Teodor Llorente Olivares (València, 7 de gener de 1836 – València, 2 de juliol de 1911) fou un poeta valencià, escriptor en llengua catalana i castellana. És el poeta més reconegut de la Renaixença valenciana, un dels personatges més decisius de les lletres valencianes contemporànies i l’autor del segle XIX que realitzà major i millor producció en valencià. Pel que fa a la seua producció en castellà, va influir entre poetes valencians d’estil romanticista del segle XIX, traduint també obres internacionals d’autors d’este estil literari.
Biografia
Nascut el 7 de gener de 1836 al núm. 29 del Carrer Serrans de València, al si d’una família de juristes, no debades son pare, Felicíssim Llorente i Ferrando, fou advocat i tinent d’alcalde de la ciutat de València.
Escriptor precoç, comença a escriure poemes als 14 anys. Teodor Llorente va seguir la carrera d’advocat i exercí la professió de periodista.
La seua dedicació per les lletres naix en l’adolescència, a través de la poesia en castellà. Comença a escriure en 1850, i en l’etapa de joventut, que finalitza vers 1866, serà quan compose més material en esta llengua. En 1855 va escriure L’amor del poeta, la seua primera poesia en valencià. En 1857 publica per primera vegada tres poemes en valencià al periòdic El Conciliador.
A la Universitat valenciana va cursar els estudis de dret i filosofia i lletres. En un principi, va escriure poesies en castellà. Però, havent llegit Lo Gayter del Llobregat de l’escriptor català Rubió i Ors, va començar a compondre rimes en valencià. La visita que va fer a València el poeta mallorquí Marià Aguiló i Fuster acabà per guanyar-li a la causa valencianista, fins al punt de convertir-se a la figura més preeminent de la Renaixença a terres valencianes. Als Jocs Florals de la Ciutat de València del 23 d’octubre de 1859, va rebre una Flor d’Argent i Or pel poema La Nova Era. Tanmateix, a Llorente li costava recopilar o publicar en premsa les seues creacions, i fins a 1885 no recopilaria la seua obra poètica valenciana. La seua obra en castellà la publicaria, parcialment i per pressió de les seues amistats, en 1907, amb el títol Versos de juventud.
En 1860, instal·lat a Madrid tot preparant el doctorat, publica la seua primera traducció, una selecció de poesies de Victor Hugo amb pròleg de Castelar.
Al mateix temps conreava el periodisme en castellà. En 1861 dirigí el diari La Opinión, on va destacar per deixar en el diari un caràcter literari que anava més enllà de la publicació de la informació política. Quan el propietari, Josep Campo, decidira tancar el periòdic, Llorente li demanà que com a compensació li’l cedira, amb la condició de canviar el nom de la capçalera per a deixar clar que el futur Marquès de Campo ja no tenia res a vore amb la publicació. D’esta manera, Llorente fundà Las Provincias, el primer número del qual aparegué el 31 de gener de 1866. Llorente fou el director de la publicació durant quaranta anys, fins que el seu fill el substituí. Aquest diari estava d’acord amb la ideologia conservadora del Partit Conservador, del qual Llorente fou dues vegades cap, diputat a corts i senador.
Llorente es va basar en premsa independent però influent, com el Diario de Barcelona de Joan Mañé, per a la realització del seu periòdic. Una de les línies editorials del nou diari, heretades de la seua etapa a La Opinión, va ser la defensa de Les Províncies, és a dir, reclamar una major descentralització social i moral de l’Estat Espanyol. Llorente defenia que el nom de la publicació es devia al desig de ser, en la premsa espanyola, l’altaveu d’allò que ocorria i es pensava fora de Madrid. Esta línia editorial li va valdre crítiques des de periòdics publicats en la capital d’Espanya, com La Época.
La decisió amb què Las Provincias va enfrontar-se a diferents afers político-socials va donar-li un gran prestigi al seu director, fins al punt que Víctor Balaguer atribuïa que la caiguda del tercer govern de Cánovas del Castillo va ocórrer arran d’un article publicat per Llorente el 4 de gener de 1881. D’altra banda, el periòdic va donar gran cobertura, tot publicant al diari els cartells anunciadors, a les convocatòries dels Jocs Florals de Barcelona i València. El fet que a Las Provincias es donara cobertura a reflexions, no exemptes de polèmica, sobre el regionalisme, el valencianisme o la normalització de la llengua valenciana, varen fer que fora el periòdic més sensible envers el moviment lingüístic i literari de la renaixença.
Quan Marià Aguiló fou bibliotecari de la Universitat de València, Llorente impulsà i presidí uns Jocs Florals en commemoració del quart centenari d’Ausiàs March, i guanyà un premi amb Víctor Balaguer. En una altra edició, guanyà un accèssit a la Flor Natural pel seu poema vint-i-cinc anys. Llorente va contribuir junt amb Vicent W. Querol a la instauració dels jocs florals en els quals va obtenir el títol de Mestre en Gai Saber.
La seua actitud correspon a la de la burgesia conservadora, i, més concretament, a la dels ratpenatistes. A la seua estança en Lo Rat Penat tractà de treure importància a les institucions de la Renaixença balear i catalana, ja que rebutjaven la literatura progressista, republicana i anticlerical, com per exemple la de Constantí Llombart.
A conseqüència de la politització dels Jocs Florals, Llorente i els escriptors valencians no tingueren una gran presència, i es crearen els Jocs Florals de Lo Rat Penat, però no exerciren una gran influència sobre la festa homònima barcelonina, ja que es tancaren en la seua ideologia i per l’obertura al bilingüisme.
En 1904, per motius econòmics i de salut, Llorente va vendre Las Provincias a l’impressor Frederic Doménech. Ell va quedar com a director honorífic, mentre que la direcció efectiva va recaure en mans del seu fill, Teodor Llorente i Falcó.
L’any 1906 participà en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. En 1909 la ciutat de València va retre un magne homenatge popular al poeta, coronant-lo amb fulles de llorer i consagrant-lo com a Poeta de València.
L’any 1891 fou escollit diputat al Congrés dels Diputats, aconseguint la reelecció el 1893. Perdé la seua acta de diputat el 1896 però el 1899 la tornà a recuperar, abandonant aquest càrrec el 1901.
Teodor Llorente morí a la ciutat de València l’any 1911, poc després d’escriure el seu poema dedicat als joves poetes. Fou fill seu Teodor Llorente Falcó, net seu Teodor Llorente Monleón i renebot seu Francesc Alcalá i Llorente.
Font: Viquipèdia
