Diu la Viquipèdia que Lamoral d’Egmont va ser condemnat per un tribunat d’excepció presidit pel Duc d’Alba i decapitat, dins del procés de repressió instaurat per Felip II contra les revoltes a les terres de Flandes, llavors part del dit imperi espanyol, aquell on mai es ponia el sol.
La història d’Egmont i els seus podria haver estat escrita per un català, en aquest moments obscurs en què es troba el país , però com bé assenyala el president Carles Puigdemont al pròleg d’aquest volum “Egmont no és l’escrit de cap català tocat pel vici de reescriure la història amb la voluntat de desencadenar una llegenda negra que estigmatitzi la dominació espanyola”. No, ben al contrari, va ser la ploma d’un dels més gran literats de la història, Johan Wolfgang Goethe, qui l’any 1788 escriuria una obra de teatre amb l’heroi de la llibertat holandesa contra els espanyols com a protagonista.
Contra la repressió hispànica
Egmont i la petita burgesia s’enfronten a la repressió de la cort de Felip II encarnada en el Duc d’Alba. Ha incendiat viles senceres amb els seus Terços i Egmont i els seus hi contraposen el seny i la justícia. Però ell només vol “obediència” les ordres d’un rei que “ha de lluitar per a glòria de Déu i de la religió, i nosaltres per l’honor del rei”.
La definició que en fa del rei el comte d’Egmont és demolidora: “Vol debilitar, deprimir, destruir la força del seu poble, els seus ànims, el concepte que té de si mateix, per tal de poder-lo governar més fàcilment.”
Llibertat contra obscurantisme
No és però un relat de la lluita contra l’opressió, ans més aviat un relat de la lluita per la llibertat i una reflexió sobre quin ha de ser el paper dels governants. Egmont esdevé un heroi del poble, un heroi romàntic que lluita pels ideals de justícia i llibertat, estimat per la Clara —un personatge dibuixant amb bellíssima poesia—, i pel poble. Però Egmont no és un revolucionari i confia en l’acció de la corona espanyola, del rei Felip II, amb un resultat dramàtic. Però nous aires de llibertat recorrien el món i Goethe en va escriure un bell i intens relat. Llibertat front repressió, bellesa front la sinistra presència del Duc d’Alba. Era la consigna de “llibertat, igualtat i fraternitat” que ja es perfilava.
En la declaració d’independència dels Països Baixos (Acta d’Abjuració) es declara que “perduda tota esperança de reconciliació i deixats sense cap altre recurs ni ajuda, ens hem vist forçats a abandonar el regne d’Espanya i emprar els mitjans que considerem necessaris per salvaguardar els nostres drets, privilegis i llibertats”. És un edicte datat a La Haia el 26 de juliol de 1581 pel qual es declara que “el rei d’Espanya perd la sobirania i el govern que tenia sobre aquests països, amb una extensa explicació de les raons (…)”.
Egmont és una obra definitòria del poder absolut i absolutista, obscur i mancat de raó, de la corona espanyola, una constant que no sembla ser un fet puntual de la història. Obediència i submissió és la consigna, mentre els pobles sotmesos clamen llibertat. De fet, aquesta obra va ser representada en els actes oficials del bicentenari de la independència mexicana, en l’adaptació que en va fer Juan Villoro. Més enllà de les fronteres espanyoles o europees el missatge és ben ben clar. A Catalunya l’adaptació d’aquesta obra ha anat a càrrec de Joan Lluís Bozzo, sobre la traducció catalana que en va fer Joaquim Pena l’any 1937.
I música de Beethoven
Al nom de Goethe s’hi afegeix en aquesta obra la figura del geni alemany Ludwing van Beethoven —de qui se celebra aquest any el 250 aniversari del seu naixement—, que va composar la música d’escena per a aquesta obra estrenada el 15 de juny de 1810.
Llegir aquest llibre, tot escoltat l’obertura i les nou peces incidentals, és un veritable plaer per als sentits.
