El munt de llibres que es poden trobar a les llibreries sobre el Procés, ens permeten, en primer lloc, fer una aproximació ràpida als fets de de manera vertiginosa s’han succeït en els darrers temps al nostre país. La repercussió del judici als polítics i activistes socials i la posterior condemna s’afegeixen a la llista de macabres experiències que ha patit el poble català.
Aquests llibres, però, han de servir també per a deixar documentada per a la història aquest capítol del nostre present. En el cas del llibre de Jordi Pina, El judici de la meva vida, cal afegir un tercer aspecte destacable, com és el relat de la relació humana amb els seus defensats (Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull) i la mirada d’un professional del dret a tot un seguit d’injustícies i irregularitat que se succeeixen una rere l’altre de manera continuada, en molts casos purament per raons polítiques. Com la política i les ganes de “mà dura” prevalen sobre els més bàsics conceptes d’igualtat i justícia. De passada tot plegat ens permet una visió ajustada des del punt de vista jurídic de la cada cop més tènue democràcia espanyola.
Teranyina judicial i processal
Jordi Pina ens explica les seves vivències sobre el Procés des del moment en què pren la representació dels polítics catalans. El seu relat ens permet conèixer com es desenvolupa tot el procediment de defensa, des de l’encàrrec de la representació, el trauma de la presó preventiva i el llarg judici. Les seves anades i vingudes del despatx a les presons per a preparar la defensa jurídica, però també per a sentir i donar escalf als qui amb el temps s’acabaran convertint en els seus amics, donen mostra d’una banda de la solidaritat, però també de la solitud de defensats i defensor (s).
Tanmateix el relat de Jordi Pina ens permet fer-nos una idea de la teranyina judicial, administrativa i fins i tot política de tot plegat. Funcionaris que fan la seva feina i d’altres que actuen com a presumptes agreujats o jutges que assumeixen una dubtosa representació política. Amb tot aquest grup de funcionaris públics, els presos i els advocats han de mantenir també una continuada relació.
Sobre la poca objectivitat i neutralitat d’algunes decisions, Jordi Pina en fa també judici. Així, no s’està de manifestar com, en el cas de l’ingrés a la presó de Sànchez, Rull o Turull, la diferència de tracte amb “posem per cas” Carles Mundo o Meritxell Borràs, i com el fiscal “no va ser capaç de donar una raó mínimament convincent de perquè uns estaven imputats per uns fets molt més greus que els dels altres”.
Relat emotiu
Emociona també quan Pina afirma que “he tingut la sensació de ser l’advocat de dos milions de persones, no només de tres en concret”. I és que aquest relat de Jordi Pina sembla escrit des de la sinceritat emocional i de valors, en un llenguatge que voluntàriament s’allunya dels tecnicismes jurídics.
Però un parell de detalls, en els que no aprofundeix mereixen un punt d’atenció. L’un fa referència a les seves converses amb els presos a Soto del Real i de com “nosaltres teníem el convenciment absolut, no provat, que totes els converses que manteníem Ana Bernaola, Quico Homs i jo eren gravades i que algun funcionari les podia estar escoltant”. Per descomptat, aquesta afirmació que en qualsevol país amb arrels democràtiques podria tenir conseqüències, aquí ni tan sols mereix un desmentiment oficial i no diguem una investigació o, tan sols, desmentiment.
L’altra referència que pot cridar l’atenció del lector és com “vaig rebre una visita de dos destacats membres d’Esquerra Republicana de Catalunya al meu despatx, que em van voler convèncer que Jordi Sànchez es desdigués de les seves pretensions” d’acceptar ser el candidat a la presidència de la Generalitat.
El judici de la meva vida és un llibre per llegir, per a reflexionar, per a emprenyar-se… Però també pera ser guardat i llegit d’aquí uns anys, en què la distància temporal i la successió de fets que estan per venir li donaran un valor encara més interessant.
