Autoretrat en un mirall convex, de John Ashley. Traducció de Melcion Mateu (Llibres del Segle. 268 pàgines, 20,00 €). La publicació d’Autoretrat en un mirall convex (1975) li valgué a Ashbery els premis més prestigiosos –el Pulitzer de poesia i el National Book Award, entre d’altres– i situà la seva poesia en el lloc prominent del panorama literari que continua ocupant avui. Ashbery ha estat i és un poeta estimat per les generacions més joves, alhora que ha estat considerat, pels més diversos crítics –des de Harold Bloom a Charles Bernstein, per esmentar-ne dos extrems–, un monstre de la talla d’un Ezra Pound, un Wallace Stevens o un T.S. Eliot, amb una aura juganera i políticament més simpàtica que els high modernists nord-americans.
Gainsbourg i Dalí, moi non plus, de Pere Francesch Rom. (Edicions Cal·lígraf. 180 pàgines, 18,00 €). «Picasso és espanyol, jo també. Picasso és un geni, jo també. Picasso en deu tenir setanta-dos, i jo quaranta-vuit. Picasso és conegut en tots els països del món, jo també. Picasso és comunista, jo tampoc», en francès «moi non plus». La sagaç i icònica reflexió la va pronunciar el pintor Salvador Dalí al Teatre María Guerrero de Madrid el 1951. Disset anys després, el cantant francès Serge Gainsbourg va crear la seva cançó més universal «Je t’aime moi non plus», utilitzant el cèlebre adverbi «moi non plus». Va ser una mera coincidència que Gainsbourg fes servir el mateix joc de paraules emprat pel pintor català?
Provocadors, excèntrics, tímids, escatològics, reis de l’autopublicitat, l’escàndol i el luxe, amants de la controvèrsia i creadors d’obres immortals. Les vides de Gainsbourg i Dalí quedarien unides no només per les seves coincidències artístiques i personals, sinó també per les trobades que van mantenir al llarg de la seva vida. La primera, l’any 1948 després que Gainsbourg gaudís de diverses nits de sexe apassionat amb Elisabeth Lévitzky, qui seria la seva primera esposa, en un apartament parisenc propietat de Salvador Dalí.
A través del relat periodístic, Gainsbourg i Dalí, moi non plus, Pere Francesch Rom indaga en la relació entre els dos artistes a partir d’una extensa documentació i dels testimonis, entre d’altres, del pintor i amic de Dalí Antoni Pitxot, del seu secretari Enric Sabater, de la cantant i una de les parelles de Gainsbourg Jane Birkin, del fotògraf Roberto Battistini i el periodista francès Arnaud Viviant.
Els bombers seran sempre nostres, de Bombers per la República. (Columna Edicions. 336 pàgines, 15,90 €). L’1 d’octubre de 2017 centenars de bombers catalans, lliures de servei, van sortir al carrer a defensar la celebració del referèndum i a intentar protegir la ciutadania davant la violència de la policia espanyola, empesos pel seu esperit solidari d’ajuda col·lectiva, però també guiats per les seves fermes conviccions democràtiques. Calia salvar la gent, però també calia salvar la democràcia. Aquest llibre analitza com es van organitzar els dies previs al referèndum, on van ser l’1 d’octubre i què van fer, i com va continuar posteriorment el seu compromís a favor de la llibertat i els drets fonamentals, sense oblidar la repressió i la criminalització que van patir per sortir al carrer en defensa de la democràcia i del poble català.
