Sent un gran estudiós de l’obra de Mossèn Cinto Verdaguer, l’escriptor i traductor Àlvar Valls ha decidit convertir Verdaguer en un personatge de novel·la. Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984) narra, de manera apassionant, els últims 18 dies de la vida del protagonista, el 1902, malalt terminal de tuberculosi i va ser traslladat a la Vil·la Joana de Vallvidrera. Un breu període en què es reprodueix la lluita entre dos grups d’amics, els de la Lliga i els republicans, per influir en les decisions del poeta. A partir d’aquí els se succeeixen els episodis més definitoris de la vida i trajectòria intel·lectual i religiosa de Verdaguer, alhora que fa un recorregut pels principals esdeveniments socials i polítics de l’època. Al fil de la narració podem acompanyar el poeta a través dels seus periples per Catalunya i també d’arreu del món.
Entre l’infern i la glòria és una “novel·la riu” de més de 1000 pàgines de prosa fina i narrativa captivadora, que han requerit més de 15 anys d’escriptura.
En quin lloc de la història literària catalana caldria situar Jacint Verdaguer?
Naturalment, en el Romanticisme. És el primer poeta romàntic de Catalunya, així com Goethe, Victor Hugo, Chateaubriand o Mary Shelley ho són en les seves latituds. I, en concret, és una de les primeres figures de la Renaixença catalana.
Verdaguer és un gran autor, però és potser també un gran desconegut entre el gran públic? Potser la seva figura ha quedat reduïda als ambients més acadèmics?
Verdaguer és un dels primers escriptors catalans de tots els temps. I és veritat que és un gran desconegut del gran públic. Li ha anat en contra la imatge negra de la sotana i el fet de ser autor de versos de propagandista catòlic, unes connotacions que han ocultat la magnitud i el geni de la resta de la seva obra, tant en vers com en prosa. Contra aquestes connotacions no hi han lluitat prou els qui han establert els cànons que han arribat a les escoles i així el poeta hi està molt menys present del que hi hauria d’estar. En canvi, pel que fa als estudis sobre la seva obra i la seva vida, és l’escriptor català més estudiat, des dels treballs de divulgació fins als estudis acadèmics.
Heu optat per explicar la vida de Verdaguer en forma de novel·la precisament per apropar la seva figura a un major nombre de lectors?
Sí. A més de ser un gran escriptor, Verdaguer és un personatge totalment adequat per fer-ne el centre d’una novel·la-riu. És un personatge que aguanta una novel·la de mil pàgines, amb una vida atzarosa, amb un caràcter fort i que catalitza en molts aspectes les tensions de la societat catalana de la segona meitat del segle XIX. Ell sol s’enfronta a un marquès (“la primera bossa d’Espanya”, en paraules seves), a un bisbe i a tota la trepa de llepacrestes del regionalisme. El “cas” Verdaguer encarna un pecat original del catalanisme i també és una taca per a l’Església institucional catalana per la qual, 125 anys més tard, encara cap bisbe no ha demanat perdó. Voleu protagonista més adequat per a una novel·la?
La novel·la ens situa en els darrers 18 dies de la vida de l’escriptor…
Són 18 capítols, corresponents cada un a un dels 18 últims dies de vida. Moribund de tuberculosi a la torre Vil·la Joana de Vallvidrera, és envoltat per dos grups d’amics, enfrontats entre ells, que pretenen influir en les seves decisions testamentàries: els regionalistes i els republicans. Penjant de cada capítol, hi ha una sèrie d’episodis de la seva vida que permeten conèixer el Verdaguer jove enamorat de les noies, el poeta dels Jocs Florals, el viatger transatlàntic com a capellà de bord del vapor Guipúzcoa, l’autor d’un poema homèric com L’Atlàntida, el viatger per tres continents, l’excursionista pel Pirineu tot preparant Canigó, i també el Verdaguer campió de la caritat, estimat pels pobres, i el Verdaguer autor de poemes místics insuperables, com la poesia “Sum vermis”, un cant espiritual a l’altura dels més coneguts d’Ausiàs Marc i de Maragall…
Es constata que hi ha molts Verdaguers…
Tots aquests que he dit i encara alguns més. Com el Verdaguer de la modernitat en l’autopromoció literària, encarnat en el “bon salvatge” quan es presenta a la festa dels Jocs Florals a recollir un premi vestit de pagès endiumenjat, o quan des del santuari de la Gleva lamenta que se l’ha exiliat “lluny de mos editors”. O com el Verdaguer que, l’endemà que els regionalistes el difamin fent-lo passar per boig pel pecat d’haver desobeït un bisbe i un marquès i quan el bisbe de Vic ja li ha retirat les llicències de dir missa, truca a la porta de la premsa republicana perquè li publiqui la sèrie d’articles “en defensa pròpia”…
Per què el bisbe de Vic li retira la missa?
Per desobediència. El vol a Vic i ell s’hi nega. S’ha escapat a Barcelona i d’allà no es vol moure. Tot, però, ve de més lluny. I en els articles al diari La Publicidad que després formarien el llibre En defensa pròpia ho explica tot fil per randa: els orígens del conflicte, la campanya de desprestigi que s’ha organitzat contra ell, tot amb noms i cognoms, en una denúncia impressionant. Si Verdaguer hagués estat un poeta “nacional” d’un estat europeu, avui s’ensenyaria a les escoles de periodisme de tot el món En defensa pròpia com el naixement del periodisme modern, caracteritzat per ventilar públicament les tensions de la societat, un honor que s’atorga a Émile Zola, que amb el seu “J’accuse…!” pel cas Dreyfus ocupa aquest lloc primigeni malgrat haver estat publicat quatre anys més tard.
Heu dit que no és una novel·la sensacionalista. A què us referiu?
Verdaguer ha estat sovint utilitzat pel sensacionalisme des de diversos aspectes. La seva etapa exorcística, que va durar dos anys, a vegades s’ha magnificat fins a fer-se’n un plat únic. També hi ha hagut morbositat en aspectes sexuals. En plena campanya de desprestigi, el seu gran amic que ja havia deixat de ser-ho, el canonge Jaume Collell, va fer córrer la frase “En Cinto ha tastat carn”, amb referència a la viuda amb tres fills a casa de la qual Verdaguer vivia a Barcelona. Verdaguer va respondre que aquesta acusació era una injúria. Tot això s’ha explotat posteriorment, ressaltant-ne el morbo, i encara hi ha qui ha afegit, de manera totalment indocumentada, que el poeta hauria pogut tenir un afer amorós amb la marquesa de Comillas, disset anys més jove que ell. En la novel·la he volgut posar aquests elements en seu lloc, amb les seves dimensions reals en la vida del protagonista, i per descomptat no he donat crèdit a rumors indocumentats.
Per què el títol Entre l’infern i la glòria?
Verdaguer era un home de pensament torturat, de caràcter difícil, un rústec passat pel seminari. Pel seu caràcter i per tots els mals moments que va haver de viure fins al mateix dia de la seva mort, la seva vida va ser un infern. I va tenir dues ascensions a la glòria: la glòria terrenal del poeta, del guanyador, que va assolir plenament, i la glòria celestial a què aspirava i que, a través dels seus versos místics i les seves obsessions, ja tastava en vida.
Una novel·la de més de 1.000 pàgines sobre un autor de la segona meitat del segle XIX és un important repte editorial tant per l’autor com per l’editor?
És certament un repte editorial i per això agraeixo a 1984, una editorial de primera divisió literària, que hagi acceptat jugar-lo. Per a l’autor també ha estat un repte a l’hora de plantejar-se i escriure la novel·la. He volgut fugir de fer una rampoina hagiogràfica i presento un Verdaguer “en color”, apte per al lector del segle XXI, enmig d’un retaule en què desfilen els principals esdeveniments de la seva època.
Entre l’infern i la glòria. Àlvar Valls. Edicions de 1984. Barcelona, 2020. 1022 pàgines. 22,20 €
