Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 – València, 27 de març de 1993) va ser un periodista, escriptor i un dels més importants poetes valencians del segle xx i dels més reconeguts en valencià. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d’ell s’ha dit que és el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March i Joan Roís de Corella.
Biografia
Va nàixer en 1924 en una família de forners de Burjassot, on va transcórrer la seua infància. Malgrat tindre un bon record de la seua infància a Burjassot, aquesta va estar marcada per diversos episodis tràgics, com la guerra i la mort de familiars, que tingueren una forta influència en la seua obra posterior. A l’edat d’un any, el seu avi va ser assassinat d’un tret d’escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d’herència. Anys més tard, va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Aquestes morts familiars de la seua infantesa serien recordades més tard en els llibres L’ofici de demà i Coral romput.
Cap als anys 1935-1936 va començar a escriure poesia i abans d’esclatar la Guerra Civil espanyola (1936-1939) ja havia compost algunes peces teatrals. La guerra va esclatar quan ell tenia dotze anys i marcaria la seua obra amb la mort com un tema recurrent. Va haver de deixar els seus estudis durant el conflicte bèl·lic però va continuar llegint llibres, entre altres de García Lorca, Teodor Llorente i Antonio Machado. En acabar la guerra va començar a treballar de forner, com son pare, i més tard va treballar d’orfebre, mecanògraf i ordenança.
Més tard, va passar la joventut a la ciutat de València, on s’aficionà a la literatura de manera autodidacta: els autors que més l’influïren en aquesta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb díhuit anys, va publicar el seu primer article al diari Jornada i, a partir de llavors, se n’anà a estudiar periodisme a l’Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursà la carrera com a becari; tres anys després feu el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, dirigit per un dels més reconeguts periodistes valencians del segle xx, Martí Domínguez i Barberà, en què feia tota mena de reportatges. Allí es feu amic de Joan Fuster i de Manuel Sanchis i Guarner i establí una relació amb la seua futura muller, Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casà amb Isabel, amb la qual va tenir una filla que va morir als quatre mesos: així s’ancorava per sempre el tema de la mort en la seua obra i, en particular, en Coral romput, Primera soledad (1988) i La nit en eixa feta. Poc després, va tenir dos fills més, Carme i Vicent. El 1958, arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ocupar fins a l’any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa». Despatxar-lo del diari va comportar per a ell una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que li permeté dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es traslladà a viure a Benimodo (la Ribera Alta), convidat oficialment per les autoritats, i combinà la poesia amb la prosa.
En els últims anys, encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com els de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (Conflent) i el dels Premis Octubre el 1990. Vicent Andrés Estellés morí el 27 de març del 1993, als 68 anys, a la ciutat de València, deixant una abundant obra inèdita.
Font: Viquipèdia
