El dietarisme ha aportat a la literatura catalana importants volums. Em venen al cap els de Joan Estelrich o Toni Mollà, per citar-ne dos de ben diferents, o els Diaris de Joan Fuster i encara d’altres com els de Pessoa o Ricardo Piglia, en castellà; però, sobretot, el gran monument literari que és El quadern gris de Josep Pla. Escrivia l’escriptor Rafa Gomar al pròleg dels diaris del també valencià Joan M. Monjo publicats per l’editorial Lletra Impresa, que “els dietaris volen provocar i compartir les impressions de l’autor sobre el món que l’envolta i mostrar-ne les imatges, expressades literàriament”.
Aquest definició bé podria servir per al dietari de Ferran Sáez aplegat sota el títol La vida aèria i que va guanyar el Premi Carles Rahola d’assaig. El volum no pretén ser un diari cronològic ni un relat de la vida quotidiana. Són idees, apunts desenvolupats, escrits al fil de les coses del dia a dia. Per aquest motiu, per defugir una temporalitat que no té, les entrades no estan datades (tot i que confessa que l’inicia “perquè sí” un dimecres 17 de febrer de 2016 a quarts de vuit del vespre i s’allarga fins al març de 2018), ni fan referència a esdeveniments de l’actualitat del moment, i tot i que, evidentment, hi apareixen moltes persones, aquests estan identificades amb les inicials (això pel que fa a les persones vives). Declara Ferran Sáez que “provarem de fer un assaig emprant com a vehicle expressiu un dietari”.
Llibres, música, el pas del temps…
Però aquesta declaració no vol dir que no hi hagi literatura en aquest escrits. N’hi ha. Molta i bona. Sáez es declara un professional de l’escriptura en el sentit que s’hi dedica professionalment amb les seves habituals col·laboracions periodístiques i amb el seus llibres i, tanmateix declara “un gran respecte pel lector de llibres”.
Escriu Ferran Sáez de la seva vida, evidentment, de les seves tasques professorals, de les seves relacions personals i intel·lectuals. No és un relat de la quotidianitat més rutinària, tot i que ens presenta alguns detalls personals com el seu insomni, el seu estat de salut, la seva arribada i estada a Barcelona (tot i que els orígens hi són presents a tothora). Ens ofereix Sáez extraordinaris apunts musicals (col·lecciona instruments) al fil de les seves passions (“Necessitat violenta d’escoltar immediatament la sonata 118 de Scarlatti”, ) i la seva creativitat com a compositor.
Dietari intel·lectual
Música, lectures, llibres (els llegits, els col·leccionats com a bibliòfil) permeten imaginar-nos la personalitat de l’autor, amb la que, a voltes, el lector se sent inevitablement identificat en un o altre aspecte. En aquests temes es mostra passional, així com també amb certes collonades a les que dispara sense compassió, com la banalitat i la superficialitat de certs aspectes de la vida quotidiana (les xarxes, les noves tecnologies de l’oci, els Black Friday). I és que fa la sensació que cap de les facetes vitals de Ferran Sáez: l’acadèmica, la d’escriptor, la de bibliòfil, la de músic, la més personal, es poden encara de manera separada. Ferran Sáez és totes aquestes coses.
La vida aèria és el dietari d’un intel·lectual que encaixa perfectament en les accepcions que ens ofereix el Diccionari de l’Institut, com a persona dedicada a les coses del coneixement i com a persona que té capacitat de pensar la realitat social i d’influir en l’opinió. Un dietari passional, vital i intens, que requereix atenció al lector i que obre moltes portes al fil de la lectura, com fan els bons llibres.
