Una celebració íntima, com de sobretaula familiar, en plena preparació del concert pel 50è aniversari de la Companyia Elèctrica Dharma esdevé el punt de partida per explicar cinc dècades d’història d’una de les bandes sonores més populars del país. Aquest és el principal objectiu del documental ‘Sempre Dharma’, que s’estrena aquest dimecres en el marc del festival In-Edit. La proposta mostra la trajectòria d’un grup d’amics i germans que van fusionar la música tradicional catalana amb el jazz i el rock i, segons explica el director Aleix Barba en una entrevista a l’ACN, el magnetisme de la Dharma els va portar a ser més que “un grup de música” que mig segle després de la seva formació, continua “més viu que mai”.
El documental repassa els cinquanta anys de vida del grup com un exemple de les poques bandes musicals que han aconseguit perdurar en el temps. Per Barba es tractava d’un “gran repte” descobrir què hi havia al darrere de tot plegat. “El que vam trobar és que el fet d’estar junts, a partir d’aquest sentiment de família, va ser allò que els va permetre fer front a tots els impediments que van anar trobant”, relata.
Si bé la proposta dura menys de dues hores – 95 minuts – el director reconeix que la gran quantitat de material que van anar trobant de la banda els va deixar molt sorpresos. Així doncs, agafant com a base un dinar familiar, van afegir converses i van intentar fugir de les entrevistes, les quals només van fer als membres del grup. Com a veus addicionals incorporen les de Jordi Cuixart, David Fernàndez i Núria Cadenes, amb qui parlen del vessant “més social del grup”.
Una família extensa i reivindicativa
Per Barba un dels aspectes claus de la banda és “la família Dharma”, no només entesa com a família de sang, sinó de “col·lectivitat”. “Podries pensar que és una cosa del cognom, dels Fortuny, però no”, subratlla, “si entres a la conjunció passes a ser-ne part, no sé si es remunta a l’època de la comuna, però es tracta d’una filosofia que tenen molt inculcada”. Una manera de treballar que també es veu reflectida en la seva feina i que possiblement els va ajudar a “controlar els egos”, ja que cadascú “té el seu paper”.
Una altra de les peces claus pel director és l’activisme social que va fer el grup al llarg de tots els anys, un fet que els va convertir “en la banda sonora del país”. “Sempre s’han posicionat a favor de molts moviments històrics, així com de problemàtiques socials i polítiques”, assenyala, “i també és veritat que en alguns moments els va portar problemes”. Tot i això, Barba considera que també els va fer guanyar “coherència”, ja que el públic va copsar que es tractava d’un grup “compromès”.
Estrelles de rock internacionals
Un dels descobriments que més van sorprendre a Barba va ser la projecció internacional que va tenir la banda. “La magnitud de la Dharma en aquell moment era d’estrelles de rock, encara que ells mai s’han sentit així”, assenyala el director. Així, durant el procés de recopilació de material d’arxiu van trobar informació de gires que havien fet als Estats Units, Sudàfrica, Mali, Croàcia o Grècia, compartint cartell amb grans noms. “Han fet moltes coses de les quals no en som conscients”, insisteix.
Aquesta popularitat de la Dharma també es va fer palesa a l’estat espanyol, on per exemple “van omplir el camp del Madrid”, a més de fer gires nacionals. “El món de la música és cruel i a vegades tot passa molt de pressa, volem la novetat i ens cansem ràpid de tot, però ells van ser definitivament un dels primers grups espanyols de masses”, afirma.
El present i futur de la Dharma
Finalment, pel que fa al futur de la Dharma, Barba sosté que “tenen més ganes que mai”, i que més que parlar del que vindrà se centren en el “dia a dia”. Una mostra és el darrer gran concert que van fer al Sant Jordi – i que també surt al documental com un dels fils conductors – on van actuar amb artistes com Santa Salut, The Tyets o Maria del Mar Bonet. “Els seus assajos ens van fer veure que estan més vius que mai”, afegeix.
“M’agradaria que a través del documental s’entengui qui és la Dharma, que darrere hi ha una família que va tenir i té una gran transcendència”, apunta el director, “també permetrà descobrir les seves parts més íntimes, sensibles i divertides per entendre que el fenomen va més enllà d’allò purament musical”.
