L’obra literària de Martí Domínguez és d’aquelles que genera estímuls plaents en el lector. Consagrat ja com un dels grans referents de la nostra cultura, Domínguez ha estat reconegut amb alguns dels principals premis literaris del país, amb títols tant destacables com La sega, L’assassí que estimava els llibre (entre les darreres creacions), El secret de Goethe o El retorn de Voltaire.
Ficció basada en fets reals
Amb la nova novel·la L’esperit del temps, Martí Domínguez segueix amb la línia de situar els seus llibres en un moment i context històric determinat. “Una obra de ficció basada en fets reals”, en definició del mateix Domínguez. En aquest cas, ens situem en els anys del nazisme i la Segona Guerra Mundial, on a través dels dietaris d’un científic austríac veiem l’evolució del món acadèmic des de la pura teoria dels seus plantejaments aris, fins a la immersió en la més devastadora de les espirals. Essent un científic “un naturalista… Un estudiós del comportament dels animals!”, les teories darwinistes es posen al servei, de manera entusiasta, de la maquinària nazi. El món científic no es va deixar seduir per un pretès boig de nom Adolf Hitler, ans el contrari, intel·lectuals i científics en van ser promotors imprescindibles des d’un primer moment. Aquest paper dels intel·lectuals ha estat estudiat per, entre d’altres, Christian Ingrao que a Creer y destruir. Los intelectuales en la máquina de guerra de las SS, ja demostrava sobre les “creences compartides” per la generació que va ser sotmesa pel Tractat de Versalles van edificar les estructures intel·lectuals del nazisme. Tanmateix Jonathan Littlell a Les benignes ja en va construir un intens relat literari.
L’ampliació de l’espai alemany va portar a la ocupació de diversos territoris: Polònia, Ucraïna.. amb l’expulsió dels seus habitats originaris i la repoblació amb “sang alemanya”. Tot plegat un monumental disseny polític que implicava geògrafs, economistes, biòlegs.. científics i erudits en els camps respectius que es van posar a treballar en el projecte de manera decidida: “tots servim el Führer, i cadascú de nosaltres desenvolupa la seua feina. Tots som herois i no hi ha una feina més àrdua que una altra..” El capítol final d’aquesta determinació darwinista i la puresa de la raça ària comportarà al genocidi de milions i milions de persones… diferents.
Justificar els fets i amagar la responsabilitat
La inevitable guerra portarà al front de batalla tot tipus d’homes, i tota persona es convertirà en un animal salvatge i irracional. Tot un seguit de tasques i esdeveniments que el narrador apunta als seus diaris i a partir dels quals reflexiona sobre el seu paper en tota aquell follia, fins a declarar-se fill del seu temps, a manera d’excusa justificativa. La frase d’Ernst Jünger “tot el que férem estava en l’esperit del nostre temps”, és una manera “fàcil” com sosté el narrador, de justificar el seu comportament i també “d’amagar la nostra responsabilitat d’aquells anys”. El protagonista s’adona, al final, tal com ha assenyalat l’escriptor, com “la bèstia humana es pot transformar en una cosa ferotge i destructiva, i sent una profunda congoixa”.
I, efectivament, la responsabilitat quedarà d’alguna manera bandejada per a moltíssims d’aquells científics. Alguns seran acomiadats dels seus càrrecs a la universitat un cop acabada la guerra, però es reincorporarien a l’Acadèmia o es jubilarien “amb un sou més que digne”; d’altres es reintegrarien a les seves càtedres i seguirien publicant llibres i dirigint investigacions. O com el cas del protagonista acabaria rebent el premi Nobel.
A L’esperit del temps, Martí Domínguez ens situa en tota aquella deriva intel·lectual. Intentar comprendre no què va passar, sinó perquè va passar pot generar “malestar profund”, com ha indicat el mateix autor en intentar endinsar-se en quins processos personals havien viscut aquells científics “per participar en el nazisme”. Domínguez ha destacat que li va sorprendre com aquestes persones tan admirables van caure en aquest espiral del nazisme i alguns es van aprofitar directament i hi van fer carrera i altres van mirar cap una altra banda. “La ciència sense consciència és un instrument perillós”, ha assegurat. El llibre, tot i situar-se en el terreny de la ficció, parteix de biografies i esdeveniments reals i ben documentades, tot i que el dietari del protagonista sigui un element de ficció, i ha requerit a l’autor no només una important tasca documental, sinó també d’immersió en l’esperit d’aquells anys tant complexos.
Un dels grans llibres dels darrers anys
Més enllà de l’alta literatura que hi trobem en aquest volum, la seva lectura no deixa indiferent i ens porta a reflexionar sobre aquells fets històrics però, de manera inevitable, transportant-los a nostre present més actual. La foscor de la naturalesa humana i la perillositat de la seva aplicació política sense control. L’esperit del temps és una de les grans novel·les catalanes dels darrers anys, sens cap mena de dubte.
