Amb motiu de l’entrega d’un premi, Pedro J. Ramírez va reivindicar la figura de Michel de Montaigne quan va dir que “prefereix intervenir en la política des de fora”. Tot llegint les seves memòries s’arriba a la conclusió que aquesta és una de les màximes que ha marcat el camí de Pedro José Ramírez com a director de diaris.
Palabra de director porta el subtítol de Las memorias del periodista que nunca a temido a la verdad, i en la justificació del llibre Ramírez diu que ha escrit aquest llibre “perquè hi havia coses que només les podia explicar jo mateix”. Certament, Pedro J. no necessita ningú que li escrigui una biografia, quan és ell mateix que ha anat dibuixant el perfil del seu propi personatge. De fet, és rellevant contraposar aquestes memòries amb la biografia que va escriure el periodista José Díaz Herrera l’any 2009, qui el definia com a “expert en l’art de mentir” i “maniobrer”.
Però més enllà de la seva trajectòria periodística, més o menys interessant segons qui s’ho miri, a diaris com Diario 16 o El Mundo, aquestes memòries permeten també fer una mirada a com funciona el poder a l’estat espanyol.
Radiografia del poder
Quan Ramírez assumeix, l’any 1980, la direcció de Diario 16 venia d’una etapa treballant a l’ABC.. Conscient que no podia competir amb el diari El País per la dimensió que en aquell moment tenia el diari de Juan Luís Cerbrián, va decidir apostar per les “exclusives” i el “periodisme d’investigació”. La dosificació de la informació era vital per la supervivència social del diari. “Era la tècnica de la gota malaia”, que va explotar en temes com el dels GAL i el terrorisme d’estat, el Watergate del seu diari, com diu sense rubor. I també la tècnica d’acusar i intentar que els altres opinin sobre la seva acusació. Rodríguez Zapatero li diria que no es podia dedicar a demostrar que això o allò no va passar, amb relació a la teoria de la conspiració promoguda pel diari El Mundo i el PP sobre els atemptats de l’11-M.
La separació de poders tan pregonada és una idea desconeguda al Madrid polític. Pel llibre de Pedro J. hi circulen càrrecs de tots nivell i de tots els estaments. En aquest sentit, el llibre és també una radiografia de com funcionen les relacions de poder a Espanya i la interrelació íntima (i a voltes pornogràfica) entre les diferents castes que conformen les elits funcionarials i governamentals, tant policials, com polítiques, judicials i periodístiques i l’alta administració. Aquí hi caben trobades amb ministres, presidents de bancs, directors dels serveis secrets espanyols, militars, governadors del Banc d’Espanya, magistrats i un llarguíssim etcètera. Les filtracions provenen de tots els estaments, i es converteixen màgicament en notícies d’investigació. I sobta, en tot cas, com els presidents de govern espanyols (tots) tenen tant de temps per a reunir-se o trucar-se amb directors de diari per a comentar l’actualitat i moure informació amunt i avall.
La piscina i el bé comú
És significativa i exemplificadora la història de la seva casa il·legal a Mallorca (“la més absurda i inimaginable de les polèmiques”), que va ser denunciada per ocupar un espai públic per activistes mediambientals de l’illa, el Lobby per la Independència i el diputat Joan Puig. Les denúncies iniciades l’any 2001 van comportar la implicació d’un munt de càrrecs polítics que va actuar en defensa dels interessos particulars del periodista. Els cita ell mateix al llibre: el ministre de defensa José Bono, el ministre d’interior, el delegat de govern a Mallorca, comandaments diversos de la Guàrdia Civil, el president del govern espanyol Zapatero (“em sentia afalagat per l’interès del president del govern per la peripècia de la meva piscina”), la ministra de medi ambient, el director general de costes, el secretari d’estat de comunicació (a qui Zapatero li havia encarregat “que seguís aquell tema”), el cap de l’oposició Rajoy, el president de Balears, etc., etc., etc. No serà fins al juny del 2021 que l’Audiència Nacional no tindria més remei que refermar l’ús públic de la zona ocupada. Així funciona el poder.
Deposant i investint presidents
I és que Pedro José no se n’amaga gens de la seva voluntat d’influir en política. La seva ideologia es trasllada a les pàgines informatives i d’opinió a partir d’algunes idees com “la meva obsessió pel mite del partit regulador” o “repulsió per la violència, el nacionalisme i les idees comunistes” (s’entén aquí que per nacionalisme no es refereix a l’espanyol, que tot sovint s’exalça al llarg del llibre). Així quan el president espanyol Felipe González va consumar la seva mentida de treure Espanya de l’OTAN Perdo J reconeix que “calia desemmascarar-lo, i jo ho vaig fer…”. Després iniciaria el llarg serial de notícies sobre els GAL i el terrorisme d’estat que van vincular al govern del PSOE (i no tant al deep state). Més tard Pedro J. publicaria una entrevista amb Rajoy el dia de reflexió de les eleccions generals del 2011, saltant-se la llei, en un intent inútil d’ajudar al PP sota el titular de “Tinc la convicció moral que va ser ETA” [l’autora dels atemptats de l’11-M].
Ramírez contribuiria a modelar la figura de José María Aznar com a alternativa a González i, sense rubor, afirma que “Faltava el full de ruta i jo estava disposat a mirar d’influir en ell”, com a director d’El Mundo. Com ell mateix diu “Si buscava a un home, ja l’havia trobat”.
La pretesa objectivitat i el principi tan gastat de la veritat per damunt de tot té matisos, que en general solen coincidir amb interessos ben particulars o bé amb interessos d’estat. Alguns temes, tot i el seu innegable interès periodístic, queden relegats de manera voluntària. Fotos compromeses del Rei d’Espanya amb les seves amants són tractades “sense massa escarafalls i sense reproduir la foto”; o una important exclusiva es pot veure aparcada uns dies per no interferir en el casament d’Elena, la filla del rei d’Espanya, així com favors i gestions i posicionaments periodístics en favor d’un govern o l’altre.
A Palabra de director hi trobem una manera particular d’entendre el periodisme, encarant els fets des del punt de vista més interessant pel mitjà, passant de puntetes per altres realitats. Però sobretot és una magnífica radiografia de l’Espanya contemporània, en la que el poder el volen exercir, amb deliris de grandesa, també alguns periodistes.
Palabra de director. Las memorias del periodista que nunca ha temido a la verdad. Pedro J. Ramírez. Editorial Planeta. Barcelona, 2021. 672 pàgines. 23,90 €
