El gaèlic irlandès pot representar un exemple invers del que li està passant al català. Partint d’una situació límit, gairebé irreversible, davant la descomunal potència de l’idioma anglès i amb una dràstica retallada de parlants des de fa dos-cents anys, està remuntant mercès a disposar d’un estat que cuida el seu patrimoni lingüístic i hi treballa incansablement. Així ha estat l’evolució de l’irlandès en els darrers dos-cents anys:
Doncs, amb l’entrada de l’any, el gaèlic irlandès és idioma oficial a la Unió Europea a tots els efectes. Si bé ho era teòricament, amb la documentació principal de la Unió, com ara els tractats, traduïts al gaèlic, a la pràctica s’argumentava una suposada manca de traductors per equiparar-lo als altres idiomes comunitaris. “L’irlandès té ara el mateix estatus que les altres llengües oficials i de treball de la UE, cosa que enfortirà les relacions entre els ciutadans i els sistemes administratius europeus”, ha dit el secretari d’estat Jack Chambers. Això ben segur és un “pas crucial en el desenvolupament i futur de la llengua”.
Possiblement, el Brexit també hi ha contribuït. Ara mateix, a la UE hi ha la paradoxa que l’anglès hi és l’idioma més utilitzat no havent-hi, però, cap país que el tingui exclusivament com a idioma oficial. De 1922 ençà amb la independència d’Irlanda, l’irlandès n’ha estat llengua cooficial, juntament amb l’anglès. De 1998 ençà amb l’Acord de Divendres Sant, l’irlandès és també una llengua cooficial a Irlanda del Nord, sota el Regne Unit. Actualment, l’irlandès és la llengua materna de poc més del 2% de la població a la república (unes 70.000 persones) i unes 30.000 més a Irlanda del Nord.
El govern de la república d’Irlanda exigeix que els residents estudiïn l’irlandès a les escoles públiques i, per això, moltes persones el saben parlar com a segona llengua. Així, la major part de la gent en té, almenys, una comprensió general. Malgrat que sigui molt minoritària, al llarg de l’illa hi ha diaris, revistes i emissores de ràdio disponibles en irlandès i, des de 1996, hi ha un canal de televisió en irlandès que així va augmentant la presència de l’idioma propi, a l’inrevés que aquí, a Catalunya, on els canals propis es van omplint d’idiomes forans, especialment, el castellà. Queda clar, doncs, que la cultura està supeditada a la política i que per tenir l’acceptació de la UE no hi ha res com tenir un estat propi, o que es produeixi un Espexit.
