Andreu Claret (Acs, Occitània, 1946) és un periodista de llarga trajectòria en mitjans com Cambio 16, l’agència EFE i mitjans catalans com Avui, Catalunya Ràdio o La Vanguardia. En el camp de la narrativa ha publicat un seguit de novel·les sobre la Guerra Civil a Catalunya: El secret del brigadista, El cònsol de Barcelona i 1939, i també La caiguda de Barcelona, una narració novel·lada sobre l’exili català al final de la guerra, a banda d’altres obres.
Amb París érem nosaltres, Claret va guanyar el XLIII Premi Ramon Llull. La novel·la explica la història del seu pare, Andreu Claret Casadessús i de retruc de la seva família. La novel·la incideix en les contradiccions i en les ferides generades per la guerra i l’exili. Entre els personatges amb qui Claret té contacte hi ha noms com els de Lluís Companys, Pompeu Fabra, Josep Fontbernat o Pau Casals. S’hi relaten vivències com quan va tornar a Barcelona per la nevada de 1962, el retorn d’Andorra a Barcelona, les cartes intercanviades amb Pau Casals o com va escapar-se de la Gestapo a la França ocupada. Amb el rerefons del mite de París i la llibertat, la narració se situa en diferents espais tan catalans com a França i Andorra com s’acabarà instal·lant.
Com vau encarar la narració de la vida del vostre pare, que també va ser un personatge històric important? Com separeu el pare del mite?
Després d’haver publicat tres novel·les històriques sobre la República, la Guerra Civil i l’exili volia cloure la meva incursió literària en aquesta època tan tràgica per a Catalunya amb una novel·la que narrés una història més humana, protagonitzada pels exiliats que havien sobreviscut a la dècada que va del 1936 fins al final de la Segona Guerra Mundial. M’hi vaig posar de manera convencional, dibuixant uns personatges que m’ajudessin a expressar les esperances i les frustracions i també allò que els havia permès fer front a l’adversitat: les conviccions, la persistència, però també les amistats i l’amor. Fins que em vaig adonar que els personatges ideals els tenia a casa: el pare, la mare i els avis, que havien hagut de fugir de Catalunya, i havien hagut de fer front a l’ocupació de França pel III Reich. Aviat em vaig adonar que aquesta decisió suposada desafiaments literaris i personals. Disposava de més de 25 hores gravades del meu pare, però, com passa sovint amb la memòria, hi havia molts records contrastables i també silencis. Diria que els silencis són els que em van acabar de decidir, perquè dibuixaven un home complex, que no era d’una sola peça, condicions essencials de tot protagonista de novel·la.
Per què trieu la forma de novel·la i no la biografia?
Aquest va ser un dels desafiaments als quals em referia. Sempre vaig considerar que un fill no havia d’escriure la biografia del pare, tot i que el meu hagués protagonitzat fets extraordinaris que ho justifiquessin. M’interessava més l’home que no pas el personatge. Com més calaixos vaig obrir per descobrir el sentit dels seus silencis, més vaig pensar que tenia una oportunitat per a novel·lar la seva vida. El seu caràcter, la seva condició de fill de rabassaires, les seves contradiccions, les d’un home capaç de sortir-se’n de les situacions més arriscades, però maldestre per a fer front a alguns compromisos personals que li va plantejar la vida. La meva voluntat d’aprofundir en aquesta tensió entre vida pública i privada em va dur inevitablement al format literari, l’únic capaç de copsar la complexitat del personatge i el context en el qual va viure.
El vostre pare va ser protagonista d’alguns fets importants de la història del país, dels anys republicans i la Guerra Civil…
Efectivament, tot i no ostentar mai cap càrrec públic, el meu pare es va trobar involucrat en fets significatius per la seva condició de republicà coneixedor, alhora, del món rabassaire al qual pertanyia i del món obrer que havia observat per haver fet feines a la mina de Súria com a fuster i per tenir dones a la família que treballaven a les fàbriques de riu, en condicions lamentables. Aquesta sensibilitat social el va acostar a Lluís Companys, que també la tenia, per la seva relació amb Layret, i el va dur a protagonitzar fets singulars, sense tenir cap responsabilitat política. Quan em vaig posar a escriure, aviat vaig descobrir que aquesta personalitat tan singular, que no encaixa amb la d’un home de partit (tot i ser militant d’Esquerra Republicana tota la seva vida) en feia allò que se’n diu ‘un personatge de novel·la’, capaç d’expressar les tensions de tota una època.
Un d’ells van ser fets de la Fatarella, un capítol important en la història i al vostre llibre…
Els Fets de la Fatarella, amb 34 pagesos assassinats per escamots de la FAI, van constituir un dels moments més dramàtics de la guerra civil a Catalunya. Una expressió de la violència que va patir la rereguarda catalana. Enviat per Companys per restablir-hi la legalitat republicana, el protagonista de la novel·la actua com un home que va per lliure, convençut que només pot resoldre la situació anant-hi armat de la paraula. El va ajudar la seva condició de fill de rabassaire coneixedor dels problemes del camp català i el fet que, en comptes d’actuar en nom d’un partit ho fes amb els principis molt generals que presidien la seva actuació: la llibertat, la fraternitat i la justícia social.
Com evoluciona el vostre pare d’home polititzat a mantenir-se al marge de tot després d’uns anys d’exili?
Mai no va renunciar a les seves conviccions republicanes i al seu antifranquisme, però les lluites fratricides que va delmar l’exili català el van allunyar de l’acció política. Coincidia amb Carner en què l’ambient de l’exili va ser mòrbid. Avui en diríem tòxic. Els atacs que va patir Companys durant la guerra i els primers temps de l’exili fins que va ser afusellat per Franco el van allunyar de la política, tot i que mai va deixar de ser militant d’Esquerra.
Ei billar hi juga un paper curiós i important a la vida a la vida de l’Andreu Claret Casadessús… Ell era fill d’una família molt humil de Súria i la revolució que va suposar la potassa el va fer somiar amb un món més obert. Manresa, Barcelona i París constitueixen etapes d’una vida marcada per una voluntat de superació que va ser la de tota una generació amb l’adveniment de la República i que va quedar truncada per la victòria franquista. Per aconseguir-ho, ell tenia un trumfo: el billar, on excel·lia des dels dotze anys. Li va obrir portes i li va proporcionar amistats i feines que haguessin estat més difícils d’assolir.
La seva vida personal va ser també complicada…
Com la de molts homes de la seva generació el seu primer matrimoni va ser de conveniència. Crec que no estava enamorat i el primer fill que van tenir en va patir. Va quedar traumatitzat per la mort d’una filla per la qual estava boig. Aquest trauma personal, afegit al de la guerra, la retirada i els primers temps de l’exili el van endurir. Com ell mateix diu, ‘eren temps que havies de ser una mica monstre’ per tirar endavant. Es va humanitzar en enamorar-se d’una jove catalana exiliada que li va permetre tenir una segona vida. Conèixer-la el va salvar.
Andreu Claret Casadessús va tenir sempre un gran instint de supervivència i una gran capacitat de treball. Era també, en certa manera, un visionari?
Crec que sí, però la meva intenció ha estat la de fer el retrat de tota una generació que va veure les seves expectatives anorreades per la guerra, el franquisme i la Segona Guerra Mundial. Gairebé deu anys perduts! En aquest sentit, París érem nosaltres es pot llegir com una novel·la de superació, on les amistats, les conviccions i l’amor juguen un paper essencial.
Les guerres i l’exili han marcat la trajectòria familiar. Com us ha condicionat ser un fill de l’exili?
M’ha dut a escriure tres novel·les històriques ambientades en la República, la guerra i l’exili. Crec que la narrativa catalana no ha tingut prou en compte un període que ha estat decisiu, no només pel país sinó per a tot Europa. Hi ha dues o tres novel·les icòniques que tothom coneix, però sempre he cregut que aquells anys no han estat prou conreats. otser perquè, com va escriure Teresa Pàmies, “les victòries són més fàcils de narrar que les derrotes”! És un escàndol que no hi hagi cap gran pel·lícula sobre la retirada de gener i febrer del 1939. Fins fa un temps es podia adduir que no era fàcil parlar-ne, però jo he trobat un gran interès en els lectors, fins i tot en els joves, que volen conèixer la complexitat d’uns anys que la literatura ajuda a expressar.
Atureu la narració l’any 1962, amb la gran nevada de Barcelona. Per què?
D’una banda, jo volia retratar la primera part del segle XX que havia estat terrible per a molts i molts exiliats i per a milions d’europeus. D’altra banda, el 1962 em serveix per a tancar una peripècia personal amb l’esperança que la raó, la victòria i l’amor s’acaben imposant. En entrar a Barcelona per la Diagonal amb les màquines llevaneus, el pare devia recordar que feia 23 anys justos que havia hagut de fugir d’una ciutat que les tropes de Franco pretenien alliberar. Que un republicà com ell fos l’autèntic alliberador d’una Barcelona col·lapsada devia suposar un moment de justícia poètica irrepetible.
París érem nosaltres. Andreu Claret. Columna Edicions. Barcelona, 2023. 368 pàgines, 21,90 €
