Tot i que Alfred Bosch defuig de debat sobre els gèneres literaris, la seva trajectòria s’ha desenvolupat, en bon part, en el terreny que es definiria com a novel·la històrica, amb llibres destacats com L’Atles furtiu i Les set aromes del món.
El temple dels pobres (Columna Edicions) és la darrera obra d’Alfred Bosch, un relat que situa en el marc físic de la construcció de la Sagrada Família de Barcelona, amb els esdeveniments socials i polítics que marcaven el ritme de la ciutat i el país com a rerefons.
El temple dels pobres era un vell projecte que teníeu aparcat…
Sí, té més de 15 anys de fàbrica… El vaig començar abans d’entrar en política, prenent apunts i fent esbossos sobre el guió, però aleshores vaig haver de fer un parèntesi, i vaig recuperar-lo en deixar les meves responsabilitats públiques. I les notes eren tan antigues que he hagut de fer servir una lupa per tal d’entendre allò que havia escrit una persona força més jove en lletra minúscula! Els anys no perdonen.
La Sagrada Família és el temple dels pobres, però també dels derrotats?
Castigats, oprimits, pobres, però mai vençuts del tot. La prova és que ha continuat amunt. Malgrat els crítics radicals d’una banda i altra, perquè no només va tenir enemics anticlericals, sinó també ultres cristians… Però els que tenen un somni són molt resistents i difícils de derrotar.
La Sagrada Família era com una petita ciutat, una comunitat amb habitatges, escola…
Sí, aquesta és part de la gràcia de la novel·la. Hi ha un univers molt dens, un microcosmos on hi cap de tot. Parteixo de les escoles, cap al tombant del segle XX, i vaig resseguint les peripècies d’aquells nois que es van fent grans. Sobretot hi ha constructors i també destructors, que són els que creen les tensions bàsiques i radicals.
Al llibre retrateu la construcció del temple però també la vida de la gent, que en molts casos anava íntimament lligada.
Exacte. M’ha interessat saber qui era aquell taverner amb sis dits al peu que va servir de model per a un soldat romà; el manobre que acabar esclafat per una pedra; el que es va enrampar al muntacàrregues; els capellans que van matar a la guerra civil… Les obres de la Sagrada Família són un condensat de la història en minúscules, de la gent menuda a Catalunya.
I alhora, la Sagrada Família és espectadora dels grans esdeveniments polítics, socials i culturals que s’esdevenen a la ciutat i al país.
De fet, en el llibre jo l’he fet aparèixer com la principal protagonista. Va creixent, es va mirant el que fan els mortals, petitons a ran de carrer, i influeix sempre tothom. Sempre hi és present com a criatura viva; els personatges del barri acaben picats en pedra a la façana, i cada pedra parla de la gent que la fa.
En tant que temple religiós, la Sagrada Família es va veure atacada tant per l’esquerra (anarquistes) com per la dreta (ultracatòlics) i el nacionalisme espanyol…
Certament. Jo crec que la confrontació va ser més entre els que tenien projecte, els creadors, i els que no tenien o que se centraven a destruir allò que no els interessava. Els que veien el món en positiu i els que el veien en negatiu.
El mateix va passar amb la figura d’Antoni Gaudí?
Després de mort potser sí, però en vida sempre va ser prou respectat. Qui més qui menys li olorava el geni a distància.
Gaudí va demostrar ser un avançat artísticament al seu temps, connectant més amb les avantguardes europees?
No li calia estar gaire connectat, tot i que ho estava. Jo diria que més aviat treia el seu universalisme de la creació a partir de valors locals, de la terra.
Com va afectar el catalanisme de Gaudí a l’acceptació de la seva obra?
El va afavorir entre els que pensaven com ell, però el va allunyar del poder espanyol, el poder de debò. Alfons XIII tirava pestes d’ell.
Com va ser el procés de documentació per a aquesta obra, tant pels temes més tècnics i arquitectònics com per la manera de viure, la gent, els treballadors…?
Molt laboriós, sobretot per no patinar i no dir bestieses. Però després a l’hora d’escriure no tot serveix, perquè no estàs fent una enciclopèdia. Són molt útils els detalls que costen més de trobar; què feien els nens a les escoles, qui eren els mestres, com s’enamoraven i es casaven, com morien. És curiós com mirant les fonts oficials, sembla que no hi hagués accidents a les obres, i òbviament n’hi havia. Però s’amagava.
Heu dit que hi ha un abans i un després d’El temple dels pobres. A què us referiu?
El temple dels pobres és una història en paràbola, com ho és la Sagrada Família, la natura o la vida mateixa. És una forma més elegant, més certa i més sòlida que la línia recta. Amb aquest llibre, he acabat per acceptar que les línies rectes i ascendents, a la vida, són enganyoses.
La novel·la història és un gènere en què us trobeu molt còmode?
No m’interessa el debat de gèneres, prefereixo deixar-lo per als que hi entenen. A mi m’interessa fer històries vives i apassionades. I viatjar al passat és una de les coses més vives i apassionades que es poden fer.
