L’escriptora Antònia Vicens i Picornell (Santanyí, 1941) ha estat reconeguda amb el 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un guardó que atorga Òmnium Cultural a una persona que “per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”.
El jurat del premi ha decidit entregar el guardó a Antònia Vicens i Picornell “per la solidesa de la seva obra literària i la innovació en la recerca d’una veu narrativa. Pel seu compromís amb la llengua i el seu activisme, que es veu en l’inconformisme que passa per treballar la veu literària al llarg de la vida, i també en la capacitat de cultivar la llengua en edats tardanes des de diferents gèneres, fet que ha generat com a resultat una de les trajectòries més sorprenents de la nostra literatura”. Ha remarcat també la “creació d’una veu en constant experimentació, en la qual es reconeixen les generacions més joves de poetes”.
Òmnium Cultural ha ressaltat que en ple franquisme “no s’amaga dels seus ideals feministes i ecologistes, i reivindica obertament la igualtat, la decisió sobre el propi cos i denuncia l’explotació del territori per part d’un turisme ferotge”.
Escriptora completa
Autora de novel·les, de contes i poemes, Antònia Vicens ha rebut, entre d’altres, el premi Sant Jordi (1967) per la novel·la 39º a l’ombra. Entre la seva obra narrativa podem llegir Material de fulletó (1971), La festa de tots els morts (1974/1982), La santa (1980/1988), Quilòmetres de tul per a un petit cadàver (1981/1988), Gelat de maduixa (1984),Terra seca (1987), Febre alta (1998), Lluny del tren (2002), Ungles perfectes (2007/2018) i Ànima de gos (2011/2019).
L’autora ha publicat poemaris com Lovely (2009), Sota el paraigua el crit (2013), Fred als ulls (2015), Tot els cavalls (2017), Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre (2020) i Pare què fem amb la mare morta (2021).
Emocionada i aclaparada
La guanyadora del guardó s’ha mostrat “emocionada i aclaparada” perquè aquest premi “no és innocent” i ha ressaltat que les paraules li han donat “passió, llibertat i rebel·lia”. De petita, ha recordat, col·leccionava paraules i creia que si en tenia moltes “entendria el dolor de totes les coses. Eren paraules en la suor i la sang de la terra i les queixes de la mar que amaraven el meu poble”.
Antònia Vicenç ha explicat que quan era jove va aprofitar els hiverns a Palma per estudiar idiomes i l’any 1963 va començar a estudiar català gràcies als cursos que ofereix Obra Cultural Balear. “A l’escola no ens ensenyaven a escriure ni llegir en català, era la llengua de carrer i no tenia cap prestigi”. Per contra, ha manifestat que la llengua catalana ara sí té prestigi i “s’ha obert camins”, però sempre “està perseguida o acorralada”, ha alertat, “obligant-nos a viure a l’aguait. Saben que si ens fereixen la llengua ens sagna l’ànima”, ha afegit.
