Edicions de 1984 continua la tasca de recuperar la figura literària d’Eduard Girbal (Girona, 1881- Barcelona, 1947). Fins ara havia publicat Oratjol de la Serra, L’estrella amb cua i La tragèdia de cal Pere Llarg, i ara aquest volum aplega els relats escrits entre el 1920 i el 1933, situats a cavall de la Catalunya rural i la Barcelona industrialitzada i en procés de canvi de principis del segle XX.
Als 6 relats aplegats a La reencarnació de la Matèria i altres relats, Eduard Girbal va del món rural a la capital, on ens mostra una ciutat obrera en la qual les dones tenen un paper desacat: dones treballadores obrint-se camí en un món hostil, cantants d’opereta…, en els que no hi falta alguna escena provocadora.
Girbal, que va guanyar diversos premis i reconeixements literaris de l’època va ser un gran retratista del món rural i la pagesia de muntanya, fins el punt que Josep Pla va dir que Girbal “és una fita de la nostra literatura”.
Parlem d’Eduard Girbal i la seva literatura amb la filòloga Agnès Prats, que ha rescatat de l’oblit la figura de l’autor gironí, que al seu moment es va resistir a la normativa fabriana i va ser un prolífic guanyador de premis literaris.
Quin és el paper que ocupa Eduard Girbal a la història de la literatura catalana?
Eduard Girbal s’ha de situar sens dubte entre els grans prosistes del començament del segle xx, al costat de Joaquim Ruyra, Víctor Català, Juli Vallmitjana, Raimon Casellas, Prudenci Bertrana o Joan Puig i Ferreter; hereu de la narrativa del segle xix i del tombant de segle però amb una veu pròpia i feta, i al marge dels corrents literaris dominants.
Tot i que deia que a Girona comença el nostre país i la nostra llengua a ser el que és, va ser una mena de rodamon arreu del país.
Girbal, encara que era nascut a Girona, segons el quadern 150 de la revista Lectura Popular, es considerava a ell mateix com un empordanès, i a La tragèdia de cal Pere Llarg fa un gran elogi d’una parella d’empordanesos: li agradava el tarannà arrauxat de l’Empordà i s’hi sentia completament identificat (de fet, el seu avi patern era natural d’Agullana, població fronterera amb França), i en canvi de Girona no sol parlar-ne massa bé. Però pel que fa estrictament a la llengua, va conèixer de prop moltes variants del català: el gironí de naixement, el mallorquí per part de mare, el valencià d’Alacant perquè va viure uns dos anys a casa d’uns oncles d’aquesta població, i finalment el barceloní, ja que es va establir a viure a Barcelona. També va voltar força pel territori català, efectivament, ja que va presentar-se a jocs florals de tot el país, i tenia amics d’arreu. Aquest pòsit lingüístic amb què compta, la consciència de la varietat lingüística catalana i una predisposició sorprenent per captar la parla de la gent entren en joc quan descobreix la població de Salo i comença a escriure en prosa: Girbal és capaç no només d’amarar-se del parlar desconegut fins aleshores per ell d’una determinada regió sinó de fer-lo servir amb encert i de manera naturalíssima.
Per què ha passat tan desapercebuda la figura d’Eduard Girbal?
Hi contribueixen diversos factors: ell havia estat conegudíssim a l’entorn dels jocs florals com a poeta perquè hi havia guanyat molts premis, però el tipus de poesia que feia no interessava als esperits més moderns perquè s’acostava massa al que havia estat el segle xix. El trobaven una mica desfasat, passat de moda, i a més a més estrafolari o poc seriós. De fet, Sagarra en diu a les seves Memòries que Girbal, l’any 1912, que és quan va ser justament condecorat com a Mestre en Gai Saber, «tant per la veu com per la pelussera de Barrabàs i la gesticulació poc acadèmica, no donava cap relleu a l’acte», i que al sopar posterior, «entre el concert de confitats prestigis, feia l’efecte d’un gat borni o d’un que venia de tocar el bombo en un envelat de la costa». El fet que s’oposés aferrissadament a la reforma ortogràfica impulsada per Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans va acabar d’estigmatitzar-lo i fer-lo veure amb mals ulls pels sectors dominants de la cultura del moment. Un personatge així no interessava, i per tant, quan va començar a escriure en prosa, encara que guanyés premis, no se’l devien llegir massa. A això s’hi suma la suposada crisi de la novel·la de principis de segle, i també la qüestió moral de les seves obres, en què apareixen algunes escenes fortes sense pèls a la llengua que fan que alguns crítics dels seus llibres diguin que aquests no poden anar a mans de tothom. Finalment també cal afegir que els darrers anys de la seva vida, Eduard GIrbal sembla que va anar abandonant les relacions socials i que es va anar radicalitzant en el seu posicionament antirepublicà i a favor de l’aixecament militar de Franco, de manera que tampoc va fer-se un lloc entre «la resistència» del nostre país un cop passada la guerra. Va morir sol.
Dieu que Girbal va ser un “prolífic guanyador de premis literaris”, entre els quals hi ha els relats que componen La reencarnació de la Matèria.
Efectivament, va guanyar vuitanta premis literaris, que sapiguem: al voltant d’una setantena de poesia, un de teatre i la resta de prosa. Quan va començar amb la prosa va aparcar la poesia. Dels relats de La reencarnació de la Matèria n’hi ha tres que van ser premiats als Jocs Florals de Barcelona, dos que els hi va presentar diverses vegades però que no van obtenir guardó, i un que va publicar en una revista però que no va presentar a concurs. Sembla que feia servir la plataforma dels Jocs Florals de Barcelona, com afirma en una carta, perquè des d’allà se li permetia veure els seus textos publicats amb l’ortografia que ell volia, perquè ell mateix no podia costejar-ne una edició.
Pla deia que Girbal és una fita de la nostra literatura. Girbal té alguna semblança amb Josep Pla? La seva narrativa rural, els esbossos biogràfics, la personalitat ferrenya…
Al meu entendre, hi ha molta més proximitat entre Girbal i Català o Girbal i Oller que no pas entre Girbal i Pla, i és una afinitat que no ateny únicament el pla literari, sinó també el personal. Tant Víctor Català com Narcís Oller havien estat amics d’Enric Claudi Girbal, el pare del novel·lista, i s’hi havien cartejat. Per Girbal, aquests escriptors eren dos models narratius inqüestionables i al mateix temps els va adoptar com a «consellers» literaris. Els tenia llegidíssims. En canvi, entre Pla i Girbal no hi va haver contacte directe. Potser, passada la Guerra Civil, van arribar a coincidir a les oficines de La Vanguardia, però si es van trobar devia ser en tot cas de manera puntual. Havien estudiat al mateix institut, a Girona, però amb una vintena d’anys de diferència: eren de generacions diferents.
Quan Girbal va morir, l’any 1947, Josep Pla va rebre algunes cartes per part de lectors que li confessaven que n’admiraven la prosa, i aleshores Pla va dir a Cruzet: «No conec pas l’obra de Girbal, però valdria la pena de fer una exploració», encara que l’editor no s’hi va interessar. Pla va insistir però la resposta va tornar a ser negativa. Un cop Josep Pla llegeix Girbal s’adona que s’ha fet una injustícia amb aquest autor, que al capdavall està a l’alçada de Víctor Català i de Prudenci Bertrana, i el situa com el gran «naturalista verista» de les nostres lletres, tot i que poc després es riu d’aquestes classificacions: «Personalment crec que la vida és sempre infinitament més complexa, molt més bella o molt més horrible, que els esquemes que en dibuixa la nostra mirada tremolosa i vaga, i que les posicions literàries prèvies són un pur infantilisme davant de la realitat immensa, inextricable, complexa». Finalment Pla acaba parlant del Girbal prosista com el punt culminant de la tendència de la generació anterior: «Així com la generació anterior tingué un epígon que representà el seu punt més alt possible –el senyor Girbal Jaume–, la nostra generació ha realitzat també les seves idees literàries en algunes proses de Salvador Espriu, que des del punt de vista de l’edat n’ha estat un epígon».
Per tant, que tots dos autors puguin situar els seus escrits en un entorn rural, que hagin practicat el periodisme o que personalment tinguin un caràcter ferreny, no em sembla prou significatiu com per parlar de semblança. Estilísticament s’assemblen com un ou i una castanya.
Tot i escriure molt sobre el món rural, els relats de La reencarnació de la Matèria s’ambienten més en l’àmbit urbà…
N’hi ha tres situats en un entorn rural i tres més situats en un entorn urbà, per tant estem parlant d’un empat. Però la gran novetat d’aquest volum és que efectivament descobrim un narrador que no té cap por de parlar del món que l’envolta diàriament, que és Barcelona, i ho fa amb la història d’una cambrera de poble que viu i treballa en una casa del passeig de Gràcia i que entra en contacte amb un entorn espiritista a final del segle xix, amb les aventures que passa entre el món de les vagues obreres un immigrant de la zona de Castelló a principi del xx, i, una mica més endavant en el temps, ja cap als anys vint, amb el procés de seducció, per part del fill del director d’una empresa, d’una mecanògrafa que treballa per tirar endavant la família. Aquests tres relats, juntament amb Un film: 3.000 metres de Víctor Català, són exemples que ajuden a entendre que l’etiqueta de «ruralistes» que s’atribueix a alguns escriptors no és més que una manera d’encotillar-los, però que en realitat no vol dir massa res.
En algunes pàgines hi ha també un element de provocació, d’«escenes fortes». Moralment deurien tenir una difícil acceptació a l’època…
Sí, com deia abans certs crítics comenten que els llibres de Girbal no poden anar a mans de tothom, i per exemple Francesc de Borja Moll en deia que pinta «els vicis del poble baix amb tota llur repugnància», i parla de «lletjor», de «sutzura moral», de «lo fons llotós de les ànimes de la gent del poble»… i acaba afirmant que «aquesta mania de copiar una cosa tan antiestètica com són els esperits negres del pecat sura damunt casi totes les obres d’en Girbal». És així, Girbal no té pèls a la llengua, i descriu situacions que xoquen, com ara les relacions carnals entre dues nenes darrere d’unes mates, o les relacions entre un jove i una mecanògrafa a dins mateix de l’oficina de treball, o l’intent d’aprofitar-se de la seva condició de superioritat d’un inspector d’ensenyament per aconseguir favors sexuals de les mestres d’escola.
Ho feia amb ànim de provocar la societat?
En el primer cas d’aquests tres exemples que he explicat segurament no és més que això: un afany de provocar i de no ser vist com un «idealitzador» de la vida a muntanya, tal com ja feia a La tragèdia de cal Pere Llarg. En els altres dos, hi ha una cosa més. Els contes de Girbal solen prendre per protagonistes individus que per alguna raó són rebutjats o menystinguts per la societat que els envolta. Girbal acostuma a servir-se de la prosa entre d’altres coses per denunciar maneres de fer o situacions que li semblen profundament injustes, i en aquests casos denuncia la manera de fer que tenen les famílies de bé, que quan els fills deixen dones embarassades les despatxen de mala manera o fan d’elles el que volen perquè pertanyen a un estrat social inferior, o com s’abusa de les mestres. També qüestiona l’església des de diferents punts de vista, en alguns relats. En últim terme el que li molesta és l’abús de poder, vingui del cantó que vingui, i no té una visió gaire esperançadora del món.
Quina feina d’adaptació lingüística i ortogràfica heu hagut de fer en aquests relats?
En l’escriptura, Eduard Girbal no se cenyia a la normativa fabriana, sinó que tota la vida va fer servir una ortografia que a ell li semblava més adequada. Tot i que les institucions i els escriptors van anar capitulant a les noves normes ortogràfiques, ell sempre va mantenir la seva manera d’escriure al marge de tot i de tothom, perquè no estava gens d’acord amb la manera com s’havia dut a terme la reforma ortogràfica i amb algunes decisions que s’havien pres. La meva feina, en aquest sentit, és passar el text pel sedàs ortogràfic, i on ell escrivia «Y tant s’aventurava, ab perill de morir esclafat per un automòvil ò un tranvía, que més d’un amich…» miro d’adaptar el text o normalitzar-lo sense que la sonoritat es vegi alterada, de manera que queda: «I tant s’aventurava, amb perill de morir esclafat per un automòbil o un tramvia, que més d’un amic…». Simplement es tracta de fer més amable la llengua a ulls del lector, de manera que l’escriptura no suposi una distància afegida que minvi l’aproximació a la literatura, que és el que aquí ens interessa, mantenint la riquesa de la llengua girbaliana.
Girbal va conrear diferents estils literaris, del teatre a la poesia. N’hi hauria algun que el definiria per damunt dels altres?
Pel teatre hi va passar una mica de puntetes: n’hem localitzat el mecanoscrit d’un sainet escrit el desembre del 1917 anomenat Vetllant el difunt (i.e. finat) al Fons Borràs de la Biblioteca de Catalunya, on també es conserva l’esborrany de l’inici d’una altra peça, i després té publicades dues «rondalles escèniques» l’any 1913: Balada de joglar. El castell d’iras y no en tornaras, que són per a infants, i amb les quals va guanyar un concurs de teatre infantil. Però no és un àmbit en què destaqui especialment. De poesia en va publicar cinc llibres, entre 1908 i 1912, i també va publicar poemes a la premsa de l’època, però el que ens interessa més, vist en perspectiva, és la seva prosa, que és el llegat que mica en mica hem anat recuperant. Jo no sé si el defineix o no el defineix, la prosa, Girbal és això i allò altre, però potser és el que ens fa vibrar més a l’actualitat.
Relacioneu Girbal amb Victor Català. Quines semblances hi ha?
Com ja he apuntat, es coneixien i, per Girbal, Català era una mestra, jo diria que no únicament com a escriptora sinó d’actitud, d’enteresa moral. Eduard Girbal li va demanar per mitjà d’un amic si ella li voldria fer un pròleg per a La tragèdia de cal Pere Llarg, però ella s’hi va negar perquè s’havia promès a si mateixa no fer-ne per vàries raons que no venen al cas. El que sí que va fer va ser un article molt elogiós del nou prosista, i Girbal va dedicar la tragèdia a Víctor Català, «la lleona de les lletres catalanes». També es van escriure cartes, i Girbal li demanava consell literari. Pel que fa al tipus d’escriptura, tots dos van quedar bandejats i van anar fent al marge, escrivint generalment sobre temàtica rural, però també amb novel·la ciutadana, com ja hem vist. Tots dos publicaven escrits a Catalana, la revista de Francesc Matheu, gran activista cultural de l’època. Estilísticament, però, no s’assemblen de res: Girbal té una prosa molt més propera a l’oralitat, i en canvi Català utilitza una sintaxi més complexa; Girbal és desmesurat en l’adjectivació i Català, tot i que de vegades és ben barroca, potser és més austera; tots dos són observadors sagaços, però en Girbal la hilaritat passa per damunt de tot (la seva prosa és una mica de cromo, que deia Pla) i en canvi en Català hi predomina una sensació de rigor i seriositat. Tots dos presenten escenes fortes i denuncien certs aspectes de l’ésser humà, però els punts de vista són molt diferents.
Després de la seva obra narrativa i els relats, què serà el següent de Girbal que podrem llegir?
Això ja ho veurem… Hi ha tres biografies molt ben escrites de Girbal: una sobre Àngel Guimerà, una altra sobre Ferran Agulló (amb qui va treballar colze a colze en el sector periodístic durant molts anys) i una altra sobre Anton Busquets i Punset (el seu gran amic i mestre de l’escola de Salo, el poble dels seus relats rurals), que potser serien la darrera cosa que realment valdria la pena de fer arribar al lector d’avui, però m’imagino que depèn més aviat de l’acollida que tingui La reencarnació de la Matèria i de la voluntat editorial. Ja ho veurem, encara no n’hem parlat. Després també hi ha alguns textos de Girbal que no hem arribat a localitzar i que ens tenen certament intrigats, entre els quals hi ha una novel·la que es diu Els Mayas que va presentar dues vegades a concurs i que ens agradaria moltíssim de trobar. O La Cuaranya, obra promesa manta vegades i que mai va arribar a veure la llum… Misteris de Girbal. D’altra banda, m’agradaria poder-ne publicar algun dia la biografia amb tota la informació que he anat recollint fins ara, que és molta, d’una manera que pugui interessar al lector en general i no només als especialistes en història de la literatura (la versió acadèmica ja la tinc enllestida), però per aquest projecte necessito temps i diners, i ves a saber si hi arribarem.
