Anna Rodriguez – Com a maresmenca, el Canet Rock té alguna cosa especial. Malgrat sis anys d’èxits, encara em costa de creure que un esdeveniment tan massiu passi al costat de casa. De fet, mirant enrere, sembla impossible que aquell festival ressuscitat el 2014 (amb cues infinites i sense cobertura), s’hagi consolidat en una cita que any rere any atreu 25.000 persones (entrades exhaurides des de febrer), mantenint l’esperit reivindicatiu que el va fer néixer i amb un cartell capaç de reunir el bo i millor de la música catalana.
Suposo que una part de l’èxit està lligada a oferir una proposta apta per a tots els públics: perquè si bé qui acudeix en massa és la “jovenalla”, mantenir l’aposta per grups tan consolidats com Elèctrica Dharma o Els Pets fa que tothom se’l pugui seguir sentit seu. Però més enllà dels nostres clàssics, a la marató de dansa i càntics esgargamellats tampoc han faltat Oques Grasses, Zoo, Doctor Prats o Buhos, sense dubte, els ganxos d’aquesta edició. Al seu costat, Roba Estesa, Suu o Ju s’estrenaven a l’escenari del Pla d’en Sala. Un altre novell ha estat Guille Milkyway, qui ha repartit amor a tots els assistents al ritme enganxós del disco indie de La Casa Azul. “Mai hauríem pensat que tindríem l’oportunitat de tocar al Canet Rock”, deia Milkyway agraït. Més combativa ha estat l’actuació de Xavi Sarrià i el Cor de la Fera, qui ha portat a la cita la seva proposta en solitari. Amb tot, l’ex Obrint Pas no ha perdut l’oportunitat de jugar amb els sentiments de tots en recuperar himnes com “La Flama”, que ens han fet viatjar pels camins de la nostàlgia.
Tot i això, la intervenció més reivindicativa ha estat la de les germanes i el nebot de Jordi Cuixart, qui han recitat, al so del darrer disc d’Elèctrica Dharma, una poesia del president d’Òmnium. Així, mentre les pantalles gegants feien memòria dels presos polítics i els exiliats, l’esplanada s’ha omplert d’un cant – aquest sí unitari – : “Resistir és vèncer, estimar és compartir”. I aquests només són uns quants: Itaca Band, La Pegatina, Josep Maria Mainati Els Catarres han acabat d’arrodonit la nit. En resum, un èxit rotund que ni la xafogor asfixiant ni les esquitxades puntuals de pluja han aconseguit fastiguejar. Tot i això, no tot ha estat de 10. Malgrat tenir un inici marcadament femení, al Canet li hem de posar un gomet vermell pel que fa a la paritat, ja que els grups mixtes o no compostos només per homes han estat en evident desavantatge.
Però vaja, la Gemma de Roba Estesa ja ho avisava des de l’escenari, “això no només passa al món la música”. Aleshores, potser millor posar l’accent en l’altíssima qualitat de grups convocats, com la d’aquest septet tarragoní, completament format per dones que apropa el folk a les masses, i celebrar la posada en marxa d’un protocol contra les violències masclistes. En qualsevol dels casos, posat el punt final del Canet Rock, ja només queda esperar a la pròxima edició de la “festa major de Catalunya”. Sense grups confirmats, les entrades ja són al web. Qui avisa no és traïdor i tots sabem que cada any volen.
