poeta, com sabem, i per tant també apareix una influència en la seva obra, o en Gabriel Ferraté. És a dir, no hi ha, podríem dir, gairebé cap gran poeta català, en l’obra del qual no aparegui, en un moment o altre, alguna referència kavafiana.

Però és que ha influït molt també en la música, en el cas de Lluís Llach, que evidentment va ajudar moltíssim a la difusió de Kavafis, o de Josep Tero, i ara el músic valencià Elies Monxolí, que l’està musicant per tercera vegada.

Kavafis ha tingut molta sort a Catalunya, perquè ha entrat per la porta gran en la literatura de la mà de Riba, en l’assaig i la crítica literària de la mà de Josep Pla i de la música de la mà de Lluís Llach. I afegiríem en l’art de la mà de Josep Maria Subirachs.  I tot plegat ha ajudat molt la difusió de Kavafis a Catalunya.   

Tot plegat ha fet que Kavafis sigui un poeta també popular a Catalunya? 

I tant! A Kavafis li passa una cosa molt curiosa i és que molta gent coneix el poema “Ítaca” sense saber ni qui és Kavafis. I això penso que és el millor que li pot passar a un poeta. Vol dir que el poble ha fet seu un poema, en aquest cas “Ítaca”, que és el gran poema de Kavafis a Catalunya. Sí que és veritat que ha ajudat molt la musicació de Lluís Llach. I una cosa que em fa molta il·lusió,  quan jo he presentat les meves traduccions de Kavafis, és que entre el públic hi ha molta gent jove. I això també és el millor que es pot dir d’un poeta, que les generacions joves els segueixin sentint com un poeta molt proper.

Com vas plantejar la nova traducció de Kavafis, aquests dos volums, que van més enllà dels 154 poemes canònics? 

De fet, jo sempre dic mateix, i no és una falsa modèstia, jo no em considero traductor, perquè, encara que he traduït coses, jo em considero un filòleg que tradueix. És a dir, la meva aproximació als textos és una aproximació de filòleg. Treballo sobre els textos i a vegades els acabo traduint. Però la meva aproximació a Kavafis, tant amb els llibres de prosa que he publicat com ara amb la poesia completa, és una aproximació als textos. Quan vaig començar a traduir-lo portava cinc anys treballant a l’Arxiu Kavafis a Atenes. Quan aquell arxiu va ser accessible l’any 2011, jo aprofitava les meves vacances d’estiu i de Nadal, i feia escapades per treballar entre els document de Kavafis, sobretot per treballar les versions primigènies de molts poemes, els comentaris de poemes, etc.

Però va venir la pandèmia que ens va canviar la vida a tots, i el confinament va fer que comencés a traduir Kavafis sense haver-hi un pla establert abans, va ser una mica per anar passant aquelles tardes llargues  a l’Empordà, on visc. I el resultat és aquest llibre,  l’edició de la poesia completa.

Primer vaig dubtar molt, vaig tenir un dubte existencial de si traduir novament els poemes traduïts per Carles Riba, perquè, és clar, jo li tinc un gran respecte, una veneració, i per tant vaig pensar que no tenia gaire sentit que els tornés a traduir. Però parlant amb alguns amics com en Jordi Llovet, que em va ajudar molt,  em va dir que si fas  una edició completa ha de ser completa.  I per tant vaig fer la meva traducció. En aquest projecte he tingut dues persones que m’han ajudat molt a revisar les traduccions, Jordi Llovet i Jaume Almirall. Per tant, també és de justícia reconèixer la seva ajuda.

Un dels grans mèrits del llibre són les notes que acompanyen els poemes.

Em vaig aproximar als textos, sobretot dels manuscrits de Kavafis, i vaig veure que a les notes d’arxiu hi ha molt de material inèdit. Tot plegat fa que aquesta sigui la traducció més completa que hi ha en una llengua que no sigui el grec, perquè hi ha tot aquest material d’arxiu. Les notes d’arxiu és com jo vaig accedir als poemes.

En termes temporals, la traducció va ser qüestió de dos anys i mig, la recerca a l’arxiu han estat més de cinc anys.  Per tant, jo el que he fet és una aproximació als textos a partir dels materials d’arxiu. El que passa és que molts dels personatges que surten als seus poemes són personatges completament desconeguts, perquè la seva Grècia és la Grècia hel·lenística, és a dir, surten reis del regne de Síria, personatges romans desconeguts,  i per tant necessites unes notes que t’expliquin qui era qui era Alexandre Bales, qui era Demetri Soter…

A banda dels poemes canònics més coneguts al llibre hi trobem molts més Kavafis. Hi trobem poemes inacabats, poemes rebutjats… 

Kavafis tenia una manera de treballar també molt…  Fins i tot els poemes canònics, els que ell publicava, els 154 canònics,  no els va editar mai en llibre. Tot i que va tenir oferiments a publicar un llibre amb els seus poemes, fins i tot una traducció anglesa que Edward Foster, amic seu, li va proposar d’editar-la a Londres, en anglès, cosa que evidentment era entrar per la porta gran a la literatura europea. Però ell va dir que no,  perquè no volia perdre el control sobre aquells poemes. Si sabia que es publicaven en llibre, ell ja perdia el control. Llavors què feia? Els editava en fulls volants i en feia uns plecs que regalava. Aleshores, s’anava fent uns llistats de les persones a les quals ell enviava els poemes. I si un cop ja editats els tornava a revisar, llavors tornava a demanar a aquesta gent que li enviessin el plec, ho corregia i els tornava a enviar.  Era una cosa fins i tot excèntrica.

Kavafis era un home enormement perfeccionista i per això va deixar tants poemes inèdits perquè, part dels poemes canònics, hi ha els poemes reservats, que són una seixantena, que van aparèixer amb la nota “perquè es quedin aquí”, és a dir, no per llençar, però tampoc per la seva publicació. Així que tenim els poemes reservats, els poemes rebutjats que ell va publicar de jove, també hi ha  uns poemes en prosa, tres només, i els poemes inacabats, que són els poemes en els quals treballava quan es va morir. És quan estava ja molt malalt del càncer de laringe que tenia i que el va acabar matant. Aleshores a qui anava a veure’l a l’hospital, li deia o li escrivia en un bloc, després ja de l’operació, “he de tornar a l’Alexandria perquè he d’acabar vint-i-cinc poemes”. Són aquests vint-i-cinc poemes inacabats, que són poemes que alguns estan ja bastant avançats, altres són simplement gairebé notes, fragments de paper que porten molta feina per editar-los. Per tant, Kavafis és com un iceberg, si veus una punta, hi tens tot un món a sota.

Kavafis és molt conegut pels poemes eròtics, però la seva obra va molt més enllà  d’aquests poemes. 

És molt complet. Els poemes eròtics són els poemes més senzills, tot i que els poemes històrics no és que siguin complicats, tu el que explica Kavafis ho entens perfectament.  La seva Grècia és aquesta Grècia que va arribar fins a la Índia, la Grècia d’Alexandre Magne, dels bàrbars que no parlen grec però l’assumeixen com a llengua de cultura.  Això també fa que Kavafis sigui un poeta enormement actual perquè és el poeta del mestissatge, de la barreja racial, va qüestionar la pena de mort, va caricaturitzar el trànsfuga polític, va lamentar la pèrdua de l’idioma…. Té aquests poemes històrics, té els poemes existencials, els poemes filosòfics, que són poemes sovint molt pessimistes, que van molt més enllà de l’erotisme i també van molt més enllà d’aquest tipus d’amor homosexual que ell presenta, perquè Kavafis parla de sentiments.

Aquest dos volums apleguen tota la poesia de Kavafis. Poden quedar encara coses per descobrir? 

Jo crec que poemes ja no en queden. Poden aparèixer alguns materials més però aquí hi ha tots els texos poètics, inclosos tres poemes en prosa. És tota la poesia de Kavafis.

Aquesta poesia completa de Kavafis també es publicarà Grècia?

He preparat una nova edició en grec, que és la que sortirà l’any que ve a Atenes, amb tots els poemes, també els inacabats, que es basa la traducció que primer ha sortit a Catalunya publicada per l’editorial Flâneur.  

Acabes de guanyar el premi Joan Fuster d’Assaig precisament amb una obra sobre Kavafis i Catalunya.

Paral·lelament a la traducció el que vaig fer va ser començar a seguir la petjada de Kavafis a la cultura catalana, una mica com a afició, sense intenció de publicar res, i llavors jo mateix vaig quedar sorprès de l’enorme quantitat de poetes que tenen Kavafis com a referent. Al llibre hi ha sobretot la part de la literatura, que és molt important, però també hi ha un article dedicat a les versions musicals de Kavafis, a la traducció de Carles Riba, a les obres de Josep Maria Subirachs. És a dir, és Kavafis a la cultura catalana, en l’art, en la música, en la literatura i en el pensament polític i en la traducció. Per tant, jo mateix vaig quedar sorprès  de la quantitat de referents culturals de Kavafis i vaig començar a redactar un llibre. Llavors el vaig presentar al premi Joan Fuster, que t’assegurava l’edició, en una editorial de prestigi  com és Tres i Quatre, una editorial que ha patit i pateix en aquests moments tota la repressió política  per part de la dreta espanyola més cafre. Va ser curiós perquè  quan em van trucar per dir que m’havien donat el premi jo feia un recés amb els alumnes a l’esplanada dels temples, davant del temple d’Asclepi a Empúries. Ostres, això deu ser cosa dels déus.