L’escriptor israelià David Grossman presenta la seva darrera novel·la La vida juga amb mi que Edicions 62 acaba de publicar, amb traducció de Roser Lluch. De fet, el llibre ha patit gairebé un anys d’endarreriment, a causa de la pandèmia, i l’autor ha hagut de cancel·lar les presentacions que tenia previstes arreu del món. Edicions 62 ha publicat algunes de les obres de Grossman, com Tota una vida, Caigut fora del temps o Gran Cabaret.
David Grossman (Jerusalem, 1954) és un dels autors més importants de la literatura israeliana i un actiu pacifista que treballa pel diàleg entre israelians i palestins tot i la mort del seu fill, que va morir abatut durant una ofensiva d’Israel al Líban. Ha rebut premis arreu del món, com el de la Pau dels Llibreters Alemanys o el Médicis, i és un dels candidats al Premi Nobel.
Grossman traspassa en aquesta intensa i emotiva novel·la les fronteres físiques d’Israel per a traslladar-nos a l’antiga Iugoslàvia de Tito a través de la història de la Vera i la seva família i com aquells fets del passat han condicionat les vides no només de la mateixa Vera, la Nina i la Guili (avia, filla i neta), sinó també de tot el seu entorn.
Una història real i propera
El passat, que sempre és allà retorna en motiu del norantè aniversari de la Vera, quan es troba tota la família, carregada amb les seves motxilles de renúncies, decepcions, incomprensions i vides profundament ferides. Es retroben la Vera, que va abandonar la seva filla, i la Nina que també va abandonar la Guili i el passat es torna a fer present i pren el protagonisme del relat. La Nina vol que la seva mare li expliqui què va passar a Iugoslàvia durant la primera part de la seva vida, i perquè la va abandonar als sis anys, i la família empren un viatge al lloc que va marcar el futur de les tres dones.
Per a escriure aquest història David Grossman es va inspirar en la vida real d’Eva Panic. “Vaig rebre una trucada telefònica, es va presentar i em va començar a explicar la seva vida”, diu Grossman. Quan el seu marit va morir en un interrogatori de Tito, li van demanar que declarés que era un traïdor. Ella s’hi va negar i va ser internada al camp de Goli Otok, on acabarien morint més de 5000 persones. “Va escollir ser lleial al seu marit, però va trair la seva filla, que es va quedar sense pare ni mare”.
Grossman tracta d’entendre com es va sentir en aquell dilema moral, què la va portar, de fet, a trair la seva filla. “No puc dir que fora el correcte, però sí que va actuar en una època en què els símbols, les ideologies, eren molt importants per les persones”. Reconeix que Eva “manté la seva dignitat com a ésser humà, no va trair ni es va trair a si mateixa”. Pel tracte que van tenir, quan li explicava la seva història, era “sòlida com una roca. No es volia vendre a cap preu”.
Punt de vista femení
David Grosman es va endinsar en aquesta història tenint present que ho feia des d’un punt de vista femení i que calia endinsar-se en la mentalitat de les tres protagonistes. “M’agrada el repte d’escriure amb la veu d’una dona. A la novel·la hi ha tres dones diferents que tenen tres llenguatges diferents, però que pertanyen a tres generacions també diferents, Diferents edats, personalitats. En un moment donat em vaig obrir a elles i les vaig comprendre”.
Per a Grossman “el context històric marca el present i els destins i també els de les generacions posteriors”, com es plasma a la novel·la, amb la vida trencada de tres dones que han de conviure amb aquella decisió que va prendre la Vera en un moment de la seva vida. “Sempre intento escriure sobre l’arbitrarietat de la dictadura, del cos sobre l’ànima o l’arbitrarietat de la mort, i com una persona s’enfronta a aquesta arbitrarietat”.
Reconeix David Grossman que el mariscal Tito “va ser acceptat per la societat occidental”, era un dels grans herois de la Segona Guerra Mundial, i el seu règim comunista no semblava tan cruel com el de Stalin. “Quan vaig començar a investigar sobre Eva, l’illa de càstig i extermini, la brutalitat, vaig perdre molta empatia respecte a Tito”.
Diu l’escriptor israelià que tant “el dolor com l’esperança són un bon motor per la literatura. És inevitable experimentar dolor quan un escriu. Un es va enfonsant i cal reconstruir-ho i ha de ser creïble. Es un procés molt dolorós”. D’aquesta història David Grossman creu que allò “rellevant és com un ésser humà molt solitari va tenir el valor d’enfrontar-se a un sistema i en certa manera guanyar. El mateix Tito va renunciar i li va donar a Eva el que volia i va poder viatjar a Israel”.
Tragèdia com a identitat de la societat
La vida juga amb mi és una història colpidora, intensa i dramàtica. El dolor de què parla Grossman es trasllada a cada una de les pàgines de la novel·la, i a voltes, cal aturar la lectura pera prendre una mica d’aire. Les ferides de les tres dones protagonistes i la de les persones que les envolten, com en Rafael, el pare de la Guili, són profundes i el trauma sembla insalvable. “Som presoners de la nostra pròpia història oficial. Es bo recordar les nostres ferides per a poder alliberar-nos, analitzar les coses d’una manera més madura”. L’Eva i la seva filla “no van oblidar, però es van perdonar. L’amor entre elles va prevaldre”.
David Grossman reconeix “la tragèdia com a identitat de la societat. Tinc molta experiència. Israel es crea després de la Segona Guerra Mundial i l’holocaust. Fins avui dia la tragèdia de l’holocaust segueix existint i conformant el nostre pensament en política, conductes militars i fins les coses més íntimes i personals, com la decisió de si hem de portar un nen a aquest món injust”.
Mentrestant David Grossman reivindica el valor de la literatura. “La passió per continuar escrivint encara existeix. És un plaer enorme escriure. A través de l’escriptura he entès moltes coses”.
