Josep de Ribera (Xàtiva, 12 de gener de 1591 – Nàpols, 2 de setembre de 1652), dit lo Spagnoletto («el petit espanyol») a causa de la seua petita talla i per la seua signatura: «Jusepe de Ribera, espanyol», va ser un pintor i gravador valencià del barroc, conegut també com a Jusepe de Ribera o, més rarament, Giuseppe de Ribera. És un dels representants del tenebrisme.
Va realitzar la part essencial de la seua obra a la ciutat de Nàpols.
Biografia
El 17 de febrer de 1591 és batejat en l’Església de Santa Tecla de la ciutat de Xàtiva amb el nom de Joan Josep. És fill de Simó Ribera i Margarida Cucó. No se sap res de la seua infantesa i primera joventut, ni de la seua educació artística.
L’any 1616 va visitar la cort dels Farnese a Parma, per cobrar el llenç de “Sant Martí partint la seua capa amb el pobre” i es va interessar per l’obra de Correggio. L’any 1613 es troba a Roma on va ingressar en l’Acadèmia de Sant Lluc. A Roma romandrà fins al 1616, ja que només es va anotar la seua presència en els registres parroquials de Santa Maria de Pópolo des d’abril de 1615 fins a març de 1616. El pintor residia en la Via Margutta, carrer on s’ubicaven els artistes, en companyia d’altres pintors desconeguts i en la “casa del flamenc”, la qual cosa pot explicar el seu contacte amb la important colònia d’artistes flamencs i holandesos residents a Roma.
Al maig de 1616, el trobem lliurant a l’Acadèmia de Sant Lluc “l’almoina promesa diverses vegades” i al juliol d’aquest mateix any rebrà a Nàpols un pagament pel seu llenç de Sant Marc. És protegit pels Farnese la qual cosa desperta les enveges dels artistes locals. El seu prestigi es va estenent malgrat que mena una vida una mica llicenciosa, gasta més del que guanya i contrau deutes que l’obliguen a partir cap a Nàpols.
En aquesta ciutat és on desenvolupa tota la seua carrera pictòrica i, a més, al novembre hi contraurà matrimoni amb Catalina Azzolino, filla d’un acabalat marxant i pintor, amb la qual té almenys cinc fills. També hi gaudeix de la protecció dels virreis. Existeix una anècdota al voltant de la relació amb els virreis: se suposa que amb l’arribada del nou virrei va haver-hi una concentració multitudinària en la plaça del Palau que, però, no per a rebre el virrei sinó perquè Ribera exposava el seu quadre de Sant Bartomeu. També gaudeix de la protecció de diverses congregacions religioses, que l’adopten com a pintor de cambra. Aquest fet acredita la seua vinculació als estaments oficials i la creixent estimació que se li té. Per tot això el pintor s’assenta en la ciutat, on rep encàrrecs i treballa activament.
Aquesta intensa activitat va ser aconseguida no tan sols per la seva qualitat, sinó per les accions d’extorsió i sabotatge que els coneguts com “el clan de Nàpols”, format per Bellisario Corenzio, Giambattista Caracciolo i el mateix Ribera feien als artistes que no eren de l’escola de Caravaggio. El primer era grec i originalment un alumne d’Arpino; el segon, un napolità i devot de l’escola de Caravaggio. Entre les víctimes de les seves intrigues es trobaven Annibale Carracci, Giuseppe Cesari, Guido Reni i Domenichino.
La mort, el 3 de setembre de 1652, el va sorprendre al barri de Mergelina, en un extrem del golf, al qual s’havia traslladat buscant, potser, descans, lluny del rebombori de la ciutat, ensanguinada per la repressió. Està soterrat a l’església de Santa Maria del Parto a Mergellina.
Estil
Ribera és una de les figures cabdals de la pintura europea del segle XVII i una de les més influents, ja que les seues formes i models s’estenen per tot Itàlia, centre d’Europa i a l’Holanda de Rembrandt, així com per Espanya.
Però l’especial circumstància de ser un estranger a Itàlia ha fet que siga vist com una persona aliena a la seua tradició i als seus gustos. Tanmateix, tot i ser valencià per naixença, Ribera ha de ser considerat com un pintor italià, i pot inserir-se perfectament la seua obra en els corrents italians del seu temps.
A la seua arribada a Itàlia està en tot el seu apogeu la novetat caravaggesca, en tensió amb la renovació romano-bolonyesa que revivia el classicisme. Ribera va adoptar el tenebrisme dels flamencs i holandesos presents a Roma, però no va deixar de veure i assimilar les aportacions del món classicista. Va completar la seua formació enriquint-se amb altres fets de cultura italiana que aviat li són familiars. Abans que res, l’estudi de la gran pintura del renaixement. En l’educació de Ribera hi ha un altre element que el distancia dels artistes espanyols, és l’estudi de l’antiguitat clàssica (fonamentada pel barroc europeu). Al llarg de les seues obres, s’hi pot veure que Ribera no serà un pintor amb un únic registre, superant el tenebrisme inicial, tornarà als intensos contrasts de llum i d’ombra quan l’assumpte ho exigisca o quan la iconografia ho reclame.
Va posseir la capacitat de crear imatges palpitants de passió veritable al servei d’una exaltació religiosa, que no és només espanyola, sinó de tota la Contrareforma catòlica i mediterrània; la seua mestria colorista, que recull tota l’opulència sensual de Venècia i de Flandes, alhora que és capaç d’acordar les més refinades gammes impregnades del més contingut lirisme; i la seua inesgotable capacitat d'”inventor” de tipus humanístics que presten la seua severa realitat a sants i filòsofs antics amb idèntica gravetat, fan d’ell un dels cims del seu segle.
En els últims trenta anys s’han realitzat molts estudis sobre la seua figura, dels quals han sorgit exposicions celebrades l’any 1992 a Nàpols, Madrid i Nova York.
La seua obra
Dècada del 1620
A aquest període corresponen la majoria dels seus gravats, tècnica que va conrear amb mestria. En les seues primeres obres mostra el seu gust pels models de la vida quotidiana, de ruda presència, amb pinzellades atapeïdes i delimitadores semblants als models caravagistes nòrdics, els quals van exercir gran influència en les seues obres en haver-ne mantingut contactes. Va deixar algunes estampes de bellesa i qualitat excepcionals. Hi ha abundants obres datades a partir de 1626 que donen testimoni de la seua mestria.
Entre els anys 1626 i 1632 va realitzar les seues obres més rotundes que mostren la seua fase més tenebrista. Són aquelles composicions severes de grans diagonals lluminoses que omplin la superfície, subratllant sempre la solemne monumentalitat del conjunt amb elements de poderosa horitzontalitat, com grosses làpides de pedra o enormes troncs.
L’any 1629 el Duc d’Alcalá és el nou virrei, i esdevindrà el seu nou mecenes, encarregant-li obres com la Dona Barbuda (1631) o una sèrie de filòsofs, en què deixa testimoni del seu naturalisme més radical: models d’una vulgaritat quasi feridora, traduïts amb una al·lucinant veritat intensíssima.
Dècada del 1630
El mandat del Comte de Monterrey (1631-1637), va suposar per al pintor uns anys de gloriosa activitat, atès que el virrei va patrocinar obres que li van donar ocasió per a una transformació del seu estil, abandonant subtilment el seu tenebrisme radical i donant entrada a un pictoricisme extraordinari. S’obri a un concepte pictòric més lluminista i una major preocupació pel color, amb tons d’argent, daurats i rosats, i transformant les seues pinzellades modeladores amb un toc més lleuger i vibrant. Tal canvi es deu a la seua pròpia reinterpretació de la pintura de Ticià i Paolo Veronese, així com a la influència que rep de la pintura de Giovanni Lanfranco i al seu coneixement de la pintura flamenca, en tenir accés a obres de van Dyck i Rubens presents en diferents col·leccions privades napolitanes. Així, en El somni de Jacob o en La Magdalena datades el 1639 i el 1640 respectivament (Museo del Prado), destaquen els seus típics cels blaus d’aquesta segona etapa i la recerca d’un concepte de perspectiva aèria plena de lluminositat i formes vibrants.
Dècada del 1640
La dècada del 1640, amb les interrupcions degudes a la seua malaltia (tot i que no no va trencar l’activitat del taller), va suposar una sèrie d’obres d’un cert classicisme en la composició, sense renunciar a les energies de certs rostres individuals tot i que en la seua obra també s’experimenta novament un canvi estilístic que el fa tornar, en certa manera, a les composicions tenebristes de la seua primer a etapa; les causes van ser les seues desgraciades circumstàncies personals, La crisi econòmica que va succeir a la revolta de Masaniello a Nàpols (1647) va afectar la producció pictòrica de Ribera.
A més, per a sufocar la revolta, van acudir a Nàpols les tropes espanyoles sota el comandament de Joan Josep d’Àustria, fill natural de Felip IV d’Espanya. Una de les filles de Ribera, Margarida, va ser seduïda per Joan Josep. Després de la revolta i aquest afer familiar, un Ribera malalt va reduir considerablement el seu treball. El seu taller va reduir el nombre d’oficials. Dos d’ells van fugirs de Nàpols per temor a les represàlies. Però malgrat tots aquests problemes, Ribera encara va firmar alguna de les seues obres mestres el mateix any de la seua mort i va donar fi a cicles llargament meditats. Són exemples d’este moment La Immaculada Concepció (1650, Museu del Prado) i Sant Jeroni penitent (1652, Museo del Prado).
Font: Viquipèdia
