El d’Eugeni Xammar és un dels grans noms del periodisme català. La seva trajectòria com a corresponsal el va dur a París i Londres durant la I Guerra Mundial i a Berlín en l’època del nazisme on va arribar a entrevista Aldolf Hitler. Tanmateix va ser un rodamon que va treballar en diferents ambaixades del govern republicà espanyol i en organismes internacionals.
Xammar és reconegut per la seva ploma afilada i la seva vessant de polemista i catalanista inflexible i la seva trajectòria bé es podria assimilar a la de l’aventurer inquiet i agosarat. És un il·lustre secundaria que, per diferents motius, mai no ha passat a ocupar un espai entre l’alineació titular dels grans homes del catalanisme, probablement perquè ell mateix va defugir sempre els reconeixements i no invertir massa temps en crear-se una estela de perdurabilitat. Com molts catalans va partir la duresa de les guerres i les dificultats de les post-guerres. Va patir dificultats i un dur exili, però coherent sobretot amb ell mateix pren una decisió vital, com remarca el curador d’aquest volum Xavier Pla: “entre publicar articles en castellà sota el franquisme o deixar de publicar, tria el silenci”. I s’allunya del periodisme que tant va estimar per a centrar-se en l’activitat funcionarial com a traductor en diferents organismes internacionals.
La biografia d’Eugeni Xammar es pot resseguir a través de la seva autobiografia Seixanta anys d’anar pel món i els successius volums amb la seva obra periodística que ha publicat de manera extraordinària Quaderns Crema.
Correspondència personal
En el present volum es publica un recull de més de 200 cartes que Eugeni Xammar va enviar entre el 1907 i el 1973 a diferents corresponsals com Joan Alavedra, Carles Riba, Pau Casals, Josep Maria López-Picó, Francesc Macià, Rafael Tasis i un llarg etcètera de personalitats de la història i cultura catalanes. El volum de les cartes és irregular, ja que no es tracta d’una correspondència política o literària, sinó humana. Des de reclams per poder cobrar un article, fins al crit desesperat de gana des de l’exili demanant patates o reflexions compartides amb Josep Tarradellas. Escenes que resulten en un volum autobiogràfic que reflecteix la personalitat de Xammar amb els seus “clarobscurs”. El llibre vol donar testimoni a una figura “més llegendària que llegida”.
En paraules del professor Xavier Pla, Les cartes mostren, alhora, l’estil “clar, contundent i irònic” que caracteritzava el periodista però que ha estat poc conservat en llibres o documentació personal, assegura l’editor. És per això que la correspondència recollida mostra episodis intensos i complexos d’etapes de la vida de Xammar com la Primera Guerra Mundial o l’exili.
L’editor del llibre, Xavier Pla, ha buscat durant anys en arxius tan diversos com Montserrat, Poblet, Salamanca o Santiago per descobrir la correspondència de Xammar, en una feina d’arqueologia epistolar, assegura Pla, que aporta noves mirades del periodista, més desconegut que figures com Josep Pla, qui sí va publicar llibres recollint articles. “És una figura inevitablement llegendària però falta contingut. Ara podem acostar-nos una mica més a la seva veu real i autèntica”, assegura l’editor i autor del pròleg.
Xammar polemista
Una de les característiques més evidents que mostra el llibre és com Xammar viu el present amb tota intensitat. “No li preocupa el passat o el futur, li agrada gaudir del present”, ha assenyalat Pla. Els textos mostren també la fama de “polemista” de Xammar, que “provoca” els seus interlocutors, els diu coses que sabrà que no estaran d’acord. “Això no està renyit amb mantenir l’amistat”, assegura Amadeu Cuito, autor de l’epíleg del volum i amic del periodista, sobre una persona que sempre argumentava les seves conviccions.
