Enric Valor i Vives (Castalla, 22 d’agost de 1911 – València, 13 de gener de 2000) fou un narrador i gramàtic valencià. Va fer un dels més importants treballs de recol·lecció i recuperació de la lexicografia valenciana i fou un dels principals promotors de l’estandardització i normativització del valencià.
Enric Valor nasqué al si d’una família benestant rural de Castalla (l’Alcoià). Va estudiar per a mestre mercantil a l’Escola de Comerç d’Alacant i després es dedicà a la indústria del calcer, primer a Castalla i després a Mallorca, on va impulsar la Secció Jurídica de la Unió Nacional de Fabricants de Sabates.
És a Alacant on Enric Valor comença la seua tasca com a periodista i escriptor. L’any 1930, als dinou anys, entrà en la redacció d’El Tio Cuc, un periòdic satíric d’ideologia republicana. Inicialment aquest periòdic escrivia en un valencià prou dialectal, amb una ortografia castellanitzada. Valor va publicar un curs d’ortografia, seguint les normes fabrianes, la qual cosa va convertir El Tio Cuc, a poc a poc, a la normativa actual.
Proclamada la República, i dins de l’eufòria republicana, desenvolupà també la seua faceta com a activista polític. Publicà articles de caràcter valencianista al diari El Luchador d’Alacant. El 1933 va fundar l’Agrupació Regionalista Alacantina, que tenia per objectiu la unificació i l’assoliment de l’autonomia valenciana. Dins d’aquesta agrupació va fer un programa de ràdio a Alacant, on el mateix Valor parlava de nacionalisme i de l’Estatut del País Valencià, estatut que la guerra va truncar. També col·laborà en la premsa nacionalista valenciana a València, com ara a La República de les Lletres, El Camí o El País Valencià.
Arriba a la ciutat de València poc abans de la Guerra Civil i, encetada aquesta, es va concentrar a defendre la República. Després de la guerra, hagué de restringir la seua activitat política i es concentrà a l’obra literària. Al principi dels anys cinquanta, començà amb l’obra rondallística, que després resultaria en les Rondalles valencianes (1950-1958). Al llarg de la dècada dels seixanta, encara sota l’ombra de la censura del franquisme, va tornar a l’obra lingüística. En aquests anys començà a contactar en la clandestinitat amb els nacionalistes valencians més rellevants que havien sobreviscut la guerra, participant en nombroses tertúlies i posant les bases de la recuperació dels anys posteriors.
Davant la tasca que estava duent a terme, el règim de Franco empresonà Valor per motius polítics del 1966 al 1968. Només eixir de la presó i, en les seues paraules «sense haver aprés la lliçó», s’involucrà en la fundació de la primera revista en valencià després de la guerra. Així, va ajudar a fundar la revista Gorg, que va durar només tres anys pels entrebancs censors de la dictadura. Pocs anys després tornaria amb Els Quaderns Gorg, on escrivia articles de caràcter nacionalista, articles que també publicava en paral·lel, juntament amb lliçons de gramàtica, a diaris d’Alacant i València.
Després de la mort de Franco, Enric Valor pogué difondre lliurement les seues idees i obra literària. Al llarg dels anys huitanta i noranta, va formar part entre altres de l’Institut de Filologia Valenciana, de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. D’altra banda, començà a rebre nombrosos homenatges, distincions d’agraïment i premis literaris i lingüístics, com ara el Premi de les Lletres Valencianes de l’Ajuntament de València (1985), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) o la Creu de Sant Jordi (1993).
Al llarg dels anys noranta va ser investit doctor honoris causa per diverses universitats: la Universitat de València (1993), la Universitat de les Illes Balears (1998), la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana (1999), la Universitat d’Alacant (1999) i la Universitat Politècnica de València (1999). Així mateix, el 1999 es va promoure la seua nominació per al premi Nobel de literatura, impulsada per diverses entitats públiques i privades, tot i que finalment no va fructificar.
Enric Valor va morir a la ciutat de València el 13 de gener de 2000 als 88 anys.
Obra lingüística
Dins de la seua obra lingüística hem de començar pel seu impuls en l’ús de les normes fabrianes al setmanari El Tio Cuc d’Alacant. Va ser col·laborador en la realització del Diccionari català-valencià-balear, dirigit per Francesc de Borja Moll, subministrant lèxic del valencià meridional.
Amb Carles Salvador i Sanchis i Guarner, va ser un dels grans propulsors de la normativització del català al País Valencià, difonent la gramàtica de Pompeu Fabra amb obres com Curso de lengua valenciana (Gorg, 1961), Millorem el llenguatge (1971) i Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano (1973), que es pogué publicar en valencià l’any 1977 (Tres i Quatre). El 1983 publicà La flexió verbal (Tres i Quatre), posant ordre en la conjugació verbal del País Valencià i que és encara un referent per a la normativa actual dels verbs valencians.
Al 1973 formà part de la Comissió Interdiocesana Valentina per a la redacció de textos litúrgics en valencià, que estava dirigida pel pare Pere Riutort juntament amb altres intel·lectuals com Josep Gea Escolano, Josep Alminyana i Vallés, Josep Amengual i Batle, Francesc de Borja Moll, Beatriu Civera, Joan Josep Senent Anaya, Manuel Sanchis Guarner, Xavier Casp, Vicent Sorribes Gramatge o Francesc Ferrer Pastor. La comissió, impulsada per l’arquebisbat de València, va culminar en la publicació a finals del 1975 del Llibre del Poble de Déu, una recopilació de textos litúrgics en valencià.
A banda de totes aquestes obres de lingüística, cal destacar la gran riquesa lexicogràfica de la seua obra literària, en particular les seues rondalles, que arrepleguen el vocabulari i les llegendes de moltes comarques valencianes.
Obra literària
La seua obra més coneguda són les Rondalles valencianes (1950-1958), on recopila i dona caràcter literari a 36 rondalles populars valencianes. Altres obres d’estil similar són les Narracions de la Foia de Castalla (1953) i Meravelles i picardies (1964-1970).
La seua primera novel·la (que va iniciar entre els anys 1940 i 1950, però que es va reelaborar fins a la seua publicació el 1960) és L’ambició d’Aleix. Potser la seua obra novel·lística més important és el Cicle de Cassana, que consta de tres novel·les: Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’horitzó (1991). Aquesta trilogia, el Cicle de Cassana, representa una recuperació de la memòria col·lectiva del 1916 al 1939. El 1982 publicà La idea de l’emigrant.
Font: Viquipèdia
