L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol s’ha demanat perdó a si mateix i als catalans per tenir uns diners a Andorra sense declarar que, segons la seva confessió el 25 de juliol del 2014, procedeixen d’una deixa del seu pare; ha negat ser “un corrupte” i ha admès que pateix per la seva família i Catalunya. “Sobretot haig de demanar perdó a la gent del meu país. Això és el que compta. Pot semblar una figura literària, això de demanar perdó al jove que era jo fa més de 60 anys, però no ho és. No sé ben bé què és, però, en qualsevol cas, no és una figura literària. És l’expressió d’un dolor”, admet en el llibre ‘Jordi Pujol, entre el dolor i l’esperança’ (Editorial Proa i Enciclopèdia) de Vicenç Villatoro publicat aquest dimecres.
Segons Pujol, demana perdó no amb ànim de rehabilitació perquè manifesta la voluntat d’assumir uns errors personals que viu “amb ràbia i vergonya”, però no vol caure en la desesperació que el porta a autodestruir-se. De fet, defineix diversos cops el que ha passat com un “trencament” i admet que costa entendre que ha acceptat tenir uns diners a l’estranger no declarats a Espanya, que no va utilitzar ni va gastar, i que això ha generat tristesa, decepció, indignació i l’ha obligat a reflexionar sobre si mateix.
“És veritat que estic imputat, però sense cap mena de prova que m’involucri en fets de corrupció. Jo no sóc un corrupte”, afegeix Pujol en la seva defensa, i assegura que està preparat per anar a la presó, per a la ruïna i per a la mort, però no per al deshonor i la vergonya pública. Des del penediment i un sentiment de culpabilitat, assumeix que la recuperació de la seva figura serà “lenta i dolorosa, i en el millor dels casos no serà completa”, i que des del primer moment es va apartar de la vida política i social. Segons Pujol, ha patit un “acarnissament intens i furiós” i desconeix si la història l’absoldrà, però reivindica el que va fer a la Generalitat durant els 23 anys dels seus governs juntament amb el paper d’ajuntaments, diputacions i altres entitats, com també de gent d’altres partits.
Sobre si veu possibilitats d’introduir elements de pacificació, diàleg i negociació en el procés independentista, Pujol constata que “no hi ha hagut un intent seriós de restablir ponts de diàleg i de negociació, d’autèntica negociació, no per perdre el temps o per tergiversar”. “Jo no vaig impulsar el moviment independentista”, ha recalcat l’expresident català, després de recordar que durant anys va situar la reivindicació de Catalunya dins un projecte espanyol i europeu, i va frenar iniciatives de ruptura o distanciament. Després d’advertir que no contribuirà al fet que la política sigui un “i tu, més”, ha deixat clar que no estirarà la manta per més que l’hi demanin, arran d’un comentari que va fer durant la seva compareixença al Parlament per parlar de la causa contra ell i la seva família.
També creu que per tirar endavant qualsevol projecte col·lectiu a Catalunya cal tenir “la casa ordenada, i no ho està”, tot i que entén que Catalunya reclami respecte per la seva identitat i institucions i que demani més autogovern i una reforma de l’estructura política de l’Estat. “No tant la independència, excepte en algun moment de tensió especial, com ara fa una part molt important del poble català”, subscriu Pujol, que ha avisat que el nacionalisme català -independentista o no- pot ser un factor important de desgavell en la política espanyola. En la seva opinió, sembla evident que Catalunya “no aconseguirà la independència” malgrat l’augment dels qui la defensen, però pot crear una situació que perjudiqui seriosament l’estabilitat de l’Estat, i per això ha cridat a fer un esforç per a l’acostament i trobar un clima de diàleg que permeti precisar el punt en el qual es van espatllar les relacions.
Sobre les acusacions de presumpte finançament irregular de Convergència, Pujol ha precisat que molts partits i polítics europeus, també espanyols, han tingut problemes semblants “però en cap no hi ha hagut l’acarnissament que hi ha hagut contra CDC”. Tot i que assegura que pot admetre que hi pot haver casos en què hi ha hagut actuacions incorrectes i punibles, creu que amb l’increment de la tensió de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya la mobilització política, policial i jurídica contra ell i contra CDC “s’endureix molt, i es mobilitzen tota mena d’instàncies, legals o no, que esquitxen a tothom”. També es refereix a la crisi de l’espai convergent, en la qual creu que han participat diferents factors, començant per la crisi econòmica, la voluntat de Convergència de refundar-se i l’afectació de casos de corrupció reals o suposats, sumat al “mal” que ha provocat a la seva persona. Des de la seva confessió, ara no és membre de CDC ni de cap de les formacions que han heretat l’espai, però ha puntualitzat que això no implica que no s’hi senti vinculat.
Malgrat tot, considera que la manera com s’ha abordat la crisi que ha derivat de la seva confessió dins de Convergència es podria haver fet “de manera més serena, i salvar més mobles, força més”. En relació amb la seva família, explica que amb Marta Ferrusola van tenir set fills per “fe cristiana i patriotisme”, i reconeix que no va complir prou bé com a pare de família i que va ser culpa seva. “Una culpa que no haig de traslladar als meus fills ni a la meva dona. Sobretot a la meva dona, que és qui mentre va poder actuar sobre el conjunt de la família, ho va fer amb eficàcia. Després no tant. I me’n considero especialment responsable, més aviat perquè soc i era el cap de família”, exposa. Pel que fa a si ha volgut assumir els problemes dels seus fills, creu que pot ser que sigui així però apunta: “Soc com soc. I en tot el que ens passa alguna responsabilitat moral haig de tenir”.
Tot i que manté la fe cristiana, sense l’entusiasme de la seva joventut, admet que no el consola prou ara que viu una “crisi profunda” i una resignació que l’ha repercutit en les seves relacions humanes en general i també en la família. Respecte a si situa el cas Banca Catalana en l’àmbit dels errors personals, ho nega i destaca que “no hi va haver cap error ètic i, en tot cas, si n’hi va haver cap, va ser tècnic o professional, però sobretot d’excés d’il·lusió”.
En la presentació del llibre, Villatoro, també acompanyat del periodista Josep Ramoneda, ha explicat que recull el que s’ha plasmat en diverses trobades presencials i analògiques, la primera de les quals va ser el febrer del 2019 i l’última l’estiu de l’any passat, i que té la sensació d’haver demanat a Pujol el seu “testament polític”.
