Miquel Martí i Pol va néixer a Roda de Ter el 19 de març de 1929 i va morir a Vic l’11 de novembre de 2003. Avui es compleixen 19 anys de la seva defunció. Va ser traductor, escriptor i poeta, essent un dels poetes més populars de les lletres catalanes.
De família humil, va estudiar a l’escola del poble fins als 14 anys. Poc després va entrar a treballar a la fàbrica Tecla Sala. En aquell moment ja va començar a escriure poemes en castellà i, als 15 anys, va publicar els primers versos en una revista local.
El 1946 va fer les primeres temptatives d’escriure en català. Anys més tard va renunciar a publicar en castellà i, de fet, no va enviar a impremta cap dels poemes escrits en aquesta llengua, tots anteriors al 1948. Aquell mateix any, als 19 anys, va patir una tuberculosi pulmonar i va haver de passar dotze mesos al llit. Va ser durant aquesta llarga convalescència que va descobrir els grans poetes catalans. La influència dels grans noms de la literatura catalana es va començar a notar. En els versos li van començar a aparèixer alguns trets de la poesia neopopular i del mestratge ribià. Era l’inici de la poesia social. Amb el temps, Martí i Pol també agafaria com a referència altres models contemporanis com Joan Vinyoli, Blai Bonet i Albert Manent. Sense oblidar el nom del poeta Salvador Espriu, convertit, després de la publicació de La pell de brau, en tot un símbol de la lluita antifranquista.
El 1953 es va presentar al Premi Óssa Menor i el va guanyar amb el llibre Paraules al vent (1954). Va ser l’inici d’una etapa d’introspecció i de recerca en els paràmetres de la metafísica i de la pregària amb el ressò de Blai Bonet. El 1955, a Palma, va publicar Quinze poemes (1955). La ploma del poeta, però, va tornar a la poesia de caràcter social i a la dècada del 1950 va apel·lar a la col·lectivitat i a l’orgull de classe; va publicar les obres El fugitiu i La fàbrica (1959), que no veurien la llum fins als anys setanta. El 1966 va publicar El poble, on es percep la influència directa dels versos de Jacques Prévert.
Es va casar amb Dolors Feixas el 1956, amb qui va tenir una filla el 1958 que es deia Maria Àngels Martí Feixas i un fill el 1965 que es deia Jordi Martí Feixas. Durant la dictadura franquista va participar en moltes activitats culturals catalanistes, i va col·laborar amb el PSUC.El 1969 van començar a aparèixer els primers símptomes de la malaltia que l’acompanyaria fins a la mort i que, a poc a poc, el deixaria sense mobilitat i amb dificultats de parla, l’esclerosi múltiple, la qual cosa va causar que l’any 1973 hagués d’abandonar la feina a la fàbrica. Tot i les restriccions imposades per la malaltia, va continuar publicant molta poesia de gran qualitat. El 1971 va ser finalista del Premi Carles Riba de poesia amb el llibre de poemes Vint-i-set poemes en tres temps (1972), que tot just s’inicia: «Mireu-me bé: sóc l’altre». La malaltia traspuaria a la seva obra, com una metàfora del moment polític. L’esclerosi l’incapacitava, com el govern franquista incapacitava des de feia anys el poble català. El poeta havia pres consciència feia temps dels problemes de la classe treballadora i la poesia pretenia ser la veu d’un poble emmudit i malalt. En aquella època se sentia més lliure i va publicar La fàbrica (1972), uns versos en els quals la ploma de Miquel Martí i Pol era molt més satírica. El poeta havia trobat una nova manera de parlar del món.
Martí i Pol veia la mort molt a prop, però mantenia l’esperança i no es donava per vençut. La lluita vital s’escola pels versos del llibre Estimada Marta (1978), un best-seller poètic de la literatura catalana. El poble català, finalment, començava a despertar-se després de més de 30 anys de foscor i de silenci sota la dictadura de Francisco Franco i, al poeta, se li va estabilitzar la malaltia. Aquest paral·lelisme patriòtic va culminar en el llibre L’àmbit de tots els àmbits (1981).
Una altra vegada, el poeta va tornar al món interior. El 1984 va morir la seva primera dona, Dolors Feixas, i la llarga malaltia, el dolor i l’enyorança es poden tocar quasi amb la punta dels dits a Andorra: postals i altres poemes (1983) i Llibre d’absències (1984), un altre volum que va aconseguir un gran ressò social. El poeta vivia moments de gran solitud i de nostàlgia per la desaparició de la que havia estat durant molts anys la seva companya i la lluita contra la desesperança i contra la mort es deixava entreveure en els seus versos. El llibre Els bells camins (1987) va ser un punt d’inflexió. Mentrestant, Martí i Pol s’havia tornat a casar, el 1986, amb Montserrat Sans.
La seva obra va ser musicada per nombrosos cantautors, entre els quals destaquen alguns dels components de la nova cançó com: Maria del Mar Bonet, Ramon Muntaner, Celdoni Fonoll o Rafael Subirachs, i la relació era especialment fructífera amb Lluís Llach.
Martí i Pol autodidacta, aprèn francès i es converteix en traductor al català de Saint-Exupéry, Simone de Beauvoir, Apollinaire, Flaubert, Zola, Racine, Huysmans i Gianni Rodari entre d’altres. I obté el Premi Ciutat de Barcelona de traducció.
La seva poesia ha estat traduïda per nombrosos idiomes: castellà, el portuguès, alemany, anglès, italià, flamenc, eslovè, búlgar, rus o japonès, entre d’altres.
A partir d’aquest moment va començar una etapa de producció en què el poeta, que envellia, utilitzava la ploma per reflexionar i per recordar. Aquesta etapa va tenir un moment cabdal a Un hivern plàcid (1994), on se li allarguen els poemes i els versos, fins que troba un adolescent que parla per ell en un embat de rebel·lia al Llibre de les solituds (1997). En cap moment utilitza les paraules per parlar de la solitud. Es tracta de poesia social escrita i publicada als anys noranta. Encara el seguiran tres llibres més: Abecedari: una joia solidària (2001), Haikús en temps de guerra (2002) i Després de tot (2002). I a més es publica un llibre pòstum amb poesia inèdita que clou la producció en volum solt, Quietud perduda (2004).
El 1997 el Parlament de Catalunya va proposar a Martí i Pol com a premi Nobel, amb l’aval de 400 ajuntaments.
Morí l’11 de novembre de l’any 2003 a l’hospital de la Santa Creu de Vic.
Font: Viquipèdia
