Enrique Torras és un dels autors més destacats en el camp de la recerca sobre els Beatles. És autors de diversos llibres en els que analitza al detall cadascun dels discos del grup de Liverpool. El darrer volum que ha publicat és Help! La eclosión del pop, publicat per l’editorial de Pineda de Mar, California Editorial.
Han passat 50 anys de la seva separació, però els Beatles encara segueixen generant molta literatura…
Com tot bon artista, els Beatles van tenir una evolució musical que va emprendre camins diversos i divergents. Van tocar tants pals musicals i lírics que les seves cançons poden ser reinterpretades i actualitzades dècades més tard. Avui, 50 anys després de la seva dissolució, la gran majoria de les seves cançons sonen fresques i contemporànies. Són, en el bon sentit de la paraula, uns clàssics i, per això ens segueixen sorprenent.
Amb el teu llibre poses de manifest que encara hi ha camp pera investigar en els Beatles
Segueix sent un camp verge. Ens han fascinat molts aspectes del grup de Liverpool, però molts dels llibres publicats repeteixen tòpics sense citar les fonts o comprovar que el fet sigui real. Fins i tot ja s’han editat llibres en castellà i anglès que recopilen i comenten altres publicacions sobre els Beatles: el súmmum, llibres sobre llibres del grup. No obstant això, el camp fonamental segueixen sent les seves cançons i ja hi ha certes obres de prou calat, però encara no s’ha fet un estudi com correspondria. D’aquí el meu interès en centrar-me en la seva faceta musical i analitzar detalladament tots els components de cadascuna de les seves cançons.
La riquesa de la música dels Beatles és impressionat, com poses de la manifest als teus llibres
El grup era una veritable entesa creativa i una increïble esponja musical capaç d’extreure de qualsevol músic contemporani o anterior el detall precís que els serviria per apuntalar l’acabat de les seves cançons. En moltes entrevistes van citar idees o detalls que van prendre en préstec d’altres artistes. Per exemple, si ens fixem en “Girl” ens sorprendria com teixeixen la cançó amb uns cors d’un tema dels Beach Boys amb els puntejats de la música grega de la banda sonora de Zorba el grec, sense oblidar la música folk. Com diria el propi Paul amb certa ironia: “érem uns extraordinaris plagiaris”.
Com evolucionen les cançons dels Beatles disc a disc?
De mica en mica, mai a passos de gegant. Les seves primeres composicions són deuen molt als primitius cantants de rock and roll. “Love me do” ressuscitava l’esperit del seu admirat Buddy Holly o “Please please me” el dramatisme espectacular de Roy Orbison. Disc a disc, single a single van temptejant perquè les seves cançons vagin perfeccionant. Potser el primer gran assoliment dels Beatles sigui el elapé A hard day’s night on ja componen a consciència com un encàrrec per a una banda sonora i amplien les seves influències musicals. A partir d’aquest disc comencen a introduir nous instruments com la guitarra elèctrica de 12 cordes i utilitzar les diferents percussions com potenciadors de seccions de les interpretacions. Fins el tan bandejat Beatles for sale és un esglaó més en els temptejos i els èxits.
Analitzes als teu llibres la part més tècnica de les cançons i els enregistraments. Aquí es nota la mà de George Martín?
George Martin va ser el seu professor musical. Els va conduir a la millor estructura musical de les seves cançons. Hi ha diverses fotos en l’estudi que sempre m’han fascinat. En elles es veu a Lennon i McCartney tocant les seves guitarres davant de Martin. Sembla que així li presentaven les seves cançons perquè els suggerís l’estructura correcta, les harmonies i els possibles arranjaments. I no hi ha dubte, també, que els va introduir en les tècniques d’enregistrament, primer amb el gravador de dues pistes, el de quatre pistes i finalment el de vuit pistes. No obstant això, el tàndem compositiu va igualar el seu mestre pràcticament amb Rubber Soul. Les cançons dels Beatles es van engrandir amb la saviesa musical i la tècnica de la gravació del seu productor. Un altre factor important és que Martin mai els va tallar les ales creatives; per contra, sempre va buscar l’eina necessària per a potenciar-la.
Com se situa el disc Help! en la trajectòria dels Beatles?
Va ser un altre pas per afermar-se com un grup enlluernador com compositors. A més de les cançons de John i Paul, s’inclouen dues composicions de George Harrison. A partir d’aquest disc es modelarà el patró dels següents discos sempre ja amb cançons de George. Aquest elapé guanyarà amb la seva versatilitat de composicions i l’ampliació de la paleta sonora amb nous instruments. Les lletres comencen a apartar-se dels tòpics amorosos i a reflectir el malestar existencial d’algun d’ells. El domini del gravador de quatre pistes produeix unes cançons més ajustades i perfectes. En definitiva, Help! esdevé el primer pas per a l’eclosió del pop massiu i avantguardista del grup de Liverpool.
Aquest disc conté una de les cançons més immortals dels Beatles com és “Yesterday”, que és una cançó diferent al que feia el grup en aquell moment, i que incorpora, per exemple, un conjunt de corda…
“Yesterday” és producte d’un somni de Paul. Al principi dubta que sigui una cançó seva i tempteja molts músics per comprovar que no sigui una composició ja existent. Després es convertirà en una broma que tocaran durant un temps amb la seva estrafolària lletra per recordar la melodia. Finalment, treballarà en una lletra durant un llarg viatge amb cotxe per Portugal. Quan decideixen gravar-la al final de les sessions per a aquest disc, opten per l’única participació de Paul i una guitarra acústica. En aquest moment Martin suggereix afegir un quartet de corda per al que seleccionen músics competents d’estudi. La resta és història.
I Help! és també una pel·lícula…
Una pel·lícula que se’ls va escapar de les mans. Es va convertir en una paròdia de les pel·lícules futuristes d’espionatge a l’estil de James Bond, sense el vessant semidocumental d’A hard day’s night. Al grup no els va acabar de convèncer el despropòsit en què es va transformar. Apareixien com a mers comparses d’un argument absurd. A sobre, per aquesta època, fumaven compulsivament marihuana: ulls vidriosos, riallades contínues…
Apuntes també al llibre la participació d’un català en els enregistraments…
Francesc Gabarró i Solé (1914-1990) va ser un prestigiós músic d’estudi a Gran Bretanya. Va néixer a Verdú però una mica abans de 1920 la seva família es va traslladar a Sabadell. Va estudiar el violoncel, en part, sota la tutela de Pau Casals, però també va tocar el trombó en orquestres i grups de jazz a la Barcelona dels anys 30. Després de la Guerra Civil, el 1939, va marxar cap a l’Índia i, posteriorment, es va traslladar a Gran Bretanya. Allà participaria en l’enregistrament de diversos discos. Entre ells destaca Sinatra Sings Great Songs from Great Britain. No obstant això, sempre ho recordarem per haver intervingut en la gravació de “Yesterday” aportant el seu violoncel, una tasca que, per cert, no li va ocupar més de mitja hora.
Com hem d’encara la lectura d’aquest llibre? Amb la música ben a prop, combinant la lectura amb l’audició?
La veritat és que el principal propòsit de el llibre és tornar a escoltar les cançons dels Beatles. Gairebé diria que pretenc reproduir a temps real el que passa en cada moment de la cançó perquè vegem els seus èxits i alguns errors en el seu enregistrament, si és que n’hi ha. A més insisteixo a presentar l’opinió que van tenir els seus creadors, explicar els secrets de les seves lletres, aportar els instruments utilitzats i com les graven en la màquina de quatre pistes. Esmento també les diferents barreges que s’hagin realitzat de les cançons amb el transcurs del temps. En definitiva, és un llibre que ha de compaginar la lectura amb l’exemplificació del que escoltem en tal moment de la cançó. La lentitud de la lectura ofereix uns fruits inesperats: percebre millor l’encís de les seves cançons. A més, crec que els errors o lapsus que he captat ens donen una imatge més humana dels Beatles. El grup no era infal·lible en l’estudi i les presses per gravar deixen les seves empremtes en les seves cançons.
Segueixes el teu treball d’analitzar els discos des Beatles? En què treballes actualment?
Acabant el dedicat a una de les seves primeres obres mestres, l’elapé que ja es considera una veritable obra d’art, Rubber Soul. Com assenyala Brian Wilson, aquest disc és el millor disc que ha escoltat en la seva vida i que el va portar directament al piano per analitzar tots els seus moments musicals. Sense Rubber Soul, potser, no hagués existit Pet Sounds dels Beach Boys. Ni més ni menys.
