Lluís Gendrau és el director del Grup Enderrock, un projecte empresarial dedicat a la difusió de l’escena musical catalana que té com a vaixell insígnia la revista Enderrock. Aquest 2023, la publicació commemorarà el seu 30è aniversari i el proper 9 de març se celebrarà a Girona la 25a edició dels Premis Enderrock, els guardons de referència de la música catalana. En Lluís parla amb passió d’aquesta trajectòria i, sobretot, dels projectes que tenen en marxa. Tal és l’ardor que la gravació de l’entrevista està amenitzada amb un instrument de percussió: els constants cops a la taula de l’entrevistat.
El 2018 vau celebrar el 25è aniversari de la revista. Com va començar aquesta aventura?
L’Enderrock és fruit de la dèria d’un grup de periodistes, als quals ens agradava la música, que ens vam ajuntar per fer una revista musical que també havia de tractar temes juvenils. Tots vam posar-hi una mica de calés, vam muntar una associació cultural i vam crear l’Enderrock. Era un moment en què es deia que el rock català era un invent de la Generalitat fet amb diner públic. Nosaltres crèiem que no, al contrari: que gràcies a aquesta inversió pública s’havia creat tota una estructura de petits segells, que hi havia molts grups i que cada cop hi havia més gent que els seguia. El concert del Sant Jordi de l’any 91 va ser un punt d’inflexió, que va marcar un abans i un després, i que va crear les bases del que havia de ser l’escena musical moderna del país. Ens semblava que hi havia d’haver un mitjà de comunicació que recollís aquesta essència del panorama musical.
Com ha canviat l’escena al llarg de tot aquest trajecte?
Ha canviat radicalment. En aquell moment era una escena incipient, amb poca estructura, amb poca musculatura industrial… Fa 30 anys sortien en català al voltant de 200 discos l’any. Actualment se’n publiquen més de 1.000. Per tant, l’escena s’ha multiplicat per cinc. Hi ha molta més indústria i, sobretot, s’ha creat un circuit de festivals i programadors musicals que fa que la salut musical del país sigui molt diferent. En aquest moment vivim una eclosió musical.
Has esmentat el concert del Palau Sant Jordi de 1991, però ara Zoo i Oques Grasses han tornat a omplir aquell recinte.
En aquests 30 anys hi ha hagut 6 generacions musicals. Una generació musical en aquest país es produeix en un període que dura 8 anys de mitjana. La del rock català va funcionar del 91 fins a finals de segle. Aleshores es va morir el Carles Sabater i es va acabar Sau, Sangtraït va plegar, Sopa de Cabra també va plegar i es va morir en Marc Grau, que era el productor del so del rock català, i amb això es va acabar una etapa. A partir del 2000 fins el 2008 es crea una nova etapa del que en podríem dir el pop català: Mishima, Antònia Font… A partir de 2008 creixen nous grups del pop-folk: Amics de les Arts, Manel, Mazoni… Sumem-hi vuit anys més i veurem com hi ha l’eclosió del mestissatge: La Pegatina, Txarango, Oques Grasses… Actualment la nova generació fa música urbana, una escena amb un nou públic i una nova manera d’accedir a la música. Ens hem sabut anar adaptant a cada una d’aquestes generacions que s’anaven produint. El fet que hi hagi noves generacions demostra la bona salut de l’escena musical.
Aquestes onades que tu apuntes tenen relació amb l’escena internacional o no necessàriament?
Hi ha connexions internacionals perquè la gent es fixa amb el que passa a fora, però vivim en un mercat molt propi, que té molt a veure amb el funcionament del mercat espanyol, però també amb el mercat mediterrani. Hi ha una idiosincràsia pròpia. La Nova Cançó és un fenomen que es produeix només als Països Catalans i això s’exporta després al País Basc, a Galícia, a Cuba… Té connexió, evidentment, amb la cançó francesa i italiana, però són fenomens molt autòctons. Crec que el mercat català funciona de manera molt autònoma. Vist des de fora això sembla molt estrany. Les multinacionals que s’estableixen a Madrid miren què passa en aquest reducte de la Gàl·lia que són els Països Catalans i diuen “com pot ser que aquí hi hagi grups que venguin 100.000 discos i no tingui repercussió fora d’aquell mercat?”. Això també fa que siguin productes difícils d’exportar. Però, de vegades, en les dificultats hi ha les oportunitats: el fet que sigui una cosa tan pròpia i arrelada fa que sigui molt original. Grups com La Pegatina, Obrint Pas o Txarango eren capaços de fer gires europees amb un so molt propi del mercat català.
Pot ser que en l’aspecte musical sigui on estiguin més vertebrats els Països Catalans?
Jo ho tinc claríssim. Per mi i per la revista el mercat de referència són els Països Catalans. Els artistes que apareixien al primer número ja eren del País Valencià, de les Illes i del Principat. Hi ha una interrelació en tots els sentits. El públic consumeix indistintament artistes ja siguin de València, de les Illes o de Catalunya. La indústria discogràfica fitxa per igual artistes que canten en català als diversos territoris. Les gires també es plantegen en termes de Països Catalans. Quan Zoo fa la seva gira, el seu principal concert es fa a Barcelona al Sant Jordi. Quan Antònia Font reapareix, fa concert a Mallorca, Barcelona i València… Aquesta triangulació dibuixa perfectament el mapa cultural dels Països Catalans.
Feu també uns premis Enderrock de la música balear. Entenc que no en feu de la música valenciana perquè aquest paper ja el fan els premis Ovidi.
Hi ha els Ovidi i els Carles Santos. Ja està ocupat aquest espai. Nosaltres col·laborem amb els premis Ovidi, participant del jurat i col·laborant amb la difusió. En el cas de les Balears, fa cinc anys vam veure que hi havia una revolució de l’escena illenca, amb molts grups nous que estaven apareixent, que eren d’una generació que venia després del final d’Antònia Font. Vam proposar a les institucions de fer aquests premis i la gent ens comenta que el que ha passat en aquests cinc anys és espectacular. És l’únic mercat dels Països Catalans on continua augmentant la producció de discos en català any rere any. En aquests cinc anys deu haver augmentat un 50%, la qual cosa vol dir que hi ha una escena interessantíssima, amb una qualitat i diversitat brutals. L’últim any que vam fer els premis al Teatre Principal de Palma es va demostrar que són un punt de trobada, on la gent hi descobreix projectes que no coneixien i on s’hi visualitzen moltes propostes. Han ajudat a regenerar l’escena illenca.
L’espanyolisme va atiar una polèmica pel cost del catxet d’Antònia Font a les Festes de Sant Sebastià de Palma.
Fa 30 anys hi havia aquest concert dels quatre grans al Sant Jordi. Després, Sopa de Cabra també omple uns quants Sant Jordis. Actualment hem tingut també Sopa, Oques Grasses, Zoo, el concert d’Eufòria… Hi ha una potència de l’escena que fa que hi hagi artistes de masses. Quan passen aquestes coses vol dir que la música és transversal i deixa de ser només el reducte d’uns quants que escolten música en català. Els que són capaços de generar molta demanda poden triar l’oferta. El retorn d’Antònia Font ha provocat molt interès del públic i han pogut triar el nombre de concerts que feien i marcar el preu del catxet. Oques Grasses també ha fet una gira de només deu concerts marcant ells el seu propi preu.
Hi ha molta gent preocupada pel consum cultural en català de les noves generacions.
Estem en un moment en què hi ha una producció molt alta, que hi ha més qualitat que mai, fent produccions que són equiparables a les grans produccions internacionals. Això és molt interessant perquè les ràdios comercials reconeixen que hi ha qualitat i que tenen més oferta que mai. Això vol dir que el català és més present cada vegada a la radiofòrmula, tot i que després la seva programació està limitada al voltant d’un 12% arran del pacte que han fet amb el CAC. No s’arriba al 25% marcat per la llei: és una llei que deu tenir uns 25 anys i que encara està en procés de pròrroga pel que fa al compliment. És un cas força curiós. Però en tot cas, sí que és cert que hi ha un esforç de les radiofòrmules per arribar a les quotes i ho poden fer actualment sense haver de fer coses estranyes ni grans esforços perquè hi ha prou ofertes. Sí que és veritat que el mercat de les festes majors funciona amb artistes del país, però cal dir que la música en català encara és minoritzada. Si vas a qualsevol escola o institut veus que la majoria dels nanos consumeixen sobretot música llatina. Que estiguem en un 15% de consum segons els mitjans o que les festes majors programin al voltant d’un 40% en català vol dir que encara estem per sota d’esdevenir una oferta majoritària.
Actualment s’ha pres molta consciència respecte el feminisme. Ha canviat el paper de les dones en la música?
Si ens mirem les portades dels primers 10 anys d’Enderrock, crec que hi apareixen molt poques dones. Hi havia anys que no publicàvem cap dona en portada, però era perquè no hi havia oferta en aquest sentit. Al rock català, més enllà dels Bars i de la baixista de Sangtraït, pràcticament no s’hi veien dones. Darrerament sí. Les dones han fet una revolució. En el món del rap i del hip-hop les cantants que canten en català estan marcant un nou paradigma de l’escena de les músiques urbanes. Les veus femenines estan liderant aquesta escena amb una manera nova de cantar i amb uns continguts molt diferents a nivell de lletres. No només en aquest àmbit. En aquest moment pràcticament la producció d’obres musicals està equilibrada entre els homes i les propostes femenines o mixtes. No hi ha cap problema per poder fer una programació amb artistes femenines al mateix nivell que els homes, tot i que segurament encara els falta un plus de reconeixement.
S’ha parlat d’un possible excés del mercat de festivals. També de vegades sembla que molta de la música en català tingui un so pensat per aquest mercat de festivals i festes majors.
Això ho regula el mercat. Catalunya és un país de festivals. Qualsevol ajuntament, més enllà de la festa major, s’ha inventat un festival. Vol dir que és un reclam i que funciona. No és nou: ja en l’època del Canet Rock, aquest país ha estat pioner a l’hora de muntar festivals de diversos dies. Crec que això enriqueix el país perquè ajuda als artistes que surten al mercat, dona visibilitat als artistes i, alhora, atrau públic i genera turisme cultural. A Barcelona és claríssim: els grans festivals musicals que té la ciutat com el Sónar, el Primavera Sound o el Cruïlla, atrauen públic que ve de fora. Que la música sigui un pol d’atracció cultural, jo crec que és molt interessant. Aquests esdeveniments creen una demanda i, per tant, hi ha molts grups que pensen en adaptar-se a aquests formats. El mercat també reclama aquest tipus de grups festius. Els grups adapten el seu repertori a la demanda del mercat. Però paral·lelament, a la contra d’aquest mercat més comercial, apareixen espais alternatius amb grups de punk i altres estils que no són els mainstream. El fet que hi hagi aigües subterrànies i aigües superficials fa que el mercat sigui més ric que mai.
Enguany se celebra el 25è aniversari dels Premis Enderrock, que s’han acabat convertint en els premis de referència de la música catalana. Com valoreu aquesta trajectòria?
Tot és fruit d’una necessitat. Quan Enderrock va sortir com a revista, teníem els lectors, teníem alguns anuncis institucionals i el mercat comercial. Per desgràcia, en aquest país, les grans marques del mercat i les grans agències de publicitat no tenen en compte els mitjans en català. Per sobreviure fent una publicació t’has d’especialitzar en un mercat intern. Nosaltres ho hem fet en l’àmbit de la música. Hi ha festivals, mànagers, discogràfiques, estudis de gravació, cicles de concerts… que ens permeten tenir publicitat. Per arribar a tot arreu ens hem obligat a diversificar les nostres plataformes i al voltant de la revista hem creat tota una xarxa de complicitats: per sostenir una revista musical en català en un mercat petit com el nostre no n’hi ha prou amb la publicitat i amb les vendes. Has de crear una xarxa de sinergies amb la indústria musical. Això ho hem fet creant un concurs de grups nous -el Sona9-, organitzant concerts i festivals, editant llibres, DVDs i discos, i també muntant uns premis musicals. És fruit de la necessitat de crear un ecosistema que visualitzi que aquest mercat funciona, té èxit i té uns referents de qualitat. Els premis van començar amb una festa a la sala Bikini en què triàvem els grups que més ens agradaven i els donàvem uns premis. Actualment ja hi ha una gala, en la qual hi haurà dotze actuacions aquest any que dibuixen un país amb una salut musical potentíssima. Enguany per primera vegada TV3 ho passarà pel primer canal. 45.000 vots en dues rondes signifiquen que hi ha molta gent interessada en seguir els artistes catalans. Si aquest fos un país amb un estat propi tindríem un mercat musical perfectament consolidat.
Ja se sap que Els Catarres i Zoo són els més nominats per votació popular
Sempre intentem que els premis mostrin on som, d’on venim i què està sorgint. És a dir, ensenyem els grups consolidats del moment, els grups emergents i recordar la història. Al llarg de 25 anys hem donat més de 700 premis i una cosa que a mi m’ha fet sentir orgullós és poder reconèixer artistes que han deixat una petjada en la història musical, com ara La Trinca, el Toti Soler, el Pi de la Serra, el Llach, la Bonet… Aquest any reconeixerem el 50è aniversari del primer disc d’Esquirols i, alhora, a la Marina Rossell, que també és una de les veus de referència, no només al nostre país, sinó que ella canta a Turquia, a Grècia, a França i arreu de l’estat i és una veu que està a punt de complir cinc dècades de carrera. M’agrada reivindicar aquests noms.
Hi ha alguna sorpresa que es pugui avançar?
La celebració dels 30 anys de la revista començarà amb aquesta 25a edició dels Premis Enderrock. Farem un número especial el mes d’abril per commemorar els 30 anys i hi haurà un cicle de concerts al Palau Robert que estem acabant de dissenyar. També farem un Festival Enderrock a la tardor, editarem un número que vincula art i música recollint els artistes i dissenyadors que han fet portades de discos del qual en sortirà una exposició en col·laboració amb el Museu del Disseny de Barcelona. Tancarem l’aniversari amb un seguit de produccions pròpies, com ara un documental.
Si haguessis estat músic, què t’hagués agradat tocar?
A mi sempre m’ha agradat molt el blues. M’agrada la música que et provoca pessigolles a l’estómac i el blues m’emociona especialment. Que una música et pugui emocionar o que et recordi quan eres petit o qualsevol moment de la teva vida, em sembla brutal. Fins i tot la gent gran que perd la memòria, segons amb quines cançons tornen a reviure moments. Hi ha un calaix del cervell on la música queda guardada i acaba essent una manera d’explicar vivències i records. La música té un poder fascinant.
Vas ser president de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català. Com veus la situació de la premsa en català. També hauríem de parlar de la premsa en paper. Potser molts grups volen sortir a la portada de l’Enderrock, però la llegeixen en paper?
És veritat, la portada és cobejada. Hi ha representants que em diuen “si surto a la portada d’Enderrock i a tal ràdio, triomfo”. M’alegra que sigui així. Això vol dir que tenim moltes més propostes de portada que les que ens hi caben. A la redacció aquest tema sempre ha estat un debat i acabem triant la portada que ens creiem. Si no ens la creiem, no podem acabar-hi posant un artista, per molt que hi hagi una companyia a darrere o que algú hi posi molt interès. Si hi posem un artista és perquè hi veiem qualitats: això és sagrat. A partir d’aquí, jo crec que la revista en paper encara té tot el sentit perquè ens permet fer aquells reportatges que la gent es guarda. Hi ha molts lectors, tant grans com joves, que encara aprecien el paper. Sempre recomano llegir la revista escoltant la música dels artistes dels quals parlem en cada un dels reportatges. Ara bé, la revista no pot ser només en paper: també és el format digital, la web, les xarxes socials… Amb aquest trentè aniversari farem un redisseny de la revista amb el dissenyador Sergi Opisso i, a més, renovarem la web. També estem fent un podcast cada mes amb el contingut de la revista. L’Enderrock són continguts musicals posats en qualsevol format, el màxim de rigorosos i transversals possibles. Aquesta és la clau del seu èxit.
